Clara Ponsatí: ‘Dic sí a la moció de censura per dividir-los’

L’economista Clara Ponsatí, ex-consellera d’Ensenyament de Catalunya amb el govern Puigdemont, viu i treballa en aquests moments a Escòcia. Mentre resta pendent de veure com acaba l’euroordre del jutge Llarena, continua fent recerca a la Universitat de Saint Andrews. I prepara classes sobre desigualtat que començarà al setembre. VilaWeb hi ha parlat telefònicament per saber com veu el seu cas i l’actualitat política catalana i espanyola. Com sempre, Clara Ponsatí respon de manera directa i sense pèls a la llengua.

—Impressiona el vostre advocat, Aamer Anwar. Què en podeu dir?
—És un advocat conegut i que es dedica a casos d’impacte públic. Gran part de la seva estratègia és allò que aquí en diuen PR. Estratègia de comunicació. Ell ho treballa molt. Al despatx, hi té gent que no surt a la televisió, però que és molt important. Perquè ell no actua dins el judici. Dins el judici actuen els advocates, i aquests són QC, Queen Counsel, els advocats de la reina. Són els que es posen la perruca. Dins el judici només poden parlar ells. Una cosa són els solicitors, com Anwar, i una altra els advocates. Els solicitors preparen, fan l’estratègia, fan de mànagers del cas. I els advocates defensen el cas davant el jutge.

—Els advocats europeus, els veig més directes i a l’atac que no els de casa.
—Segurament. Els advocats de casa tenien esperances que una actitud més submisa amb el sistema podria donar resultats. Però ja s’ha vist que no. La manera com funciona el sistema judicial, i també el polític, el tenim interioritzat. A fora parlen de manera molt més directa, perquè diuen les coses tal com les veuen. A casa hi ha una cultura molt submisa. El mateix fet que hi hagi aquestes acusacions tan ridícules de supremacisme i de racisme i que no hi hagi cap resposta contundent…

—Això és caràcter llatí o quaranta anys de dictadura?
—Són els quaranta anys de dictadura o tres-cents anys d’ocupació. És una mica tot plegat.

—Teniu contactes amb l’SNP?
—L’SNP d’Edimburg m’ha demanat que faci una conferència. I la setmana entrant l’SNP m’ha convidat a la conferència anual. Suposo que em faran parlar en alguna sessió. I sé que és possible que en el congrés de l’SNP hi hagi alguna presa de posició, sí.

—Passem al govern català. Al final no hi ha quedat ni un conseller del govern Puigdemont. Com ho valoreu?
—No hi dono gaire importància. Quan el president Puigdemont no va poder ser votat al parlament perquè un dels grups va decidir de no fer cap acte que es pogués interpretar com una desobediència… Una vegada acceptat que això era així, tot això que ha passat després crec que ha estat massa llarg i massa complicat. El govern podia haver fet això que han fet aquesta setmana fa tres mesos. Els dos intents de Sánchez, de Turull, la restitució d’uns quants consellers, tot això no ho critico, perquè tampoc no tinc arguments contundents per a dir que ha estat una bestiesa, però tampoc no crec que hagi estat especialment productiu. I crec que ens ha servit per a anar perdent credibilitat a cada esglaó. Cada vegada que volíem pujar un esglaó i després retrocedíem, era un esglaó de credibilitat que perdíem. Hi ha l’argument que ho fem per carregar-nos de raons. Però és que de raons ja en tenim. Ara necessitem credibilitat. Perdem més en credibilitat que no guanyem en raons.

—La gent no té ni idea de què fer: ni els legitimistes, ni els pragmàtics ni ningú.
—N’hi ha uns que sí que veuen clar què fer. Són els que entenen que l’estratègia és acceptar que no podem fer res més sinó administrar l’autonomia tal com haurà quedat ara, i durant molt de temps. I treure els beneficis que això pugui tenir per als qui l’administren i els administrats. I esperar temps millors. Hi ha una estratègia que és aquesta. I aquesta és l’estratègia, crec jo, d’ERC. Tot això que sentim de Junqueras, de Tardà, va sempre en aquesta direcció. Hi ha estratègia alternativa a aquesta? No. I és veritat que jo tampoc no la sabria explicar. Per tant, els qui tenen estratègia tenen aquesta. I els altres no en tenim. He dit ERC, però segurament el PDCat també, i és possible que aquesta també sigui implícitament l’estratègia del govern que acaba de començar. Acceptar que no saps què faràs és molt dur. Ho entenc, però no ho comparteixo. Prefereixo més la inseguretat de no saber quina és la meva estratègia.

—Posem un cas concret. En la moció de censura. Què hauria fet Clara Ponsatí?
—Des del primer moment he pensat que s’havia de votar sí. Sabent que ningú no ens donarà res en canvi. Jo crec que Sánchez aquesta moció de censura la va proposar perquè no sortís. I ara es trobarà que surt.

—Moció per a expulsar Rajoy, doncs?
—No. Per a expulsar Rajoy, no. Dic sí a la moció censura per a dividir-los a ells. Això sí. Si hi ha una cosa que es pot fer per dividir el 155, fem-la. Ara, si no sortís la moció tampoc no passaria res. Que convoquen eleccions? Doncs que convoquin eleccions. M’és bastant indiferent. Però hi veig avantatges, a votar sí. Crec que si ara hi ha un canvi de govern crearà un cert desconcert a les estructures de l’estat, i això ens pot anar bé. També entenc els que fan l’argument que votar el PSOE no es pot fer perquè ens aixequen la camisa. Vull dir que entenc l’argument del Vicent Partal a l’editorial. Mireu ara Rodríguez Ibarra. Diuen barrabassades i tan tranquils. I els sembla normal. És brutal.

—O hi ha República o els exiliats no podeu tornar. És així de bèstia.
—Crec que desgraciadament no és així de bèstia.

—Ah. Amnistia?
—Podria ser que les coses per a nosaltres es resolguessin, però per a Catalunya no. No és condició necessària. Si ho fos podríem ser més optimistes respecte de la República. Però no ho sé. Ara mateix no es veu la llum ni per un túnel ni per un altre. Per a l’estat espanyol és més digerible posar les condicions perquè jo pugui circular per Barcelona, que no pas la República. Ara, potser sí que només podré tornar si hi ha la República. En tots dos casos, ho veig complicat. Els exiliats serem exiliats tant de temps com els presos seran presos. Anirà molt lligat. I realment és indigerible que hi hagi presos durant gaire temps més.

—Què us preocupa?
—Això de l’estratègia em preocupa molt. Tots els qui es queixen que no tenim estratègia, que ens ajudin a pensar-ne. O que potser entenguin que l’estratègia és no tenir estratègia, ara mateix. Aquesta pressió per a dir què faràs és una mica autogol. Entenc, per una altra banda, que aquesta seqüència, de la no-investidura fins ahir, doncs no ha estat estratègia. Hem de vigilar molt la credibilitat. Passi què passi avui, sabem que hi haurà eleccions al parlament espanyol. Doncs pensem en això. O pensem en les eleccions municipals.

—Sou molt favorable a la idea de Graupera, he vist. Primàries independentistes.
—Totalment. Crec que s’ha de fer una sola llista independentista. I quina és la manera de fer-la que no sigui que s’asseguin Alfred Bosch i Munté i triïn un per a mi, i un per a tu? Aquesta. Ara, no tinc clar que tingui èxit. Al final una de les seves principals missions és repartir feina en el sector. No hi renuncien. A vegades no se’n surten. Però no hi renuncien.

—La llista unitària la faríeu a tot Catalunya?

—La llista unitària la faria cada vegada que es pugui votar alguna cosa. Sí. Sempre. Sense parar. L’argument que necessitem diversitat bàsicament ve a dir que la independència no ens importa prou. Jo parlo de llistes unitàries en una situació que no s’assembla gens a la d’Escòcia. No parlo de partits únics de l’independentisme, com l’SNP. No em sembla que sigui necessari. Si hi hagués una sola llista hi hauria una mica de tot. Quan els catalans ens presentem a les eleccions, d’ara fins que hi hagi una República, no ens hi presentem per governar. Ens hi presentem per desenvolupar un combat polític. Filar prim si un creu en l’educació pública o concertada, si els tramvies han de ser blaus o vermells em sembla important, però entenc que és compatible amb el fet que les eleccions s’aprofitin per explicar al món que la majoria dels catalans volen la independència. I unes eleccions espanyoles em semblen el moment ideal. Què més podem fer, a part de fer-les servir com un plebiscit simbòlic, no real. Per a què més serveixen? Ara, tal com van les coses hi tinc molt poca fe. Diria que la classe política catalana pensa en un altre tripartit. És molt surrealista dir-ho així. I costa d’entendre que de la presó estant es pugui pensar en un altre tripartit. Ara tens gent a la presó i gent exiliada. Vas fer un referèndum, però vas ser incapaç de resistir i t’han fotut una pallissa. Deixem-nos d’històries. Hem perdut, tornem a casa, fem veure que no ha passat res i demanem perdó. Aquesta és una estratègia, però no la meva. L’altra és ‘preparem-nos per a cadascuna de les eleccions que vindran a partir d’ara’. I no tinguem la pretensió de poder governar. No podem. I tots els vots de Cs del 21-D faríem bé de desinflar-los. Costa de creure que tot aquest percentatge de la població està còmoda amb el discurs agressiu i neofalangista, però hi ha el perill que sigui així. Hi ha feina.

—Es vol fer sense acord i sense violència.
—Jo sóc optimista, malgrat tot. Si no fem el ruc, generacionalment les coses ens van a favor. La demografia ens va a favor. Però hem de mantenir el discurs. Em fa por la credibilitat, l’acomplexament. Hi insisteixo, la reacció que hi ha hagut amb els atacs contra Torra és una mostra de debilitat total. Al cap i a la fi què passa? Aquest senyor és un català desacomplexat. És això. Té una retòrica que a alguna gent li sona una mica aliena, diguem-ne noucentista. Dèria intel·lectual perfectament respectable. I que tot l’atac s’hagi centrat en això denota que no saben on furgar. La nostra reacció als atacs contra Torra denoten acomplexament. Fins i tot la seva reacció, amb tots els respectes. Ell és tan ben educat, tant polit sempre (i fa molt bé, és un senyor), però jo he trobat a faltar defenses més abrandades en el cas Torra. O atacs més contundents contra l’abús de la mentida i la tergiversació. He sentit massa vegades ‘no estic d’acord amb el que diu el president Torra, però…’ Quan la prèvia és aquesta, dónes credibilitat als atacs. Torra és un català sense complexos i orgullós de ser-ho. I, com a tal, és crític amb els espanyols. Quin problema hi ha? Aquí si un escocès critica els anglesos ningú no li diu racista. I ara! És aquesta tergiversació del llenguatge. Aquesta maldat. Fixeu-vos que diuen nazis i no diuen franquistes. Per què deu ser? La raza, la hispanidad i tot aixo, què? Tothom que té una consciència nacional, en té un orgull. Això forma part de la salut mental col·lectiva. Doncs sempre amb la reacció acomplexada. I per això el meu advocat, que és una persona normal, profundament demòcrata, amb una trajectòria de defensa abrandada de les situacions injustes, arriba a TV3, diu el que diu i tothom al·lucina. Doncs ja està bé que les coses normals ens sorprenguin.

—Hi ha un punt de justícia poètica que a la catòlica Espanya l’advocat que potser els guanya el judici, sigui el senyor Anwar, musulmà. Ho dic com a ateu.
—Personatge molt curiós. Diu que va anar a Barcelona, va entrar a la catedral i va resar. Musulmà, però entra a la catedral a resar. [Riu.] Quan ell diu que és musulmà és com dir que jo dic sóc catòlica. Estem massa acostumats a demanar permís i perdó.