Clara Ponsatí, la valentia i els límits de la intel·ligència

El gran públic coneix Clara Ponsatí (1957) com una gairebé nouvinguda a la política, però res més lluny de la realitat. La candidata d’Alhora a les eleccions catalanes duu la política a la sang i de ben joveneta va militar a les joventuts comunistes i l’oncle de Clara Ponsatí i Obiols és Raimon Obiols (PSC), a qui recorda perseguit durant el franquisme, que va visitar-la a l’exili després del procés. Vida travessada per la política d’ençà de la infantesa, Ponsatí anava a classe a l’escola Talitha, escola alegal que en ple franquisme ensenyava tot l’any en català d’amagat. Una escola que l’ha marcada molt, i que ha format, entre més gent, Eulàlia Griful, primera dona a dirigir l’escola d’aeronàutica de Catalunya; Lulú Martorell, conductora de programes mítics de la televisió, com ara Glasnost i Pleitaguensam; l’editora Isabel Martí, que li va editar el recomanable llibre de memòries Molts i ningú (la Campana). Clara Ponsatí, nouvinguda? Però si a sis anys anava tota sola a l’escola amb l’autobús, i organitzava manifestacions i tallava carrers a deu anys, segons que recorden les seves mestres, entre les quals, la seva estimada Maria Teresa Codina, que va elegir el nom de l’escola a partir de la frase bíblica Talitha cum (“Nena, aixeca’t”).

L’avi de Clara Ponsatí era el pintor noucentista Josep Obiols, l’home que va il·lustrar la moneda republicana que va circular durant la guerra, o l’Auca del noi català, antifeixista i humà, deixeble de Torres Garcia, depurat pels franquistes. Ponsatí encara recorda les visites de J. V. Foix o Carles Riba a la casa familiar del pintor, on ara viu a Barcelona, sota la plaça de Lesseps. Dècades després, el fil cultural es manté i tot un estol d’artistes li donen suport, de Roger Mas a Narcís Comadira, de Carlota Gurt a Miquel de Palol.

L’àvia de Ponsatí ja tenia estudis, com la seva mare, dones que en una altra societat haurien arribat a tenir el doctorat que ella té en econòmiques, que es va treure als Estats Units, on va viure deu anys, amb una tesi sobre els processos de negociació (basat en la teoria de jocs), i més tard especialitzada en el perquè acabem obeint. I aquests dos camps, que té estudiats teòricament, són els que haurà de demostrar que sap gestionar realment. Perquè no és igual la teoria que la pràctica.

Dona molt formada acadèmicament i intel·ligent, ha format al seu voltant una candidatura de ments brillants (de Jordi Graupera a Júlia Ojeda) que hauran de demostrar que, a banda d’intel·ligents, són llestes. La política és el terreny dels llests, no necessàriament dels intel·ligents. La política es guanya als carrers, no solament dins les aules. Idees brillants (com la de fer primàries del seu estimat Graupera) després no triomfen tant. La política també és, sobretot, de la gent que té nas, olfacte, i empatia amb els votants, i més en un país com Catalunya, en què la gelosia és a l’ordre del dia i el sentiment constant d’inferioritat pot perjudicar caràcters com els de Clara Ponsatí, més directes i crus que no pas afables o suaus, i acostumada a dir les coses sense cotó fluix, cosa que pot deixar esgarrinxades. Caràcters que al món anglosaxó toleren més que no pas al llatí.

Ponsatí, vers lliure, va entrar al govern com a independent l’any 2017, just abans dels fets d’octubre, i com a independent va veure impotent com el govern de Carles Puigdemont no anava fins al fons, tal com ella hauria volgut. Ha explicat la seva solitud dins el govern, que caminava sense ella. Famosa és la seva fotografia enfrontant-se a la policia espanyola durant el referèndum, i menys coneguda, però igualment valenta, és la seva decisió de viatjar per Europa a països on l’euroordre contra ella podia ser vigent, com ara l’estat francès. Un dia ella mateixa explicarà, si ho vol, qui va aconsellar-li d’anar a l’exili, cosa que ja tenia mig decidida, i que sorprendrà més d’un. Un exili, recordem, que aleshores era vist com a perillós i pel camí de la presó, comparat amb romandre a casa i deixar-se detenir, que aleshores es veia més segur, i sense anys de presó. Ponsatí és valenta com pocs.

Però, a la vegada, durant anys ha estat crítica i aliada de Puigdemont. L’ha acompanyat a llistes i al Parlament Europeu, però també l’ha criticat, fins que ha decidit de presentar-se pel seu compte. Li han criticat aquesta actitud doble, aquest vol i dol, aquest sí però no, que finalment ha trencat presentant-se fora del paraigua de Junts. Ara Ponsatí, i la resta de la seva candidatura, hauran de convèncer els votants que la seva tesi principal (la independència necessita un govern que hi cregui, i fins ara no s’hi ha cregut prou) és certa. I que la tesi contrària (sí que hi creien, però no en van saber més) és falsa.

—Carles Puigdemont, l’home que juga amb la sort i guanya
—Jéssica Albiach o el triomf del sistema
—Alejandro Fernández, l’home catapulta
—Laia Estrada, candidata de soca-rel de la CUP
—Carlos Carrizosa, expert en criatures extingides