27.06.2019 - 21:50
Es pot dir que gairebé tot el que se sap de Clara Peeters s’ha hagut de deduir de l’observació atenta de la quarantena de quadres que diuen que va pintar entre el 1607 i el 1621 –després sembla que va deixar de pintar en casar-se amb Hendrick Joonseen. Es calcula que va néixer cap al 1594, que el primer quadre, Natura morta amb galetes, el va pintar a catorze anys, que era filla d’Anvers, i que si tenia accés a la pintura sent dona a finals del segle XVI només podia ser o de l’aristocràcia o de família de pintors, per això la hipòtesi més probable és que sigui parenta del pintor flamenc Jan Peeters.
Sigui com sigui, Clara Peeters ha passat a la història de l’art (Clara Peeters ha passat a la història de l’art!) com una de les pioneres de la natura morta de l’escola flamenca, i ser pionera sent dona ja seria per si mateix tota una proesa, en aquell temps, però és que a més gràcies a les seves escenes de fruites, carns i altres menges, d’un detallisme preciosista molt barroc, podem deduir quins eren els hàbits i els gustos culinaris de la classe alta flamenca; també va ser la primera a introduir el peix i el marisc en les natures mortes, va introduir la natura morta de l’esmorzar, un àpat més senzill, i en la majoria de les seves escenes s’hi percep la presència humana, sigui perquè tot està col·locat per ser menjat o perquè es veu, posem per cas, una cirera mossegada, un cobert mal col·locat, molles damunt les tovalles, rastres que fan que qui observa detecti que el que hi ha parat a taula serà menjat, que no s’ha disposat així només per pintar-ho.
Peeters era una pintora meticulosíssima en els detalls i molt bona en les textures, els seus quadres s’han d’observar de prop i amb calma per detectar-hi tots els detalls que gairebé semblen paranys per a l’observador, com el ganivet que il·lustra aquest article, amb la firma d’ella inscrita, que a la part baixa jeu recolzat sobre un plat i ens podria passar per alt si no hi dediquéssim tot el temps i tota l’atenció que ens demana la seva obra. Cada tassa, cada gerra, cada plat, cada cobert, cada copa amaguen infinitat de matisos, i de l’observació dels seus quadres deduïm no solament, com dèiem abans, els gustos i costums culinaris de l’època, sinó també quins aliments exòtics havien arribat gràcies al comerç, i com la porcellana oriental i el vidre bufat venecià ensenyorien les taules dels més adinerats.
Diuen que pot ser que Clara Peeters n’hagués après del gran pintor flamenc Osias Beert, un referent de l’escola flamenca, però el que sabem del cert és que si es va dedicar a pintar natures mortes i no cap altre tipus de composició és perquè a les dones, en aquella època, no els era permès rebre classes de dibuix i d’anatomia. Així que les natures mortes eren la seva única opció, i va decidir treure’n tot el partit possible. I és ben bé que se’n va sortir prou bé, si tornem a mirar de treure conclusions a partir de la seva obra, ara no pas observant-la amb deteniment sinó fixant-nos en on han anat a parar aquesta quarantena de quadres que va pintar: Amsterdam, Rotterdam, Madrid… Clara Peeters es pot dir que era una artista consolidada amb una sèrie de marxants d’art que es dedicaven a vendre-li les peces perquè hi havia un mercat interessat en les seves creacions. Potser per això fou la primera artista dona a qui el Museu del Prado –fa tan sols tres anys–, va dedicar una mostra monogràfica retrospectiva, El arte de Clara Peeters.
I deixo per al final el que més em fascina de la seva obra –m’ho va descobrir fa uns dies l’escriptora i amiga Mercè Ibarz–: Clara Peeters surt en alguns dels seus quadres. Aquest estil tan detallista, tan realista, era una novetat en l’època i la seva habilitat preciosista la va portar a fer el que alguns poc entenimentats anomenen ‘pintura de la selfie‘ i que més aviat s’ha d’entendre com una reivindicació tant d’artista com de gènere. En el reflex metàl·lic d’alguna gerra, si us atureu a mirar les seves natures mortes amb tot el temps del món, trobareu el reflex de l’artista que pinta el quadre, o sigui, un petit autoretrat, fent el que queda clar que és un exercici de poder per donar visibilitat a la dona artista, la que als segles XVI i XVII no tenia accés a les classes de dibuix i anatomia i necessitava el doble d’enginy que els seus col·legues homes per fer-se un lloc en el món de l’art. Clara Peeters va treure tot el partit possible de la seva obra, i tot el que en sabem ho sabem mirant la quarantena de quadres que va fer dels catorze als vint-i-vuit anys en un entorn ple d’homes que només veien una dona que pintava natures mortes.
