Clara Peya, música enlluernadorament bona

No recordo cap altra experiència estètica musical tan forta des que, en el llunyaníssim any de 1974, vaig sentir per primera vegada, sense saber-ne res, el pianista i compositor Keith Jarrett (1945). Era a Perugia, a l’Umbria Jazz Festival, a l’aire lliure, m’hi van portar els amics torinesos. Veuria i sentiria el gran Thelonious Monk, i això ja era prou raó per a mi llavors. El vam veure. No tocava a la plaça major sinó dalt d’una carena propera. Sentir el mestre Monk, de nit, il·luminat en la distància, va ser molt gran. Però encara ho va ser més, i demano excuses al mestre, sentir l’endemà, a la Piazza Maggiore, aquell pianista que el meu amic de l’ànima, que no m’hi podia acompanyar perquè estava fent la mili (a Lleida, ves) i que de música en sabia i en sap un niu, desconeixia. Sentir el Concert de Colònia va ser per a mi una experiència fonamental, decisiva. Vaig comprar el disc i quan vaig tornar a casa vaig ser la reina del mambo, ningú no el coneixia.

Això mateix m’ha passat aquesta setmana, dijous al vespre, al pati d’entrada de la Model, sentint i veient tocar Clara Peya (Palafrugell, 1986). No la coneixia de res ni n’havia sentit parlar, però m’apresso a dir que és més que consolidada, ha enregistrat vuit discos! No era ella, era jo: he estat força desenganxada els darrers anys de la música en directe i els seus concerts i actuacions, a casa no sortim gaire de vespre i vam veure tants concerts en viu de joves que ja no hi anem més, tret d’algun de música clàssica, que els músics tenen això a mesura que es fan grans: no vull sentir més grups com el meu ni similar, no segueixo l’actualitat, només escolto ara música clàssica. Fins a un concert de jazz em costa arrossegar-nos.

Agraeixo a la poeta Blanca Llum Vidal que, cansada com estàvem totes dues a dos quarts de deu del vespre –ella venia d’Ovieu, directament de l’avió, hi havia presentat el seu poemari Aquest amor que no és u / Este amor que no es uno (traducció de Berta García Faet, Ultramarinos, 2018)– i jo havia tingut un dia intens de feina i encàrrecs, domèstics i d’escriptura, cansades com estàvem, deia, em digués que feia un esforç per sentir Clara Peya, que s’ho valia molt. Sí senyora, s’ho val molt, moltíssim.

Tan sols de començar a sentir-la, vaig dir-me: és descendent directa del Jarrett! Només li faltava murmurar, com fa ell, cantar fluixet, taral·lejar. Cansada i tot, vaig treure el mòbil i vaig engegar a fer-li fotos, amb tanta discreció com vaig poder i feien els fotògrafs amb objectius potents. Un sent de seguida que no es pot posar pel mig amb la càmera quan toca aquesta dona, interferint així en la música dels espectadors. Per ella ho podries fer, ho vam veure de seguit, els fotògrafs, la Peya és del tot conscient de la càmera, de l’única manera decent possible: no poses per a ella, deixes que ella, la càmera,  t’inclogui i prou. Em va desaparèixer el cansament en un tres i no res. Tal com us ho dic.

La veia tocar, sentia la seva música, i vaig dir-me a continuació: també és parenta del gran Agustí Fernàndez (Palma, 1954)! La mateixa relació no ja amb el so del piano sinó amb les tripes del piano… També deu tenir mares, àvies i tietes musicals, em vaig dir. La Peya i la Vidal han fet espectacles poètics de la Marçal. Llavors em va venir una música, compositora i intèrpret, que fa massa que no sento (hi poso remei ara mateix), Mary Lou Williams (1910 – 1981), que tant vaig sentir de jove.  Li ho vaig dir en acabar. No acostumo gens, però gens, a fer aquestes coses, dir a un artista l’efecte que m’ha fet el seu art i que em pareix saber d’on prové. Quan vaig dir Jarrett: ‘Què més voldria’, va dir ella. Agustí Fernàndez: ‘És clar!’ Mary Lou Williams: ‘No la conec, una dona música m’interessa molt.’ Vaig buscar per internet, la va veure: ‘Ah, és clar, i tant que sí!’

Érem a la Model, deia. El meravellós concert, sintetitzat en quatre peces, de Clara Peya tancava l’obertura de les jornades ‘1 d’Octubre i més. Exposicions, tallers, taules rodones i més, un any després de l’1 d’octubre’, que han organitzat Paula Kuffer i Jaume Asens des de l’Ajuntament de Barcelona, que se celebren aquest cap de setmana. El programa, aquí.

Amb permís de Francesca Llopis (Barcelona, 1962), que hi té una obra enorme que relliga dues cel·les en una garba de llum, i dels altres artistes de l’exposició ‘Resistències i memòria. L’art contra la repressió i la censura’: gràcies per descobrir-me Clara Peya, Blanca!