Clara Ponsatí: “Volem ser el pal de paller de l’independentisme”

Aquesta setmana, Clara Ponsatí ha anunciat que presentarà una proposta política per Catalunya, que durà el nom d’Alhora, juntament amb el filòsof Jordi Graupera. “L’alliberament nacional no és una quimera de somiatruites. La independència és possible. El bon govern és possible. Ens cal fer net i sortir de l’atzucac amb idees, coratge i solvència”, deien Ponsatí i Graupera per explicar el seu projecte. Però què és exactament Alhora? De moment, se’n sap molt poca cosa, perquè no serà fins el dia de Sant Jordi quan explicaran la seva proposta per al país. Sí que se sap que la iniciativa ha despertat molta curiositat, i amb pocs dies han exhaurit les localitats del Teatre Borràs on faran l’acte de presentació, i ja han obert una segona sessió perquè la gent pugui escoltar la seva proposta.

Per mirar de saber-ne alguna cosa més, a VilaWeb hem entrevistat l’eurodiputada Clara Ponsatí, que ens ha explicat algunes novetats. Per exemple, que la intenció d’aquest espai polític és presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya que hi haurà l’any que ve. Ponsatí no descarta de presentar-se en aquesta llista, encara que confessa que la seva intenció és buscar un equip prou potent perquè el seu paper sigui menys destacat. “Nosaltres tenim l’esperança que hi ha molta gent que no ha fet mai política que potser s’atrevirà a fer el pas. Busquem gent amb prou solvència, que fan altres coses al país, que tenen vides interessants en unes altres dimensions que no són la política.”

—Finalment, heu decidit de fer el pas de crear un espai polític. Per què ara?
—Hem hagut de madurar la decisió. I ara ens ha semblat que ja ho podíem anunciar. Hem estat força temps parlant-ne i pensant-hi, i mirant a veure amb què comptàvem per començar. Fa poques setmanes que vam prendre la decisió. Us en podré donar poca informació, perquè en la mesura que hem anunciat que farem pública la nostra proposta el dia de Sant Jordi, tampoc es tracta d’avançar-la ara.

—Provem-ho. Parleu d’un l’espai polític, però la intenció és de presentar-se a les eleccions al parlament?
—En principi, sí. Passa que nosaltres farem una proposta, una proposta d’un grup relativament reduït de gent, de moment, que hem de veure fins a quin punt pot créixer i tenir força perquè, efectivament, presentar-se a les eleccions sigui una opció que ens puguem plantejar de forma solvent. I això no ho sabem, encara.

—Per tant, la intenció és crear un partit polític?
—Administrativament, és una eina que serà necessària, sí.

—I com serà? Un partit polític com, en el seu moment, va ser Solidaritat per la Independència, que va empènyer els altres partits cap a la independència? O aspireu a tenir una majoria prou àmplia per a liderar l’independentisme?
—D’aspiracions no hem d’anar mai curts. Volem ser el pal de paller de l’independentisme. Si això ho podem aconseguir o no, ja ho veurem. Si la gent no ens dóna prou suport ni recursos, doncs potser podrem fer menys. O potser no podem ni tan sols fer un paper com el que va fer Solidaritat en el seu moment, que crec que es mereix molt respecte. Clarament, van ser un revulsiu i van tenir un paper d’influència política indubtable. Per tant, entre influir en el discurs i fer canviar una mica els termes del debat, que podria ser el mínim que podem fer, i realment convertir-nos en l’eix sobre el qual giri l’independentisme polític en el futur, hi ha una gradació molt àmplia d’opcions i no podem avançar quina s’acabarà materialitzant.

—Us ho preguntava perquè heu estat molt crítica amb els actuals partits independentistes. Si aquest nou partit entrés al parlament, segurament hauríeu de negociar-hi.
—És possible, és clar. S’ha de veure encara fins a quin punt seré jo o serà algú altre, això també està totalment obert i no hi ha cap decisió presa sobre això. Ni crec que s’hagi de prendre a curt termini. Però és evident que si Alhora participa en les eleccions i entra al parlament, pot trobar-se en situacions amb què haurà de negociar. Haver estat crític no t’impedeix de seure i parlar de les coses. Justament, crec que ser crític és el punt de partida. De fet, ja fa una temporada que sóc públicament crítica i, justament, el missatge que rebia era: fas molta crítica, però què proposes? Ara ha arribat el moment de fer propostes.

—Quines propostes?
—No puc entrar a fer el discurs que s’ha de fer d’aquí a un mes i mig. Però sí que crec que les propostes van en la direcció que els partits polítics que es proclamen independentistes i tenen la majoria del parlament no fan allò que van anunciar que farien. Malgrat que els seus anuncis eren ambigus, dins l’ambigüitat s’erigien en protagonistes per a fer passos endavant definitius cap a la independència. I això no ha passat. I no només això, sinó que aquests mateixos partits polítics s’han convertit en la crossa del PSOE, del govern espanyol i això no ens fa avançar. I al mateix temps que ells han abandonat el combat per la independència, s’ha anat abandonant el país. Hi ha una llista de crisis nacionals que ningú està adreçant, des de la sequera fins a la crisi educativa o amb la llengua catalana, la dificultat que tenim perquè els serveis públics se’ns ofereixin en català i que els catalans puguem viure en català a Catalunya. En fi, això és només una llista molt breu, però hi ha hagut una desídia absoluta. Nosaltres creiem que només en la mesura que facin això, avançarem cap a la independència, i només en la mesura que avancem cap a la independència, faran això. Per tant, la nostra proposta, i per això ens hem posat el nom d’Alhora, és que s’ha d’avançar en el front del dia a dia, i que avançar en el front del dia a dia és no esquivar el conflicte que tenim amb Espanya. En la mesura que no esquivem el conflicte que tenim amb Espanya, fem passos per a recuperar el camí cap a la independència que, clarament, està bastant descarrilat.

—Per tant, aquest partit no portarà un únic punt parlant de la independència, sinó que voldrà entrar a fons en temes importants de país?
—Què vols dir a entrar en temes a fons? Evidentment, hi haurà propostes per a recuperar la llengua o l’educació, per a adreçar la catalanització de la migració… Ens preocupa el país, i tenim la convicció que el país només avançarà si és independent, però també tenim la convicció que la manera d’avançar cap a la independència és fent front a tota aquesta problemàtica de manera decidida i combativa.

—Heu comentat que sou un grup promotor reduït…
—De moment, sí. Necessitem que molta més gent s’hi comprometi i ens faci costat si la proposta que fem els sembla interessant i engrescadora. En privat, hi ha molta gent que ens animava, però arriba un moment en què s’ha de fer el pas al públic. De moment, l’hem donat amb dos noms, que són en Jordi Graupera i jo. Però el dia de Sant Jordi hi haurà més gent dalt l’escenari. Si això ha d’anar endavant, s’hi haurà de comprometre molta més gent, a diferents nivells. Requereix un nombre de persones important.

—Aquests darrers mesos s’havia dit que tant vosaltres com la llista cívica teníeu problemes per a trobar gent que fes un pas endavant.
—La veritat és que encara no hem començat la recerca de candidats. No ens ho hem ni platejat. Primer, cal fer unes altres passes, cal saber si hi ha un gruix de gent del país que comparteix les nostres idees, i que creu que val la pena posar-se a fer política. Nosaltres tenim l’esperança que molta gent que no ha fet mai política potser s’atrevirà a fer el pas. Busquem gent amb prou solvència, que fa altres coses al país, que té vides interessants en unes altres dimensions que no són la política. Tenim l’esperança que alguns d’ells s’atreviran a fer el pas. La política hauria de ser una etapa de servei temporal. No demanem a la gent una entrega absoluta.

—Però, aquests mesos que n’heu parlat en privat, us heu trobat que la gent us anima però no vol entrar en política?
—La gent que té un nom i una respectabilitat professional o del món de la cultura, per a ells, el més important és el nom. I arriscar-ho en un projecte polític és una juguesca complicada. Entenc que costi. Ja ho veurem. A més, no cerquem únicament gent coneguda. Creiem que hi ha gent que no és coneguda, però que intel·lectualment és molt potent. Hi ha patriotes. Hi ha gent de país preparada per engegar una política diferent. Però, vaja, és una aposta que no té l’èxit garantit.

—Fins ara, sempre havíeu descartat d’encapçalar el projecte, però em sembla que ara no ho descarteu del tot…
—Jo personalment? Sí. Preferiria no haver-ho de fer. [Riu.] Però ja veurem com avancen les coses…

—El fet que hi hagi la llei d’amnistia, i que segurament no us arribaran ni a jutjar ni inhabilitar, ha canviat la perspectiva?
—Administrativament, simplificaria la meva vida, però és una variable de segon ordre, això no és gaire important.

—Aquests dies, la gent pensava: si hi ha Ponsatí i Graupera, i Ponsatí diu que no encapçalarà el projecte, ho farà Graupera?
—A veure, amb els noms que han sortit ara mateix… [Riu.] Aquesta és una conclusió natural.

—Però l’encapçalarà ell?
—És molt important que un projecte que té aquesta ambició aconsegueixi d’agrupar un nombre més important de participants al capdavant que dues persones. I és una de les coses amb les quals jo, personalment, m’he entestat fins ara, i vull continuar així. És crucial fer una política de reclutament de recursos humans d’alta qualitat, i faré tant com pugui. A mesura que tingui èxit, jo podré tenir un paper menys destacat.

—Però ens podríem trobar que la pròxima legislatura sigueu diputada al Parlament de Catalunya?
—No ho podem descartar. Però, és clar, no és només que jo ho vulgui. Ni que als meus companys els sembli que això és el més adequat. El més important és que els electors hi confiïn.

—Per descomptat…
—A més, serà una situació molt competitiva.

—I per què us plantegeu de presentar-vos-hi? Què ha canviat?
—Aquests últims mesos no volia parlar d’opcions electorals. No ha canviat res, simplement hem pres la decisió de fer públic que posem en marxa un projecte polític, un partit. Aquesta és una decisió que s’ha pres fa pocs dies. I fins que no es pren aquesta decisió, no es pot començar a dir “potser d’aquí a tres passes haurem de prendre la decisió de qui va a la llista electoral”. I, d’entrada, descartar-me quan vas molt curt de recursos, tampoc és la cosa més intel·ligent. En conseqüència, de moment, tenim el que tenim.

—Amb Graupera ja us vau presentar a unes llistes, que eren les de Primàries Barcelona. Què hi ha de diferent d’aquella proposta?
—Moltes coses, era un altre moment polític. També hem de tenir en compte que, malgrat que aquella llista no va entrar a l’Ajuntament de Barcelona, un resultat similar quantitativament al Parlament de Catalunya potser hi entraria. Per tant, els que descarten aquesta proposa basant-se en aquell fracàs, que facin millor els comptes.

—Moltes coses, dieu. Quines?
—Aquella era una llista feta el 2019, en què la consciència del país encara estava molt centrada en la presó. La credibilitat dels partits polítics de l’establishment català, que ara s’ha deteriorat molt, encara era molt alta. Ara és diferent. En aquell moment, la crítica que es pogués fer a aquests partits era difícil de fer, perquè hi havia gent a la presó, i això condicionava l’estat emocional del país. Ara es pot fer amb més tranquil·litat, sota menys xantatge emocional. Per exemple, jo vaig tancar aquella llista de Primàries Barcelona al mateix temps que participava en la llista del president Puigdemont en les eleccions europees. En aquell moment, no vaig veure que fos un conflicte. Ara les coses són molt diferents.

—I en vau aprendre res?
—El discurs de Primàries era molt difícil de portar a la pràctica sense generar més dificultats que els avantatges que en teoria creava tot un moviment tan participatiu. En aquests moments, no ens plantegem una cosa en aquests termes. De fet, és una de les coses que ens diferencien. Però això també ja ho veurem, perquè de la mateixa manera que demanem a la gent que s’hi apunti, també li demanem que hi participi. Per tant, com es concretarà l’organització política al voltant d’Alhora és una cosa molt oberta.

—En aquell moment, Primàries tenia el suport de l’Assemblea. Ara l’Assemblea opta per una llista cívica.
—L’Assemblea ho està votant ara mateix. Ja ho veurem.

—El secretariat defensa la llista cívica.
—Des del primer moment, he dit que aquesta iniciativa em sembla una mala idea. En el moment polític en el qual som ara, és una idea simple. Els partits polítics no ens porten a la independència, per tant, fem una llista sense els partits polítics. Com que el país vol la independència, aquesta llista tindrà majoria i farem la independència. L’argument, llegit així, sembla atractiu, però el problema és que no és això. Si de la consulta surt que sí a fer la llista, serà una llista que sorgirà d’un procediment molt complicat, no sabem qui hi haurà davant. I aquesta llista acabaria competint amb els altres partit. Per fer això, és més adequat muntar una organització política que competeixi amb els partits polítics amb les eines que ells utilitzen. El dubte és: què passaria si aquesta llista, dita cívica, entra al parlament, però no té majoria? Perquè, sincerament, l’escenari que aquesta llista treu seixanta-vuit diputats, i els partits polítics tanquen la barraca, no crec que sigui probable. Què faran, llavors, amb aquesta eina? La continuació d’això requereix estructura política. Cal un partit polític, i això és el que l’Assemblea Nacional Catalana no pot fer.

—Però hi ha coincidències…
—Sí, és clar, però ja veurem quines propostes s’acaben materialitzant i quines no. Potser totes dues. Llavors ja veurem quines implicacions té. Clarament, jo crec que no és una bona alternativa, però ja en parlarem quan acabin la consulta. Aquesta setmana ja ens deien que hi havia candidats molt brillants a presidir l’Assemblea, per tant, ja veurem quina serà la següent etapa.

—Heu parlat amb l’Assemblea, aquests mesos que dieu que heu tingut converses en privat?
—A mi, en privat, m’han temptejat insistentment com a potencial candidata d’aquest invent. I sempre he deixat clar que no participaria en una operació com aquesta, de la llista cívica. Ara, com que eren converses privades, les he mantingut privades. Però, vaja, si algú està decebut perquè es pensava que jo seria una eina d’aquesta operació, em sap greu. No ho sóc, ni ho seré.

—Hi ha gent que us dirà que teniu coses en comú…
—Home! L’afany per la independència, la preocupació pel país… És clar que hi ha moltes coses en comú. Però no sóc jo qui ara s’ha de posar a donar idees de com arreglar la possible crisi de l’Assemblea Nacional Catalana. Això ho han de resoldre els associats amb els mecanismes de què disposen.

—Però us preocupa que es presentin aquestes dues alternatives similars? Hi ha gent que diu que hi haurà moltes llistes…
—Evidentment, quan un fa una opció de competència política, com menys competidors tingui, millor. [Riu.] Però nosaltres hem decidit de fer aquest pas sabent que això no serà fàcil. Ara, sobre aquestes afirmacions que hi haurà moltes llistes independentistes, home… Si els partits polítics que són al parlament fessin la seva feina, nosaltres no faríem aquesta proposta. I poso en dubte que hi hagi tantes llistes. De llistes que porten la independència en la seva definició, n’hi pot haver moltes. Ja veurem quantes, finalment. Però de partits polítics dins el Parlament de Catalunya que ara mateix avancin en aquest sentit, em permeto d’afirmar que no n’hi ha.

—Creieu que la vostra llista podria frenar l’entrada al Parlament d’Aliança Catalana?
—Totes les alternatives democràtiques i no xenòfobes haurien de poder frenar-ho. Tothom que és demòcrata i patriota ha d’estar preocupat pel creixement de la xenofòbia a Catalunya. Forma part d’una tendència global, i pretendre que som immunes a aquesta tendència seria ingenu. Per altra banda, és evident que hi ha una part important del país que se sent nacionalment abandonada, i la temptació de consolar-se amb propostes que se centren més en la no-catalanitat dels nouvinguts que en combatre l’ocupació espanyola pot tranquil·litzar una part de l’independentisme, però és una equivocació.

—Actualment sou eurodiputada de Junts.
—Sí, ho vaig dir sempre, però ho torno a dir: vaig participar en una llista abans que Junts existís com a partit polític i com a independent. I com a tal, acabaré el mandat. Sóc independent i sóc al grup de no-adscrits, la meva condició d’independent no té implicacions d’agrupació política. I sí, he fet una feina al Parlament Europeu, al costat del president Puigdemont i del senyor Toni Comín, i també amb els eurodiputats d’Esquerra. I bé, he fet una tasca durant quatre anys i mig i això s’acaba a final d’abril.

—Hi ha qui us retreu que munteu un partit mentre sou dins un altre grup.
—Qui ho retreu, això? Si hi ha algú que ho vol retreure públicament, ho discutiré. Però no cal que jo m’entretingui a respondre a acusacions de persones anònimes. Es podria discutir, però m’agradaria tenir-los en persona, amb noms i cognoms.

—La intenció és acabar la legislatura, doncs?
—Som al març, l’últim ple és a l’abril. I després hi haurà la campanya electoral,
en la qual jo no participaré. I en acabat, s’acabarà el mandat.

—Què heu après aquests anys al Parlament Europeu?
—Ui, moltes coses. Ho sospitava, però he après de manera molt fefaent que Europa no farà la feina que no fem els catalans. I que les institucions europees estan molt capturades per l’statu quo i, malgrat que tenen mecanismes de control democràtic, tenen un gran biaix a favor de l’statu quo, que són els estats membres. I un d’aquests estats membres, i molt important, és Espanya. Als estats membres se’ls toleren moltes coses que, sobre la lletra, no s’haurien de tolerar. Malgrat això, tenir una veu és important, perquè tot i que sembla que no s’escolta, sí que arriba, aquesta veu. I en situacions que sembla que tens molt poc a guanyar, ser persistent serveix. I per això diria que he après a insistir.

—Hi ha alguna cosa de què us sentiu especialment orgullosa?
—Em costa molt posar-me medalles. Però estic orgullosa de no haver perdut cap oportunitat per a denunciar els abusos d’Espanya. He fet una política molt sistemàtica de sempre triar aquells temes en què podia denunciar l’ocupació espanyola i els seus abusos de drets humans. També estic molt satisfeta –orgullosa em sembla una mica exagerat– de la feina que vaig fer amb el meu equip, recopilant tots els abusos d’estat de dret per part d’Espanya. És una feina poc lluïda, però crec que és valuosa, perquè és un inventari molt rigorós i comprensiu, hi és tot.

—I això ho podríeu haver fet sense Carles Puigdemont i Toni Comín?
—A veure, aquestes dues coses que he mencionat en concret, sí. Evidentment, sense Carles Puigdemont jo no hauria arribat al Parlament Europeu. Quan un va en una llista tancada, en què hi ha un cap de cartell tan potent com és el president Puigdemont, és molt difícil d’atribuir mèrits als qui van a les posicions dels dos i tres.

—La relació ara no és gaire bona, oi?
—La relació política, no.

—Us sap greu?
—A mi em sap greu que la relació política, que és de discrepància, no hagi permès un debat més obert. I això sí que no ha sigut perquè jo no ho volgués. Però, vaja, la voluntat de debat d’uns i altres no es pot imposar. A mi m’hauria agradat discutir sobre l’amnistia o els pactes amb Pedro Sánchez en públic. Això no ha estat possible. No hi ha hagut un debat per part del president Puigdemont. És una persona que intervé molt poc públicament. Administra molt les seves intervencions públiques. És la seva forma de fer política, i jo no puc fer-hi res.

—I n’heu parlat en privat?
—Les coses privades han de quedar en l’esfera privada.