Clara Prats: ‘Un tancament de dues setmanes és una opció a valorar molt seriosament’

Clara Prats és investigadora del Grup de Recerca de Biologia Computacional i Sistemes Complexos de la UPC i una de les veus més escoltades als mitjans de comunicació catalans sobre l’evolució té l’epidèmia del coronavirus. L’optimisme moderat amb què observava la situació del juliol ha fet un tomb, i ara té una mirada de preocupació creixent per la situació que tenim davant. Assenyala que han fallat coses, com ara el rastreig de contactes i el teletreball, que ella va demanar al govern. Si amb aquestes mesures no n’hi ha prou, és partidària d’un confinament domiciliari.

—Fa pocs dies que dèieu que Catalunya arribaria aviat als indicadors de Madrid, i ja hi som. Avui, incidència acumulada de 600 punts i el risc de rebrot disparat als 900 punts. Com hi hem arribat aquí?
—Ara tothom veu clar que estem a la segona onada, però la segona onada va començar el mes de juliol. Vam començar a créixer al juliol, però vam aturar el creixement perquè es va fer un seguit d’actuacions. A l’estiu les condicions també eren més favorables perquè es feia més vida a l’exterior. Això hi va ajudar, però ens vam estancar en un nivell d’incidència molt alt. Vam estar dos mesos amb mil casos diaris. És molt positiu que aconseguíssim de frenar el creixement del juliol; d’alguna manera vam prémer el botó de pausa i vam congelar la segona onada. Però, és clar, en el moment en què això s’ha descontrolat per tot de factors diversos, el descontrol ha partit d’un nivell molt alt. Per tant, tenir una R d’1,3, 1,4 o 1,5 amb una incidència baixa, no té res a veure amb tenir-la en vermell de mil casos diaris. El creixement sempre és proporcional a allò que tens, i si allò és molt gran, el creixement exponencial es desborda.

—Dieu que la situació s’ha descontrolat per culpa de diversos factors. El rastreig de contactes n’és un? Ha fallat?
—Hi ha un cert consens que el rastreig de contactes, el mes de juliol, no el teníem a punt del tot. I aquest va ser un dels diversos motius que van portar a l’arrencada de la segona onada. Llavors ens vam posar les piles, el servei de rastrejadors va contractar personal i s’ha anat fent rastreig; de fet, ha estat un dels factors clau per a mantenir els mil casos diaris durant un cert temps, dos mesos. Però, és clar, treballaven amb un gran nivell de saturació. Ja fa temps que es diu que els CAP treballaven més enllà de les seves capacitats.

—I encara falta personal al sistema de rastreig?
—Probablement encara faltaria personal al sistema de rastreig. Però passa que ara, en la fase què som, que és més de mitigació que no de contenció, ja no tenim capacitat per a fer rastreig de contactes; amb els números que tenim, la capacitat de personal que necessitaríem és extraordinària.

—El sistema s’ha desbordat.
—Sí. Igualment el rastreig de contactes hi ha de continuar essent, i com més el fem, millor. Però ara, tal com estem, l’epidèmia ja no es pot controlar amb estudi de contactes i prou. No hi ha capacitat per a fer-ho. I per això hem d’aplicar mesures que tallin unes cadenes de contagi que ja no som capaços de detectar.

—També han faltat més confinaments perimetrals com a la Cerdanya, o ara a Osona?
—És complicat. Sí que s’han pres mesures en tots els punts calents que han anat apareixent. Es va actuar a Figueres, a Reus… No s’ha arribat a confinar la gent a casa, però sí que es van imposar restriccions sobre capacitat en locals, límits en les reunions… Però a Salt, per exemple, no es va arribar a controlat del tot. Potser en certes zones hauria calgut un pas més, però són mesures molt costoses del punt de vista social, econòmic i educatiu. És molt complicat de trobar el moment just en què s’han d’aplicar les mesures.

—I Osona no la confinaríeu perimetralment?
—Ara mateix, el confinament perimetral no seria l’opció més efectiva, perquè tenim números vermells a tot Catalunya. Algú deia l’altre dia que potser hauríem de confinar les poques zones verdes que encara tenim… Hem d’aconseguir de reduir la interacció social dins aquestes comarques, dins aquestes ciutats. Evidentment la mobilitat d’Osona cap enfora i de fora cap endins no hi ajuda, però ara mateix el problema més gran és que la gent, dins Osona, continua movent-se i relacionant-se. I que a Barcelona la gent continua movent-se i relacionant-se. És aquesta mobilitat interna que hem de poder reduir per rebaixar les interaccions socials.

—Per això la solució és aplicar un confinament domiciliari?
—Cal reduir dràsticament la mobilitat, no solament la nocturna, sinó també la diürna. S’ha intentat demanant teletreball, però aquesta petició de teletreball no ha estat efectiva. No tinc les dades per a saber si realment tothom que pot teletreballar ho fa i, per tant, simplement és que hi ha poca gent que pugui teletreballar; o bé si no s’han seguit les indicacions, no s’ha fet l’esforç que es demanava. No sé si tenim marge per a augmentar aquest teletreball, però si no hi ha marge, l’única solució és alguna mena de tancament curt en el temps. Prieto Alhambra explicava l’altre dia què s’ha fet a Gal·les: un curtcircuit, en diuen. Un tancament seriós durant dues setmanes per a fer de tallafocs i aturar aquest creixement.

—Confinament domiciliari.
—Un tancament de dues setmanes mantenint les escoles obertes i mantenint treballadors essencials, crec que és una opció a tenir en compte i a valorar molt seriosament.

—Per què dues setmanes i no tres? O quatre.
—Dues setmanes és el temps natural que en aquesta epidèmia abasta un parell de cicles de contagis i que podria ser efectiu. Una setmana seria massa poc. Dues setmanes seguides d’una fase que no seria com un desconfinament progressiu, però que tampoc no fos tornar a la normalitat, seria una bona opció.

—Tal com estem, per què creieu que s’ha aplicat el confinament nocturn?
—Jo crec que perquè, d’una banda, redueixes la normalitat, tot i que no sé si en la franja nocturna n’hi ha gaire perquè no en tinc les dades. I d’una altra entenc que hi havia tot un problema associat a la vida nocturna. Es van tancar bars però es mantenien les entrompades. Sobretot en el moment que es van tancar els restaurants. Molts sopars a partir de llavors es van traslladar a domicilis. I si jo vaig a sopar a casa d’uns amics, tant hi fa que vagi a casa seva o al bar, la qüestió és que menjo amb algú que no és del meu grup de convivència. Per tant, és una activitat social de risc, en termes epidemiològics; reunions que s’associen més als vespres o als caps de setmana. Per això el govern també parla del confinament de cap de setmana.

—La mesura s’aplica perquè s’observa que amb el tancament de bars i restaurants no n’hi ha prou?
—Tenim temps fins dijous per a observar si el tancament de bars i restaurants té cap efecte.

—I de moment què us diuen les dades?
—De moment no es veu pas cap canvi de tendència. L’única mesura que és cent per cent efectiva és el confinament total. Amb la resta, no en tens prou, amb una sola mesura. Per això us deia que no es pot deixar de fer el rastreig de contactes, però hi hem d’afegir més coses. Aleshores, s’intenta atacar diversos punts de la dinàmica i, amb tot plegat, anar reduint. El tancament de bars i restaurants tindrà un efecte? Sí. Però passa que en el nivell en què ens trobem, no n’hi haurà prou. La mesura no anava sola, anava amb un paquet que incloïa l’ensenyament universitari telemàtic i la demanda de teletreball. I el problema d’aquest paquet de mesures és que crec que no hi ha hagut un seguiment generalitzat del teletreball. Potser perquè no es pot, com ja us he dit. Però no s’ha observat una reducció de la mobilitat diürna associada al món laboral.

—Primer va ser el tancament de bars i restaurants, després el confinament nocturn i ara es parla del confinament de caps de setmana. Tot plegat semblen pedaços per a evitar un confinament domiciliari. No s’havia d’haver recorregut directament al confinament?
—Si fa dues setmanes s’hagués aplicat, probablement no s’hauria entès. És complex. Potser hauríem hagut de confinar el primer de setembre per baixar dels mil casos diaris, però les conseqüències del confinament són molt bèsties en tots els termes: econòmics, socials, emocionals i educatius. A tots els nivells. Aleshores, trobar el moment precís en què s’aplica una mesura com el confinament no és una decisió gens fàcil. Per tant, el procés que seguim, aquí i a tot Europa, consisteix a trobar uns altres mecanismes per a disminuir la mobilitat i que no impliqui el confinament total. Si s’ha de fer, es farà. Per exemple, si el teletreball hagués funcionat, potser no caldria. Però això és fer volar coloms.

—Com estarem la setmana vinent si tot es manté igual?
—Aquesta setmana s’hauria de començar a notar l’efecte de les mesures que es van prendre i per tant, esperem que comenci a baixar la R a final de setmana. El problema és que no n’hi haurà prou de baixar-la a 1,3, a 1,2, a 1,1 o fins i tot a 1. L’haurem de mantenir per sota d’1 durant unes quantes setmanes. Per tant, tenim molta feina al davant.

—El mes de juny us ho esperàveu, d’arribar a aquesta situació d’ara?
—Bé, era una possibilitat; n’érem conscients. Però haig de confessar que m’agrada sempre pensar en positiu i esperava poder-ho evitar. Ara, les xifres manen. Sabíem que la tardor seria complicada i ho és a tot Europa. És clar que el factor de vida interior i el retorn a la feina ens va en contra.