Clam per la desobediència, dos anys després

Dos anys després del 20-S, davant la conselleria d’Economia, una multitud ha tornat a proclamar que els carrers seran sempre seus. ‘A les portes de la sentència del Suprem, continuem convocats, continuem mobilitzats fins que tothom sigui lliure’, ha sentenciat l’actriu i escriptora Estel Solé, conductora de l’acte. Si el nombre de congregats estava a anys llum de la manifestació de la Diada, l’ambient que s’hi respirava també era totalment diferent. No hi havia ni rastre de l’ensopiment que es palpava entorn de la plaça d’Espanya fa poc més d’una setmana, com una espessa resignació. Aquesta vegada, els habituals ‘presos polítics, llibertat’ i ‘independència’ sonaven com a preludi d’alguna cosa que forçosament haurà de passar. Si no, enterraran una part de l’electorat independentista en un fangar de frustració col·lectiva a l’altura de les expectatives que han generat els partits i les entitats independentistes amb la resposta al Suprem.

Potser era la proximitat de la sentència, o potser és que el record del que va passar fa dos anys ha agitat la gentada que s’ha acostat a l’acte organitzat per Òmnium i l’ANC, però alguna cosa semblava haver-se despertat del tot. Ho diu Jordi Cuixart, ho ha dit el president de la Generalitat i ho repetien aquesta tarda els manifestants: ‘Ho tornarem a fer.’ És un lema encara ambigu en espera d’una concreció que triga a arribar. Però el crit d’avui ressonava gairebé com una exigència als polítics que han seguit l’acte al peu de l’escenari, quan encara no han traçat una resposta institucional a la sentència compartida amb l’ANC i Òmnium.

D’ERC, hi havia la plana major. Hi eren el president del parlament, Roger Torrent; el vice-president del govern, Pere Aragonès; el cap de files d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Ernest Maragall; el president del grup parlamentari d’ERC, Sergi Sabrià; i la secretària general adjunta d’ERC, Marta Vilalta. Fa dos anys, el jutjat número 13 de Barcelona va posar el focus en el departament d’Oriol Junqueras, que es va convertir en el nucli principal d’atenció dels escorcolls, tot i que n’hi va haver una quarantena més i disset detinguts, a més de l’intent fallit de la policia espanyola d’entrar a la seu de la CUP sense ordre judicial. Per part de JxCat, hi han assistit el portaveu al parlament, Eduard Pujol; la portaveu de JxCat al congrés espanyol, Laura Borràs, i diputats com Gemma Geis, Aurora Madaula, Francesc de Dalmases, Pep Puig i Pep Riera. De la CUP, Eulàlia Reguant i la diputada Natàlia Sánchez. També hi ha estat Camil Ros, de la UGT.

L’escorcoll d’aquell dia, amb Jordi Cuixart i Jordi Sànchez fent una crida a la dissolució de la protesta sobre el cotxe destrossat de la Guàrdia Civil espanyola, es va convertir en un parany que va acabar amb el seu empresonament preventiu per un presumpte delicte de sedició. ‘És evident que l’estat buscava qualsevol excusa per a criminalitzar aquest moviment, que és pacífic i, a partir del dia d’avui, van començar a construir un relat fals de violència, com hem vist en el judici’, ha denunciat el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri. Però més que un plany per la repressió, l’energia dels manifestants ha esdevingut un clam per la desobediència.

Llegint un text de Jordi Sànchez, l’ex-diputada de la CUP Gabriela Serra ha arrencat grans aplaudiments quan ha cridat: ‘Volíem votar i vàrem votar! I això és el que tard o d’hora tornarem a fer: vencerem la por, desobeirem i guanyarem.’ El ‘desobeirem’ era un afegit seu, i ha provocat grans aplaudiments. N’hi ha hagut molts més. La desobediència ha estat una constant ovacionada en els textos de Sànchez i Cuixart que representants de la societat civil i familiars dels dos presos polítics han llegit des de l’escenari. ‘Quan una prohibició atempta contra els nostres drets la nostra obligació és desobeir-la’, ha dit Joan Guisado, de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge, llegint Sànchez. I també ho ha fet el sociòleg Salvador Cardús, amb un altre text de l’ex-president de l’ANC: ‘És en la defensa de les causes justes on la desobediència esdevé una acció moralment legítima i políticament necessària.’ Carles Vicente, d’Unió de Pagesos, hi ha insistit posant veu a un altre text de Cuixart: ‘Desobeïm el sistema perquè obeïm els drets humans.’

Han passat dos anys, però la tarda d’avui queda lluny del dia en què va esclatar tot, quan l’1-O semblava empènyer el país a una cruïlla sense retorn. Malgrat la gentada, no s’hi ha reunit tanta gent com llavors, ni els que hi han estat eren exactament els mateixos. Faltaven, sobretot, els joves. Els estudiants que aquells dies ho van donar tot i que, després d’aquella tardor convulsa, no han tornat a sortir amb la mateixa força al carrer. Falten poques setmanes per a la sentència. Així ho ha assegurat el ben informat fiscal José Zaragoza, que sembla dominar el calendari amb què treballen els jutges del Tribunal Suprem. I aleshores sorgeix la pregunta. Es pot reviure l’esperança col·lectiva d’aquell octubre?