Clara Palau: “A casa, la meitat de la família som trans”

Clara Palau (1958) és degana del Col·legi de Delineants de Barcelona d’ençà del febrer, i és la possible primera diputada trans del Parlament de Catalunya. L’any 2021 es va presentar per Esquerra Republicana, i si un diputat d’aquest partit deixa el parlament, li toca d’entrar-hi. Palau, impulsora de Ca l’Enredus de Sabadell, que assessora i acompanya persones trans i del col·lectiu LGBTI, viu una situació familiar força única. L’any 2017, de portes enfora, eren una família de pare, mare, fill i filla. El fill i el pare d’aleshores van fer la transició juntes, i ara són mare i filla. La parella de la Clara, Maria Antònia Vilanova, va decidir que l’estimava igual, o més, i va continuar la relació. VilaWeb va visitar Clara Palau a casa seva, al barri de La Creu Alta de Sabadell, per saber més de la seva vida, professió i punts de vista. I a mitja conversa s’hi va afegir Maria Antònia Vilanova. L’entrevista també és seva.

—Clara, a què es dedicava la vostra mare?
—Clara Palau [C.P.]: Era modista de blanc fins que va tenir criatures. Les modistes de blanc són les que fan l’aixovar a les núvies. Es deia Maria Palau, però li deien Maria Clara. I vaig agafar el seu nom. Em va semblar una manera clara de dir qui era jo. I vaig posar el seu cognom primer. Em dic Clara Palau Canals.

—I el vostre pare, a què es dedicava?
—C.P.: El meu pare, Josep Canals, era teixidor auxiliar o el que coneixíem com a drapaire. Havia muntat una petita empresa però no per fer producció sinó per fer mostres i banderes. Això li havia donat cert prestigi aquí, a Sabadell. Banderes vol dir fer una mena de quadrets petits amb diferents tonalitats d’una mostra. I amb una llargada d’uns deu centímetres. I l’ordit, el que ve des del plegador, a franges, també amb diferents tonalitats. Com si fossin banderes, però d’un vestit.

—Quants germans éreu, a casa?
— C.P.: Tres. Jo era la gran.

—Teniu un bon record de la infantesa?
—C.P.: No.

—Per què? Per la casa o pel país, nascuda en ple franquisme?
—C.P.: Pels abusos. Vaig descobrir unes calcetes de la meva mare a set anys. I els amics em feien fer coses deshonestes. Vaig perdre amistats, i quan es va acabar la primària, em van deixar sola. Ningú no va voler saber res més de mi. I això em va fer afectar. Em vaig sentir utilitzada.

—A una entrevista al Punt parleu d’una violació. Però no dieu qui és l’agressor.
—C.P.: No, no ho explico. Perquè és una mica surrealista. Estava asseguda en un banc del passeig de la plaça Major, i me’ls trobo, aquests. Fins aleshores fèiem festes a casa dels meus pares, fins que ja no em van deixar. I ells diuen: “Vine, que anem a casa d’un noi que ha anat a Andorra i ha portat discs de rock nous.” I quan vaig ser allà, em van emborratxar, la colla va desaparèixer i em van deixar amb aquell, el que havia anat a Andorra, i…

—…
—…

—El vau denunciar, el noi que us va violar, el que havia anat a Andorra?
—C.P.: No, de fet no vaig entendre què passava. Tenia setze anys. Tot el que va passar em va semblar com una venjança per haver acabat de fer les festes particulars a casa dels pares. Les seqüeles que va implicar han estat, perquè encara duren, l’esborrat de les cares dels companys de colla que em van fer anar a aquella casa i els seus noms. Aquest esborrat (que vaig fer tan bé) ha significat un esborrat general: ara no recordo noms ni cares de les persones amb qui em relaciono, m’és molt difícil de retenir-los, em diuen un nom i automàticament l’esborro. A més, aquest fet em va originar una crisi. M’enamorava de noies, però si ets una dona, em toca anar amb un senyor, pensava. La setmana següent, vaig agafar la roba interior de la meva mare, una faixa i un sostenidor, me la vaig posar i vaig tornar a anar a aquella casa, la del noi, a veure què passava. I em vaig adonar que m’havia equivocat. Aquest noi no m’havia llegit bé, perquè allà hi havia una orgia de gais. I jo em sento dona, però no m’agraden els homes. M’agraden les dones.

—Us ho he llegit: dieu que us sentiu lesbiana.
—C.P.: Sí.

—No sortiu de l’armari fins el 2017, quan teniu cinquanta-vuit anys.
—C.P.: Però des de feia més de trenta anys, anava a espais on em podia canviar. Un cop el mes. Marxava de casa, dient que em trobava amb amics per fer maquetes de tren, però em vestia. Ens trobàvem per posar-nos roba i vestir-nos. Vaig estar una temporada en un local d’intercanvi de parelles que els dilluns a la tarda obrien per a nosaltres, perquè hi anéssim a canviar-nos. Però alguns homes també hi anaven i començaven a tocar-te el cul. I, és clar, era complicat dir-los: “Perdoneu, jo he vingut a fer la papallona”, per dir-ho d’una manera ximple. “Jo vinc aquí a trobar el meu espai i no m’interessa que anem més enllà. Només venim a vestir-nos. I prou.”

—La idea era posar-vos vestits icònics (de núvia, de ballarina) o posar-vos un vestit normal i corrent?
—C.P.: És vestir-se com de convidada, de festa, de diumenge. Era això i prou. I després es va muntar EnFemme (film). Pensat per a això. És un espai una mica especial en què disposes d’un local de planta baixa amb tots els armaris, en què les sòcies tenen la roba allà. És pensat exclusivament per a això. Allà ens reuníem, professions liberals, gent amb càrrec dins una empresa… De fet, la persona que va engegar aquest moviment obria el local amb un bigoti imponent.

—I el 2017 sortiu de l’armari.
—C.P.: Va ser gràcies a la filla.

—Quin nom tenia la filla quan va néixer?
—C.P.: Això no es diu. El nom mort no es diu.

—Per què no es diu?
—C.P.: Hi ha dos extrems: hi ha gent que estripa totes les fotografies i hi ha gent que vol oblidar el nom que hi havia abans. Nosaltres, del nom d’abans, en diem “el transportista”. Funciona com la persona que transporta.

—Boníssim.
—C.P.: I la filla, el 2017, a trenta-dos anys, va fer el trànsit. Va començar a vint-i-cinc anys, va anar al Clínic, li van fer unes proves i li van dir que no complia paràmetres. Si fas el trànsit a noia, no pots agafar un terme mitjà, com volia ella. Ni Barbie, ni Rambo. Això que li van dir al Clínic, que no complia els paràmetres, la va descol·locar. I després ho va intentar a Terrassa, i ens van cridar a nosaltres per saber com ho veia la família.

—I allà vau aprofitar l’avinentesa.
—C.P.: Era una situació de dir: “Ostres, o ara o mai.” La psicòloga em va preguntar quins eren els meus sentiments. I vaig mirar a dins i no vaig trobar-hi res. Perquè jo m’havia construït un personatge. Vaig començar a treure capes i capes i va acabar sortint tot.

—Que mare i filla facin el trànsit alhora…
—C.P.: És excepcional, perquè les persones trans són entre el 0,3% i el 0,5% de la població. Que aquí, a casa, que som quatre, siguem el 50%, hi ha una distància. A casa, la meitat de la família som trans. Mira, ara arriba la Maria Antònia.

—Hola!
—Maria Antònia Vilanova [M.A.V.]: Hola, jo sóc la Maria Antònia.

—Us fa res afegir-vos a l’entrevista? Maria Antònia, com ho heu viscut, vós que éreu i sou la parella?
—M.A.V.: Com he viscut això de la Clara o de la filla?

—Totes dues.
—M.A.V.: Una vegada va passar, i la Clara va fer el trànsit, ens vam separar sis mesos. Però en tres mesos ja tenia clar que tornaria. La cosa difícil ha estat passar tots els anys que vam passar, previs al trànsit. Abans hi havia una incomunicació, perquè aquestes persones es queden com tancades en el seu món i prou. Era com inaccessible. Ara estem bé. En el cas de la filla, ja veia que tenia un malestar, que era introvertida. Va a un psicòleg, no l’hi troben, no sé què… I el dia que et diu: “És que jo em sento una noia”, dius: “Doncs era això! Genial, ja ho tenim.” Almenys sabem què hi ha.

—I en el cas de la Clara?
—M.A.V.: Per mi era una persona a qui agradava vestir-se de dona, i prou. I això ho sabia de feia anys. Trobes alguna roba íntima –“diria que no és meva!–, o en algun moment, d’alguna manera, et donen pistes. Primer pensava que era una cosa que havia passat de tant en tant, i que a la filla també li passava. Però així com la filla ja es va manifestar de seguida, la Clara, després de Terrassa, el seu discurs era: “Jo no em faré visible, no vull sortir a l’armari perquè tothom ho sàpiga perquè llavors et perdria”, em deia. Jo veia que anava com una bola de neu que es va engrandint, veia que anava fent passos cap a un canvi, que era un trànsit, però em deia que no. Jo tenia un embolic mental, i ella mateixa va dir: “O tu, o jo, algú ha de marxar d’aquí, de casa, i millor que marxis tu una temporada sola i tranquil·la, i a veure què passa.”

—I on vau anar?
—M.A.V.: Vaig llogar un piset, aquí a la Rambla de Sabadell. Parlàvem molt, ens vèiem sovint. I al cap de sis mesos vaig tornar.

—El vostre entorn ho ha acceptat, tot això?
—M.A.V.: El meu pare va dir, quan ho va saber: “En aquesta casa n’hem vist de tots colors.” I llavors va dir a la meva mare: “Què hi ha per dinar?” Molts avis s’ho prenen així. Sense problemes. Els pares ho porten pitjor. La mare és la que ho va trampejant. I els avis moltes vegades reaccionen més bé que no els pares. És allò de dir: “Tu ets feliç?, doncs endavant.” I ara mateix hi ha una àvia que ve a les reunions perquè vol entendre, vol ajudar, vol estar al costat.

—Quines reunions?
—M.A.V.: Tenim les transfamílies. Pares, mares, avis. Familiars pròxims de gent que ha fet la transició. Ho vam començar quatre o cinc pares, mares, avis. I ara ja som molts.

—Una pregunta: el sexe ara és diferent, entre vosaltres?
—M.A.V.: Sí, és diferent, però millor. A la filla abans li agradaven les noies. I després han continuat agradant-li les noies. I la Clara igual. I jo dic, bé, ara sóc lesbiana. Ho sóc sense sentir-me’n. No ho sé, és una cosa estranya, però m’és igual. Segurament si fos jove, ara, que ho proven tot, ho hauria provat i potser m’hauria agradat més. Per lògica, és més normal entendre’t amb el mateix gènere, perquè dues amigues s’entenen més bé, els nois s’entenen més bé.

—I vós què feu?
—M.A.V.: Jubilada. Era administrativa. Ajuntament de Cerdanyola.

—I Clara, com s’arriba a ser degana del Col·legi de Delineants de Barcelona?
—C.P.: Sempre m’he implicat. Des de l’AFA, al Col·legi de Delineants. He acabat cases amb obra civil, però el meu camp és dissenyar maquinària. Aquest llum és dissenyat per mi de Joan Brossa. I he fet diverses patents, models d’utilitat, per exemple. Una és una caixa enrotllable per a poder eliminar els cables dels electrodomèstics.

—Sou l’única persona trans que hagi presidit de col·legi?
—C.P.: Potser sí. A la junta són vuit persones, però quatre dones. Que també diu molt d’una professió com la de delineant, que és molt masculinitzada.

—I potser sereu la primera diputada trans al Parlament de Catalunya.
—C.P.: Podria ser. Si algun diputat actual d’ERC surt del parlament, el següent a entrar seria jo, sí. Ara, pensant què et diria, per a afegir coses a les entrevistes, et vull dir això: ens construeixen per ser espanyols, i ens construeixen per ser homes. I no funciona. A l’adolescència em vaig adonar que espanyola, espanyola, doncs no… Però no tenia ni idea de com era ser català, quina era la meva història. I ho vaig haver de construir. I amb el gènere, d’alguna manera, és molt semblant: m’havien intentat de construir com a home i no va funcionar. En el meu cas, ni com a home ni com a espanyola no els ha funcionat. És a dir, m’he autodeterminat de totes dues bandes. Sóc independentista des dels quinze anys i, per tant, havent après el camí per construir-me com a catalana, ho aplico per construir-me com a dona. La societat ens imposa unes normes que no sempre han d’encaixar-nos.

—Si sou diputada, fareu lleis. Però us he llegit dir que la qüestió trans avançarà no tant per les lleis, sinó per la societat.
—C.P.: Hi ha una llei del 2014, però és més necessari un canvi de mentalitat que no de legislació. El que diem sempre és que les lleis no són fetes per a nosaltres, trans, sinó perquè les conegui la societat. Si la societat no ho coneix, no avancem. L’important és la societat. Per exemple, ara he fet formació a la BRIMO. Mossos d’Esquadra. L’any passat. Una de la BRIMO és trans. I això va ajudar. D’alguna manera és tot un procés de normalització. Ser el 0,3% vol dir aparèixer en qualsevol lloc.

—Sou trans? Podeu ser presidenta del Col·legi de Delineants. Ara sou un referent.
—C.P.: Aquesta és la idea. Els meus referents eren Carmen de Mairena i la Terremoto. Ara ja en podem tenir més.

—Per cert: no us heu volgut operar per alguna qüestió d’edat o perquè no us voleu operar?
—C.P.: Perquè considero que tal com em van parir, sóc fantàstica.

—Vestida d’home, aleshores, però de blanc. Així es va casar la Clara. I vós, Maria Antònia?
—M.A.V.: També. Totes dues. Però ella no es va casar vestida de núvia. És una espina que té clavada.
—C.P.: Però un dia vaig anar a una botiga de núvies i els vaig demanar si em podia emprovar vestits. I vaig emprovar-me’l.

—Ha! Res a afegir?
—C.P.: Amb tot aquest procés dels 6 anys que vaig començar al trànsit, he fet més coses que en els 59 anys anteriors. Em va costar més trobar feina abans que ara. Abans no era jo. Feia 30 anys que em parlava en femení. Però mai en veu alta. A banda d’això, també vaig entrar al càsting d’una obra de teatre, Trans (més enllà). I un videoclip. Aprenem empatia, resiliència, a superar un procés tan íntim com el de manifestar-se tal com ets. A l’hora de gestionar conflictes i situacions complicades a les empreses, una persona trans té molta més experiència perquè ha solucionat la seva pròpia vida. I si m’ho permets, per a tancar, una frase: a les persones trans no ens esperen, apareixem, hem vingut per a quedar-nos, plantar cara i no moure’ns.