Clara Ponsatí: “El Consell per la República és l’última trinxera del Primer d’Octubre”

La consellera Clara Ponsatí va ser el segon càrrec electe més votat, després del president Carles Puigdemont, a les eleccions a l’Assemblea de Representants del Consell per la República, que es van fer del 29 al 31 d’octubre. Diumenge se’n va fer la sessió constitutiva a Canet de Rosselló. Els 121 membres de l’Assemblea van elegir-ne la mesa i van designar-ne presidenta Ona Curto, de la CUP. I ara el Consell comença, per fi, a caminar. Ponsatí va anunciar l’estiu passat que d’ençà del 23 de desembre de 2020 havia deixat de participar en les tasques del govern de l’entitat –no pas del Consell–, arran de la seva supeditació a lògiques electorals i a les discussions sobre la formació i la coalició de govern de la Generalitat. Considera que ara comença a haver-hi canvis importants en aquesta línia. Diumenge mateix, a Perpinyà, després de la sessió, hi vam parlar sobre el Consell i sobre la situació de l’independentisme.

—Vau abandonar el govern del Consell perquè estàveu incòmoda amb les dinàmiques partidistes en què es veia arrossegat. Des que vau prendre la decisió hi heu vist canvis?
—Que es fessin les eleccions, que s’hagi constituït aquesta Assemblea i que li hagin encarregat la feina d’autodefinir-se, la treu de facto de les dinàmiques partidistes. En aquest sentit hi ha hagut canvis. Els partits que no hi han volgut participar n’han quedat fora, i ja veurem quin paper hi fan els partits que sí que s’hi ha volgut quedar.

—Us sembla bé que hi hagi una part de l’Assemblea reservada a càrrecs electes?
—Jo vaig participar en el govern que va formular el reglament, i en aquell moment no em va semblar problemàtic. Sóc coresponsable del sistema electoral. També de la qüestió de la paritat. D’això, també. Potser sí que s’ha constatat que no és un sistema perfecte. Però, vaja, em sembla que és prou obert.

—També vau dir que no us havia semblat bé que el president Puigdemont es presentés amb Junts per Catalunya. Això vol dir que creieu que el seu paper s’hauria de limitar a presidir el Consell i a fer d’eurodiputat?
—Sí. Em sembla que és un tema molt passat i que ja no té importància. Però sí que crec que el Consell necessita un lideratge que estigui per damunt dels partits. En tot cas, jo ara sóc una més de 121.

—Quina diferència hi ha entre formar part del govern del Consell i formar part de l’Assemblea de Representants?
—Molta. Formar part del govern vol dir coresponsabilitzar-se de les decisions executives que es prenen. I és el que jo no he volgut fer aquests últims mesos. Però em sembla que el Consell per la República és ara mateix l’última trinxera del Primer d’Octubre, i no volia enviar el missatge que jo no hi era. Per això vaig voler participar en les eleccions i ser una més, com tota la resta, que hi són també a títol individual.

—Què n’espereu, del Consell?
—En voldria esperar molt. Voldria que es fessin passos per a constituir una Autoritat Nacional Catalana que fos la República Catalana provisional. Això és el que jo voldria que passés. Si esperar-ho és realista o no, ja ho veurem. Avui no hem tingut ocasió d’entrar a discutir res de substancial. El discurs de la presidenta de la mesa d’edat, Blanca Serra, m’ha semblat molt encertat, i en comparteixo molt el missatge. I m’ha semblat que això agradava als assistents. Però haurem de veure com es concreta.

—Què ha dit que us hagi agradat?
—Ha fet un al·legat de continuïtat històrica de la lluita cap a la independència. Després del Primer d’Octubre no tenim eines per a mantenir el combat per la independència, i el Consell s’ha adjudicat els deures de fer-ho. Si efectivament podem avançar per aquí, jo estaré encantada de remar a favor.

—El problema del Consell, fins ara, no ha estat polític i prou. També organitzatiu. Les eleccions a l’Assemblea de Representants s’han ajornat un parell de vegades. A què ho atribuïu?
—El Consell es va constituir com a fruit del pacte de la coalició que va formar el govern Torra. Per bé o per mal, el Consell surt d’aquest pacte. Passa que potser era una mica ambigu, cadascú el va interpretar com va voler, i no va avançar. De les dues forces que formaven el govern, l’una posava més entusiasme en el Consell que l’altra; i l’altra va passar de posar-hi poc entusiasme a no creure-hi en absolut. El president Puigdemont sempre ha estat pendent de si aconseguia arrossegar tothom, i això és molt lloable, però quan els teus socis no estan per fer la feina acaba essent paralitzador. I la lentitud en aquest desplegament crec que s’ha d’atribuir a això.

—Però el Consell hauria de deixar una porta a Esquerra Republicana i Òmnium?
—El Consell és per definició obert a tots els ciutadans de Catalunya que es reclamen seguidors del mandat del referèndum. I per tant, evidentment. Però què vol dir deixar una porta oberta? Ara ja és difícil de saber. S’ha constituït l’Assemblea de Representants i el que vindrà després serà allò que sorgeixi de la seva sobirania. Ara, els lideratges tenen influència, i el president Puigdemont hi té molt a dir sobre cap on ens movem.

—Una cosa que m’ha cridat l’atenció: no hi havia gaire gent jove.
—Sí. Els joves van ser a Urquinaona, van ser al Primer d’Octubre, estaven molt mobilitzats. Però ara no. En general no fan política presentant-se a una Assemblea de Representants, o essent a l’ANC o als consells locals o als espais on es fa política independentista. I si els joves no hi són és perquè estan pendents que les accions puguin tenir resultats. A la mesa d’edat ha estat molt curiós: la més jove tenia 22 anys i el següent ja en tenia 29.

—Vol dir que no hi ha continuïtat.
—Bé, això és una característica demogràfica freqüent en la trajectòria d’aquests últims deu anys del moviment independentista. Hi ha un percentatge important de gent gran. Tenen més temps, segurament més paciència. Ens ha de preocupar.

—Perquè potser hi ha un abandonament de la causa?
—Jo crec que no. Hi ha poca il·lusió i poca motivació. Els joves van anar a votar el Primer d’Octubre i van estar a primera fila rebent les castanyes. Qui ha fet això no deixa de ser independentista. Però passa que no deuen tenir gaire fe que res d’això que es faci ens faci avançar. I jo comprenc l’escepticisme.

—Però no sou escèptica.
—Hi ha dies que tinc la temptació de ser-ho, però procuro controlar-m’ho [riu].

—Fa poc vau dir que una iniciativa política semblant a Primàries seria necessària. Semblant en quins termes?
—Ara deixeu-me trencar una llança a favor del Consell. El procés electoral del Consell, d’alguna manera, ha tingut força de les característiques que propugnava la doctrina de Primàries. S’han elegit persones individualment, els partits hi han tingut poc a veure… Aquest esperit participatiu s’hi ha recollit força bé. El nivell de participació no ha estat espectacular. Però a Primàries Barcelona hi van participar 18.000 votants. Aquí, 22.000. Quan dic que alguna cosa com Primàries hauria de prosperar vull dir que és evident que els partits tradicionals no ens permeten donar espai a la política que cal al marge d’administrar el que ja tenim. Fer la independència és fer la revolució.

—I els partits no ho volen fer?
—A mi no se m’acut… Fins i tot la CUP. Estan molt adaptats a fer allò que han fet sempre. I per tant deixen poc espai a la innovació. No sé si prefereixen gestionar, però tenen una inèrcia cap a això.

—Això vol dir que el Consell hauria de promoure candidatures?
—Ara no em feu anar més endavant del compte. Em sembla que no es descarta. Crec que he de ser molt curosa a l’hora de fer propostes sobre què hauria de fer el Consell. Però penso que no s’hi hauria de tancar la porta.

—També vau dir que Primàries havia pecat d’ingenuïtat en algunes propostes. A què us referíeu?
—Jo també, quan hi vaig creure. També tinc una tendència a caure al parany de les idees boniques. La proposta de Primàries era dir a l’independentisme: “Ei, a tots aquests que remeneu les cireres: ara que guanyin els més bons, que qualsevol ho pugui votar, i sapigueu que tot allò que feu als despatxos, si les bases de debò ho volen fer, bé; però si no, no.” Però qui controla la maquinària d’un partit vol continuar-la controlant. I les maquinàries dels partits tenen molt de poder. Decideixen les llistes al parlament, llistes municipals, qui ocupa els llocs de confiança. Moltes coses han passat perquè els partits necessitaven donar càrrecs a gent que s’havia quedat descol·locada. I això és tota una maquinària que no l’atures per haver tingut una bona idea. Jo en algun moment vaig pensar que l’independentisme era prou potent perquè els líders fossin sensibles, i no ho van ser.

—Sensibles a què?
—Sensibles a reconèixer que una operació d’aquestes característiques era una revolució, que tenia la capacitat de generar nous lideratges, noves idees, i de desencallar les forces polítiques de totes les cotilles que els lliguen.

—Creieu que també ha estat cosa dels agents mobilitzadors, sobretot l’ANC i Òmnium, que han estat arrossegats pels interessos dels partits?
—Crec que han estat arrossegats per la seva pròpia maquinària, amb un nucli dur que decideix les línies d’actuació d’una manera molt clara, com passa amb les grans ONG. Fins al Primer d’Octubre tenien un projecte molt clar. Després s’ha desdibuixat.

—Jordi Cuixart va dir: “Em sembla molt, molt greu que s’acabi acusant d’estafa els manifestants o la gent que es va mobilitzar. El que es va intentar va ser pressionar els polítics perquè donessin una resposta.” Us referíeu als manifestants?
—Crec que va ser un malentès per part seva. És evident que no em referia als manifestants.

—També es diu sovint que el Tsunami havia de servir per a pressionar els partits…
—Jo no en sé res, del Tsunami. Només sé el que es va veure. No sé qui eren. No sé per què van fer el que van fer. Només vaig dir que van ser capaços de generar una mobilització immensa que misteriosament es va acabar, no se sap per què. El mateix dia de l’aeroport ja vaig tenir problemes per a entendre què caram feien. Però com que no sabem qui són no hi podem discutir. La lògica que en aquell moment es feia servir era comprensible, tot i que jo no la comparteixo. Jo crec que si fas la independència d’un país, no la pots fer d’amagatotis. L’has de fer a cara descoberta. Encara que això et costi la repressió. I ara deixeu que em defensi: jo n’he parlat ara perquè ara he tingut opció de parlar-ne amb els mitjans. Em diuen que per què ho dic ara i no l’endemà de l’aeroport. A mi l’endemà de l’aeroport ningú no m’ho va demanar, què en pensava, d’això. Jo tinc una presència mediàtica que s’administra com s’administra. I sobre això no m’havien demanat mai res fins que no vaig sortir per la tele fa dues setmanes. Però vaja, no ho he descobert ara, això. No és que un dia de sobte reflexionés i digués “oh”. No. Ho vaig veure.

—Preguntes freqüents va publicar l’endemà de la vostra entrevista un fragment que no se n’havia emès. Hi vau parlar per tal que el publiquessin?
—No sé si va ser un malentès o no. Jo havia entès que tot allò que què parléssim sortiria. I com que aquest fragment no va sortir, els vaig demanar si me’l podien passar per a fer-lo circular. I es van estimar més fer-ho ells.

—Parlem d’Europa. Més enllà de l’altaveu que us dóna ser eurodiputats, en què es tradueix la vostra feina de cada dia?
—La denúncia i la informació. A banda la denúncia que es veu en les intervencions als plens, hi ha una tasca més silenciosa de comunicació. Nosaltres no sabem els detalls de la política txeca o hongaresa o polonesa, i els eurodiputats suecs o neerlandesos sovint no coneixen amb precisió què passa a Catalunya ni les patologies democràtiques de l’estat espanyol. Gran part de la nostra feina és perseguir-los perquè mostrin interès i, una vegada mostren interès, facilitar-los la comprensió. Jo crec que en això hem avançat molt. Però que reconeguin millor el problema no ens dóna la solució, simplement ens deixa en més bona posició si nosaltres avancem per on hem d’avançar.

—Una de les coses que va mostrar la detenció del president Puigdemont a l’Alguer va ser que la justícia espanyola està disposada a vulnerar la justícia europea per a dur-vos davant un tribunal espanyol, hi esteu d’acord?
—Sí.

—Assumint això, quines condicions hi ha d’haver per a tornar de l’exili?
—Jo crec que el retorn amb garanties que se’ns respecti la llibertat no és descartable, però no hi podem comptar al 100%. I no podem esperar que acabi passant. Tractant-se de l’estat espanyol, no hi haurà mai totes les garanties. Quins riscs estem disposats a assumir és una cosa que haurem de pensar bé i que dependrà del moment polític.

—Es parla sovint de quina serà la següent “finestra d’oportunitat” per a fer la independència. Ho veieu com un moment diferenciat del retorn de l’exili?
—Podria ser diferenciat o podria no ser-ho, Espanya fa moltes sorpreses. Si mires els comptes, a part de tota la patologia institucional, hi ha tota la patologia econòmica. No sabem quines oportunitats pot oferir això, però seria molt irresponsable no pensar en aquests escenaris, ni en els que podem generar nosaltres.

—En la política del Principat, se us acut cap sotrac polític semblant al del 2010, perquè pugui tornar a engegar les coses?
—Res no és etern. M’imagino que el pressupost d’una manera o d’una altra s’aprovarà. Però a la comèdia de la taula de diàleg s’ha de veure fins quan els electors volen continuar donant-hi crèdit. Jo crec que tard o d’hora hi haurà eleccions i em costa d’imaginar que, quan n’hi hagi, la composició de les ofertes electorals no variï una mica. I llavors s’haurà de veure què diuen els votants. A mi em sembla que hi ha coses que clamen al cel, però si als catalans ja els va bé… Fins a les últimes eleccions, els discursos jo no me’ls creia, però no eren això que sentim ara que la independència és per al 2050. Això no era a cap programa. I hauria de tenir conseqüències. Jo crec que les coses s’aniran clarificant.