Clara de Ramon: “La fama em fa molta mandra”

Fins el 3 de desembre, es pot veure a la Villarroel de Barcelona Love, love, love, l’obra dirigida per Julio Manrique. Aprofitem l’avinentesa per parlar amb l’actriu Clara de Ramon, una de les protagonistes de l’obra, juntament amb David Selvas, Laia Marull i Marc Bosch. Hi parlem de l’obra i de les reflexions que en surten: els joves cada vegada vivim d’una manera més precària? Els nostres pares ens haurien pogut deixar un món millor? Quin món deixarem a les futures generacions?

—L’obra és una crítica a una generació que volia canviar el món, i que en realitat no ho ha aconseguit.
—Tampoc és que sigui una crítica ben bé. És un homenatge i una crítica. Al final no hi ha blancs i negres. Ningú no ho ha fet tot malament ni tampoc tot bé. Simplement, confronta dues generacions, que són la generació dels boomers, que van viure una vida de creixement, i la generació actual, de la gent que té entre vint-i-pocs anys i quaranta-pocs, que veiem que no podem prosperar al mateix ritme que ho feien els nostres pares. Ens van vendre una idea que la vida era d’una manera, tant a casa com a les pel·lícules. Si tenies trenta anys, havies de tenir la casa, un parell de fills, una feina estable… I ara arribes als trenta i dius: “Tot això ara mateix no és real.” Res d’allò que ens havíem plantejat quan érem adolescents no és possible ara. Precaritzem molt la joventut i cada vegada s’allarga més el terme “jove”. Cada vegada les ajudes als joves s’allarguen més. Ara els carnets joves són fins a trenta-cinc anys. Potser en aquesta edat ja no hauríem de ser tan joves… Que, per una banda, sí que vols ser considerat jove, però també voldríem tenir una certa estabilitat que ara mateix és impossible.

—Us imaginàveu així quan éreu adolescent?
—No ho sé… No m’imaginava que a trenta anys tindria una filla, i en tinc una. Però sí que tenia ganes de poder treballar en teatre, per exemple. I hi treballo.

—Sempre heu volgut treballar en teatre?
—Sí! Sempre havia fet teatre amateur, a Mataró, a la sala Cabanyes. De petita, era el que volia, però també ho veia molt lluny. No tenia clar si m’hi podria dedicar, però que formaria part de la meva vida, sí.

—Vau començar molt jove en el món professional… Era una feina o un joc?
—Vaig estar molts anys fent teatre amateur; això no obstant, a setze anys vaig fer la meva primera obra de teatre al TNC de manera professional. Treballar amb aquell equip, amb el qual vaig fer Agost, va ser un gran pas endavant. Em vaig adonar que allò era una feina. I que hi havia gent que en vivia. Hi havia gent que tot el dia hi pensava, que era la seva manera de viure. Jo m’estimo molt el teatre, tant de manera amateur com professional. Hi ha una cosa vocacional.

—En l’obra dieu que cada generació que passa té més precarietat, però amb el teatre també passa?
—Sí, també passa que cada vegada hi ha més gent que s’hi dedica o que s’hi vol dedicar. També hi ha un fenomen de sèries, barrejats amb influenciadors. Hi ha la qüestió de voler ser famós. Hi ha gent que hi entra perquè vol ser una mica famós, i aquesta professió no tracta d’això. Crec que ara mateix hi ha molta més gent, moltes més escoles, i això fa que hi hagi molta més gent bona i preparada. No fa pas tant hi havia només l’Institut del Teatre i ara hi ha piles i piles d’escoles per a preparar-se… Tot i que potser també hi ha més feina que en generacions anteriors, els sous són més baixos. El salari que cobres ara fent televisió no és el que es cobrava fa quinze anys o vint.

—Precisament, la generació de David Selvas o Laia Marull, que us fan de pares a l’obra, segurament van viure també un moment de molt de canvi en aquesta professió. Quan ells hi van entrar va coincidir en l’aparició de TV3 i la producció de moltes sèries. De cop es podien fer grans projectes en català.
—Sí, i nosaltres hi hem entrat en un moment en què les coses són diferents. TV3 ha deixat de fer molts projectes. La gent, en aquell moment, s’agafaven aquests projectes amb moltes ganes. Hi havia la voluntat de prosperar. En canvi, quan vaig començar jo ja t’avisaven: venen retallades. Van deixar de fer moltes sèries. Però continuem treballant, de manera que no em puc queixar.

—En l’obra sou molt dura amb els vostres pares ficticis.
—Sí, també són uns pares bastant cafres. Vull dir que han deixat els fills bastant abandonats. Són una parella molt protagonista de la seva vida, i els fills una mica els han vingut, però tampoc no és allò que haurien volgut, potser. Hi ha un moment de l’obra que els recrimino que no han estat per mi, que no ens han fet el cas que ens havien de fer, que no ens han ajudat com ens havien d’ajudar i que les circumstàncies han estat les que han estat i som molt més precaris que ells. Llavors els faig un seguit de reclamacions.

—Ara sou mare. Això de criticar els pares, encara que siguin ficticis, essent mare és diferent?
—Segurament sí. Ara em poso també en el seu lloc. No és fàcil criar una personeta. Jo encara estic en una etapa molt primerenca, però no és fàcil. Veus que et vas equivocant molt i que fas el que pots i que arribes on pots. Tu vols donar el millor al teu fill, però potser no pots. I sí, ara entenc una mica millor aquests pares. Tot i que espero no assemblar-m’hi.

—Cercant informació per a l’entrevista he descobert que no sou mare de qualsevol persona. Sou la mare de l’Olívia més famosa de Catalunya!
—Exacte, sí! Ara soc nepo-mami, saps? A mi em truquen a les entrevistes per dir-me: “Tu ets la mare de l’Olívia, no?” Doncs sí, aquesta és la meva nena. I aquí em teniu intentant no ser com aquests pares de l’obra.

—Per als qui no ens entenguin, el vostre germà, Oriol de Ramon, és un dels components de The Tyets. I ha dedicat a la vostra filla una de les cançons més famoses del grup, “Olívia”. Com és això de tenir una filla i un germà famosos…
—No, pobreta, ella no ha fet res. La gent no la coneix.

—Cert, només de nom. Però pot ser que es comenci a posar el nom d’Olívia a moltes nenes.
—Sí, això sí, seguríssim. Perquè molta gent ens ho ha dit. Ha estat un boom molt bonic i nosaltres al·lucinem molt amb tota la repercussió que té aquest disc nou del meu germà. Estic molt contenta. I anem aprenent a gestionar-ho, tant ells com nosaltres, la gent del seu entorn. Està molt bé tota aquesta repercussió, però tota aquesta cosa de ser famós… A mi és una cosa que em fa tanta mandra! Ara ho veig amb el meu germà. L’aturen pel carrer. Li demanen fotos o autògrafs. Els fans l’aturen i li demanen coses.

—Deu ser una situació curiosa. Abans si anàveu junts pel carrer us aturaven a vós, però ara el deuen aturar molt més a ell.
—Per sort, a mi no m’han aturat mai gaire. Jo he treballat sempre, però mai he tingut un boom com aquest. Com que faig més teatre que televisió, no passa tant això. I millor, perquè, a mi, gestionar tot això que han hagut de gestionar companys meus que fan sèries de gran ressò, no sé si m’hauria agradat. És una cosa molt lligada a la nostra professió, però que trobo que no cal. Pot ser que hi hagi gent que entra a la professió per a aquestes coses, però jo en fujo.

—És curiós, perquè sou una generació que, com a artistes, us han demanat de tenir Instagram i molts seguidors.
—És cert, durant un temps ens ho han demanat. Espero que passi aquesta moda. Espero que els directors de càsting ja no es mirin el nostre Instagram, per veure quants seguidors tenim. És una beneiteria molt gran. Dubto que realment repercuteixi tant en una sèrie o una obra de teatre. De debò, es pensen que això farà que una sèrie o una obra de teatre vagi bé o malament? La fama em fa molta mandra.

—Quan vaig venir a veure l’obra, en sortir em vaig adonar que era d’aquelles obres que no s’acabaven quan s’apaguen els llums, sinó que continuaven al bar.
—Cert. Sempre hi ha discussions a la sortida. A més, és curiós perquè és nota de quina generació ets, perquè d’alguna manera t’interpel·la. Tothom pren una posició o altra. La gent d’una certa edat se sent més emmirallada amb els pares, malgrat que siguin uns cafres. I la gent més jove em diuen: “Uau! El teu discurs és el que penso jo.” Fins i tot de vegades es nota en el públic, perquè segons en quines coses riuen o no riuen. Sense veure el públic, puc saber quina edat té.

—Ah, sí?
—Sí, noto que n’hi ha alguns que estan més a favor meu, i aquests acostumen a ser els més joves. Sobretot en l’última escena, que és quan l’autor treu el tema de l’obra, i quan entrem de ple en la confrontació. Allà, segons si riuen per unes coses o per unes altres, prenen posició, opinen sobre què diu un o què diu l’altre, es veu quina edat tenen. Encara que després, quan s’obre aquest debat, tots entenen coses de les altres generacions. Ningú no ha triat de ser la generació que és. Tu vas fent i vas vivint la vida, i segurament els que vinguin en acabat nostre, ens diran que nosaltres vam fer no sé què i no vam pensar en ells.

—Venint cap aquí, justament ho pensava: què ens retrauran les generacions vinents?
—Buf! Segurament també haurem fet coses malament. Crec que es parlarà molt de les xarxes socials. Ens van explotar a la nostra generació, però crec que encara no som prou conscients del mal que farà tot això. Potser en comencem a ser conscients ara. De fet, ara tant pares com mestres ho diuen no? Volen que els mòbils no entrin a les escoles. Els nens no haurien de tenir mòbil fins a setze anys. Potser no haurien de tenir un ordinador a classe per a ells tots sols. Hauríem de tornar a escriure a mà. Però a veure, potser ens sorprendran retraient-nos una altra cosa. Alguna cosa ens diran segur.