Clara Ponsatí: ‘El Consell per la República no reconeix l’autoritat del regne d’Espanya’

L’economista i consellera del govern Puigdemont, Clara Ponsatí (1957), ara membre del Consell per la República, passa l’exili polític a Escòcia, on fa classe a la Universitat de Saint Andrews. Hi ensenya economia de la desigualtat i dóna un laboratori de matemàtiques a joves universitaris de divuit a vint-i-dos anys. Saint Andrews és una petita ciutat universitària, molt visitada també per golfistes. Com diu ella, té un punt de remot, perquè ‘Edimburg és a una hora i mitja de distància, Londres és bastant lluny i, a Barcelona, no s’hi pot anar.’ Els paisatges són bells, comenta, i hi té un despatx amb vistes a la Mar del Nord. ‘Petit però amb vistes. Molt millor que el gran però sense que m’oferien.’ VilaWeb hi ha contactat per entrevistar-la a propòsit del Consell per la República i l’actualitat política.

—S’ha presentat el Consell per la República, del qual formeu part. Per què un s’hi ha d’apuntar?
—S’ha constituït com l’organisme de govern a l’exili, al voltant del president Puigdemont. Crec que, el valor, el demostraran els fets. Perquè és indubtable que necessitem una institució molt potent i protegida de les agressions repressives i judicials de l’interior. És imprescindible per a ajudar a mantenir la batalla exterior i donar més força al discurs internacional. Hem de treballar per a engegar institucions republicanes. És un embrió que mostrarà l’efectivitat amb les accions. Jo invito la gent a participar-hi. També comprenc que hi hagi un cert escepticisme. Ho comprenc. I confio que, a qui ara no ho veu clar, els fets demostraran que val la pena.

—Heu demanat un milió d’inscrits abans de començar. Per què una xifra tan alta?
—No. No esperarem a tenir un milió d’inscrits per caminar. No és això. El Consell funciona i tindrà activitat i potència. No en donaria cap xifra concreta, però de l’altra banda és evident que, si no hi ha un gran nombre de gent disposada a donar-hi suport i sentir-se’n partícip i electora, doncs no tindrà prou força. Posar-se un llistó molt alt és una manera de ser ambiciosos, una idea respectable.

—Aquests inscrits poden ser el cens electoral de la futura República?
—És una idea que val la pena de desenvolupar, sí. Però es veurà arran de què passi. Si no avança, no el serà.

—Demaneu deu euros per a inscriure-s’hi. Per què?
—Fer coses costa diners. I fer-les amb impacte internacional i polític no n’és una que es faci amb l’aire del cel.

—El Consell per la República serà el futur govern? Potser a Barcelona algú s’inquieta.
—La meva participació no és en aquests termes, ni de bon tros. Abans no hi hagi un govern republicà a Barcelona passaran moltes coses. Però si algú s’inquieta per això, que s’ho faci mirar. És important que tinguem molta força a l’exterior. I amb el Consell en podrem tenir.

—Per què?
—Perquè no pot venir un Tribunal de Comptes a tancar-nos-el. Ni un jutge de l’Audiència espanyola. És l’única institució genuïnament republicana perquè el Consell per la República no depèn del regne d’Espanya ni en reconeix l’autoritat.

—Ara el vostre cas judicial és aturat. Han retirat les euroordres.
—Em costa de creure que no en reactivin una. Dependrà, crec, de com vagi el judici i la reacció al món. Però jo els veig emetent-ne una altra, sí.

—Passem de l’exili a la presó. He vist que us ha agradat molt el llibre de Quim Forn escrit durant l’arrest. Per què?
—Perquè és un gran testimoni. El trobo un testimoni magnífic de la seva vida a la presó. Es veu la seva evolució. Com hi entra, com canvia la seva visió política i el seu estat d’ànim. Crec que és molt sincer. Em va interessar moltíssim. I em va ajudar a entendre la figura de Quim Forn, una persona per la qual tinc un afecte immens.

—A VilaWeb hem publicat la carta que vau enviar precisament a Quim Forn. Hi ha dues idees molt vostres. La primera: dieu que, quan us nomenen consellera, tothom us felicitava però que vós no enteníeu res. ‘Felicitar-me? Ara que ve el perill?’
—Jo entenc que els qui s’ho miraven de molt lluny potser eren inconscients del moment. Però els més entesos? Potser aquelles felicitacions també expliquen que després ens sorprengués tant la repressió, el xoc de l’octubre i els piolins. Aquest nivell d’alegria i inconsciència en el moment del nomenament potser explica la sorpresa d’alguns de després. Vull aclarir, això sí, que la meva mare, que té noranta-tres anys, que és una persona molt sàvia, no em va felicitar gens. Ben altrament. No li va agradar gens que m’hi posés. Ella ja ho veia, que em ficava en un vesper. És nascuda el 1925 i coneix el feixisme espanyol i la seva potència. Va tenir un germà a la presó. I sabia quin perill venia.

—I a la carta també dieu que us agradaria d’escoltar veus noves i no les de sempre.
—Sí. Veig que en la política i també en els mitjans es fa un esforç per tapar les veus que no són les de sempre. Ho trobo molt trist. És una constant a casa nostra: la imbricació entre política i mitjans. No sé si se’n pot dir ‘connivència’. Però això és molt tancat, i no ens permet llibertat. Si no es parla en llibertat, no es pensa tampoc amb llibertat. I sempre sóc partidària de la llibertat. No sé si és un fenomen català o més estès. Però molts dels debats que sentim són de veus que volen tenir la raó. I la veritat, això em sembla pobre. Al capdavall, si l’únic objectiu és aquest, difícilment escoltes arguments que et portin la contrària. L’objectiu hauria de ser millorar i, si vas equivocat, corregir-ho. Podíem fer un estudi quantitatiu: quants dels columnistes tenen com a objectiu a la vida demostrar que ells ja ho sabien. Veus noves, idees noves; això ens cal.

—Si Ponsatí pogués votar a Barcelona, qui votaria?
—Encara no és clar. Però la Clara Ponsatí s’ha apuntat a les primàries. Això sí.

—I per què us hi heu apuntat?
—Perquè són un esforç per a trencar les barreres que la política del règim del 1978 va posar per blindar els partits: llistes tancades, subvencions necessàries per a les campanyes, etc. És un mercat al qual és molt difícil entrar-hi i, per tant, amb poca competència saludable. N’ha fet baixar la qualitat i ho hem de superar, cosa que intenta aquesta proposta. És ingènua perquè les barreres són brutals i no aconseguirà de trencar-les. Però potser sí que hi fa una mica de forat. I jo sóc partidària de fer forat a les d’entrada.

—Com valoreu el nou govern del PSOE?
—No em va semblar malament que es fes caure el PP. Em semblava que el nou govern augmentaria les contradiccions dins el bloc 155. I ho ha fet. Ara estan més dividits que no estaven. També és veritat que no vaig tenir mai esperances que tingués conseqüències en termes de rebaixar la tensió judicial. I m’hauria agradat molt d’haver-me equivocat. I que ara no tinguéssim gent en presó preventiva i que el judici s’encarés d’una altra manera.

—El món del PSC, el coneixeu prou bé.
—Jo no n’he estat mai militant, ni tan sols simpatitzant. Però els havia votat, sí. I tant que sí. Jo a les catalanes he votat el PSUC, ICV, el PSC, ERC i Convergència. Tothom. El Pasqual Margall, el vaig votar al primer tripartit.

—I, el salt a l’independentisme, el feu el 2010 arran de la sentència del Tribunal Constitucional?
—Abans. El 2006, amb l’estatut, quan vaig veure com Iceta es posava a l’altra banda. Llavors, amb la primera pentinada de raspall. Aquí en vaig tenir prou, cosa que no vol dir que en aquell moment donés opcions polítiques a l’independentisme. Però jo ja no vaig votar l’estatut retallat.

—Europa ara confia que Espanya millorarà. Semblen catalans abans de l’estatut!
—Sí. És això. O pitjor. Encara han d’entendre que ells tenen un problema. Un problema amb Espanya. La majoria de l’establishment encara no n’és del tot conscient. I a una part li és igual. Turquia és allà. I amb Rússia, si cal, fan negocis. Vull dir que el món no és un món de benevolències. Però acceptem que una part de l’establishment són demòcrates de veritat. Acceptant-ho, aquesta part encara no ha vist, o no ha vist prou, que a Espanya hi ha un problema molt greu. La transició va vendre la pel·lícula que el franquisme era enterrat. I no. Era al fons de la sala de màquines, controlant els aparells importants que sorgeixen en un moment de conflicte.

—Us ho he llegit: Ens estem enfrontant al franquisme.
—Absolutament. Als hereus del franquisme. Els alts funcionaris, l’aparell policial, la Guàrdia Civil, el Tribunal Suprem, l’Audiència espanyola, tot això, en el fons i a la superfície, paga els peatges dels pactes de la transició. Potser no ens hem explicat prou. Jo, quan sento a la televisió senyors com Lasalle (ex-diputat del PP) parlant de les regles que ‘ens hem donat entre tots’ i resulta que no hi ha cap resposta contundent… Però de quines regles parlen? De la presó preventiva amb acusació infundada? De la reforma del Tribunal Constitucional espanyol amb majoria simple del PP que atorga al TC poders executius? Això són les regles?

—De punts febles dels independentistes, quins veieu?
—Mira, ja els he dit. Potser no cal que remenem més, que després tinc fama.

—I de l’equip rival?
—Que tenen tan poca tradició democràtica que no noten que van despullats. I que els altres ho veuen i ells no. Per exemple, ells estaven completament convençuts que la justícia europea els donaria la raó. Es pensaven que en tres dies els tindrien a casa. Jo no vaig patir gens. Deu minuts després de la detenció de Puigdemont, vaig parlar amb Boye. I sabia que Alemanya era un dels països considerats bons per a rebre una euroordre, perquè hi ha independència judicial. L’estat espanyol, ben despullat, i no ho veuen. I tota la resta, sí.

—Els independentistes han heretat temors ancestrals. I l’estat espanyol? La impunitat? Es creuen impunes?
—Déu n’hi do, com en són. Déu n’hi do, com els deixem fer. En canvi, nosaltres demanem perdó de qualsevol error. El mínim. Un pot de pintura. I ells no perdonen res. Res. Aquest joc del ‘cosí de Zumosol’, ells el juguen bé. Nosaltres encara hem de demostrar que ‘el cosí de Zumosol’ no ens fa por.