Clara Ponsatí torna victoriosa de l’exili a Barcelona

Clara Ponsatí ha tornat avui al Principat, fent valer la seva condició d’eurodiputada i la immunitat que la protegeix de qualsevol acció penal. Ha arribat a Barcelona aquest migdia després d’un viatge amb cotxe en què, per primera vegada d’ençà de fa cinc anys, ha travessat la frontera administrativa entre l’estat francès i l’espanyol. I a la tarda compareixerà per primera vegada públicament en una conferència de premsa al Col·legi de Periodistes de Catalunya, prevista inicialment a les 17.00.

Ponsatí ha fet aquest pas malgrat la decisió de Pablo Llarena de mantenir una ordre de detenció contra ella a l’estat espanyol per fer-la anar a declarar al Tribunal Suprem com a processada per desobediència. Segons Llarena, la detenció és a efectes de fer-la comparèixer davant del jutge, que no la pot mantenir en presó preventiva per desobediència. Llarena va confirmar la setmana passada el seu processament per aquest delicte arran de la derogació de la sedició en la darrera reforma del codi penal. Va confirmar el criteri expressat pel jutge Manuel Marchena en la revisió de la sentència contra el procés, segons el qual la sedició no es pot incloure en els nous desordres públics agreujats (que sí que impliquen penes de presó), tal com volien la fiscalia i l’advocacia de l’estat.

La situació judicial de Ponsatí

La decisió de Llarena encara pot ser objecte de recurs en apel·lació al Suprem, però el criteri expressat per la sala penal sembla clar. Amb desobediència, no hi ha risc de presó. Tanmateix, el gest de la consellera difereix del camí del retorn que van emprendre Meritxell Serret, primer, i Anna Gabriel, després, perquè ella no ha volgut passar per Madrid. Serret i Gabriel van anar a declarar voluntàriament davant Llarena al Suprem després d’haver negociat unes “garanties” amb què asseguraven que només podrien ser jutjades per desobediència, i no pas per malversació ni cap altre delicte que pogués implicar un empresonament. Ponsatí posa a prova la justícia espanyola, l’estat espanyol en conjunt, perquè el força a demostrar si és capaç de fer detenir una eurodiputada de ple dret perquè declari a la força a Madrid.

Llarena s’ha mogut d’esquena a aquesta realitat, i sempre ha mantingut actives ordres estatals de detenció contra Ponsatí, Puigdemont i Comín per més que siguin europarlamentaris. Les va retirar el 12 de gener proppassat, quan va actualitzar el processament de tots els exiliats d’acord amb els canvis en el codi penal. Però, a diferència de les euroordres, que les va deixar pendents de la decisió que prengués el Tribunal de Luxemburg, les va tornar a dictar immediatament.

L’advocat de Ponsatí, Gonzalo Boye, va demanar a Llarena que la retirés, perquè violava la seva immunitat i perquè, com que es tractava d’una nova ordre de detenció, hauria d’haver demanat abans, novament, el corresponent suplicatori al Parlament Europeu. Però el jutge ho va refusar, tot dient que el primer suplicatori ja era vàlid, perquè s’havia aprovat d’acord amb uns fets que no havien canviat i no pas d’acord amb uns delictes en el processament que sí que havien canviat. I perquè considera que la immunitat que té com a eurodiputada no la protegeix d’aquesta ordre estatal de detenció. Però aquesta qüestió, que és fonamental, és ara mateix en litigi al Tribunal General de la Unió Europea, que aquests mesos (o setmanes) vinents farà pública la seva sentència.

Cinc anys de batalla europea reeixida

Ponsatí ja va fer una entrada momentània dins l’estat espanyol el mes d’octubre de l’any passat quan va participar en la protesta que reclamava la reobertura del coll de Banyuls (entre l’Alt Empordà i el Rosselló), tancat per ordre de les autoritats franceses d’ençà del gener del 2021. Aleshores va travessar la filera de roques que barren el pas al punt exacte entre la frontera administrativa entre l’estat francès i l’espanyol, i durant mitja hora es va concentrar a una desena de metres del pas fronterer amb parlamentaris, batlles i activistes.

Aquests darrers tres anys, com a eurodiputada, Ponsatí ha tingut una certa llibertat de moviments en tots els estats de la UE, tret de l’estat espanyol. Ha tingut moments de més incertesa, arran de l’aprovació del suplicatori al Parlament Europeu, el març del 2021, que li retirava una part de la immunitat. Però el Tribunal de Luxemburg li va acabar reconeixent, de moment de manera provisional, que continuava tenint la immunitat que la protegeix a tota la UE tret de l’estat espanyol. I, a més, una altra immunitat que Llarena mateix també reconeix que tenen tant ella com Puigdemont i Comín, és la que els protegeix per anar a les sessions de treball del Parlament Europeu, és a dir, per anar a exercir el seu càrrec d’eurodiputats.

Ponsatí va entrar al Parlament Europeu a començament del 2020 a conseqüència del repartiment de tots els eurodiputats del Regne Unit que havien restat vacants arran del Brèxit. L’entrada a l’eurocambra va fer que es traslladés d’Escòcia a Brussel·les, i això va servir d’argument definitiu al jutge escocès per a arxivar definitivament la tramitació de l’euroordre. Era la tercera euroordre contra ella, per sedició, emesa per Llarena la tardor del 2019 després de la sentència del Suprem contra el procés. La primera, la va enviar la magistrada de l’Audiència espanyola Carmen Lamela el novembre del 2017 contra Puigdemont i els seus consellers exiliats a Bèlgica, inclosa Ponsatí, però un mes després Llarena la va retirar quan va veure que perillava de ser rebutjada.

Pocs dies abans que Llarena emetés la segona euroordre, el març del 2018, Ponsatí es va traslladar a la Universitat de Saint Andrews com a catedràtica d’economia, feina que exercia abans de l’estiu del 2017, quan entrà al govern de Puigdemont. Entre el gener i el març del 2018, sense euroordres actives, tant Ponsatí com altres consellers a l’exili es van moure unes quantes vegades de Bèlgica: Puigdemont a Dinamarca, a Suïssa, a Finlàndia… Ponsatí, a Àustria, a Anglaterra… Fins que va arribar la decisió de Llarena de tancar el processament, i l’ex-presidenta del parlament escocès Tricia Marwick, que tenia una bona relació amb Ponsatí, va posar-la en contacte amb l’advocat Aamer Anwar perquè es fes càrrec de la seva defensa.

Fou així que Anwar va capitanejar el procés de defensa de Ponsatí davant la justícia escocesa, que d’ençà del primer moment es va mostrar molt garantista amb la consellera a l’exili, en uns moments molt difícils durant els quals va rebre el suport ferm i inequívoc de la seva universitat i d’una bona part de la societat escocesa, que veia amb perplexitat que algú com ella fos perseguit per sedició. Dues imatges defineixen aquells dies en què Ponsatí començava a guanyar la batalla judicial escocesa. La primera, d’ella i Aamer Anwar fent un gest als concentrats a la sortida del tribunal d’Edimburg, on havia anat a declarar per primera vegada, enmig de crits de “Clara, Clara!”. Tots dos, somrients, demanen silenci, posant el dit índex damunt els llavis tancats. Una fotografia icònica. I l’altra, la portada de l’endemà del diari The National, amb aquest titular: “Escòcia envia un missatge a Espanya… No us endureu la nostra Clara”. I, efectivament, cinc anys després, no se l’han enduta.