14.02.2020 - 21:50
M’adono del pas dels anys en moltes ocasions, moltíssimes, què us n’he de dir, ja us ho podeu imaginar. Però ho clisso més, fins a l’estupefacció i l’esbalaïment, quan veig que els mitjans de recent aparició, fets per gent molt més jove, d’ànsies sovint crítiques, no saben ni qui eren ni què van fer –què han fet, perquè el treball queda per sempre, forever– autores ninotaires com Núria Pompeia, que es va morir un dia barceloní de Nadal de fa tres anys, ni, ara mateix, Claire Bretécher, que acaba de traspassar aquesta setmana a la capital francesa, i no fan notícia de la mort llur. Els mitjans de la meva generació, amb comptades excepcions, ni se’n recorden.
Si de cas, per a saber que s’han mort hem d’esperar algun obituari, aquest gènere periodístic maleït que no és pas pensat per a fer justícia, ni que sigui retrospectiva, sinó per a dir sense dir-ho i repetir-ho fins a l’atordiment que el millor artista, la millor artista, és l’artista mort, l’artista morta.
I això que el còmic i la novel·la gràfica són la rehòstia, avui, l’últim gruny de la moda editorial, i si són feministes, més encara.
Som-hi, em dic llavors, toca explicar-ho. No pas explicar què passa als mitjans, ni els nous ni els vells, ni menys encara a la xarxa, sinó, ara mateix, qui és la vidriòlica Claire Bretécher. Teresa d’Àvila, a qui va dedicar un llibre que va emprenyar uns i altres, em guardi de fer-li una necrològica. Va per tu, Bretécher.
Nascuda a Nantes el 1940, a l’abril, dos mesos abans de l’ocupació nazi de la ciutat, era una dona de poques paraules, que podia proferir abruptament, i que rares vegades somreia als periodistes quan es va fer famosa i ho ha estat molt. Tenia l’aspecte atractiu de les joves dels seixanta i setanta que no deixen de ser-ho, tant et pot recordar la Françoise Hardy com la Jane Fonda. Però res de somriure i ser encara més lluminosa, no estava per punyetes. Un dia va dir en una entrevista, per tallar de pressa, que el còmic no és pas per a analfabets.
Tota la raó. Ara, això no priva l’altra cara de la frase: si la dius, és que saps massa bé que així és considerada la teva feina. Però l’important era això altre: que els seus lectores i lectors, que són molts i no l’han abandonada mai, no en són, d’analfabets. La segona meitat dels setanta i als vuitanta –aquests que ara es recuperen a tort i a dret, els desconcertants vuitanta!– les seves tires es republicaven en diverses llengües en revistes, també per aquí. Els seus llibres, igual. I així ha continuat, publicada i traduïda.
Les mares, El destí de la Mònica i Doctor Figuera, metge de capçalera són tres títols seus de Beta Editorial de primers dels vuitanta (traducció d’Anna M. Palé i Sònia Niño), casa que a més va publicar, només en versió castellana, dos volums d’un dels grans personatges de la Bretécher, Agripina i Las trifulcas de Agripina (traducció d’Anna M. Palé). Amb Agripina marca pautes en el tractament de l’adolescència sense sentimentalismes ni clixés i la seva petja ha quedat certificada en sèrie de tele el 2001. En aquests llibres la Brétecher parla, com la Pompeia, de les dones normals i corrents d’una classe mitjana urbana i les sorprenents contradiccions dels anys pop.
Si fos Beta Editorial tornaria al mercat aquests llibres capitals, no en dubtaria ni un segon. Copsaven, copsen, l’aire dels temps des de llavors sense defallir. Si volen una floreta, diguem que els sociòlegs veneren la Bretécher. Roland Barthes la va qualificar, el 1976, de ‘millor sociòloga de l’any’ i un altre acadèmic de pes, Pierre Bourdieu, va dir que l’Agripina té una dimensió ‘gairebé etnogràfica’, i no deixa d’encertar-la.
Les frustrés (1973) és el seu primer llibre autoeditat. També per això la Bretécher compta, per haver-se sabut alliberar de la tirania editorial. No hem tingut Els frustrats en llibre (1973) però sí, com deia, les tires en revistes que reproduïen les originals d’aquesta sèrie nascuda a Le Nouvel Observateur, L’Obs, que en diuen en francès. Aquí hi rep tothom: els progres post-68, ells sobretot, i també elles, les feministes i els seus inevitables contrasentits. Havia començat el 1969 amb Cellullite, paròdia del conte de fades d’una princesa de físic ingrat que es desespera per trobar un príncep charmant malgrat la insistència del seu pare voluble i erotòman. Aviat té èxit i contribueix a definir l’època, que clava amb Les frustrés.
‘El terme “bobos” [burgesos bohemis] no existia encara en la llengua corrent’, reporta ara Fréderic Potet a Le Monde, ‘però és ben bé d’ells que va Les Frustrés: intel·lectuals parisencs, militants d’esquerra, soixante-huitards retòrics, esnobs segurs de les seves conviccions i d’altres neurosis patètiques hi són dibuixats en viu per la seva ploma mullada en vidriol. Espatarrats en canapès insuficients per a suportar el pes dels seus egos, peroren sens fi sobre les seves nècies preocupacions i els seus sacsons evidents, l’educació de les criatures, la marxa del món mundial, tot amb un to peremptori realçat per tics de llenguatge. Jean Daniel, el patró de L’Obs, només li havia passat, a la satirista, aquesta consigna: ‘Foti’s de nosaltres cada setmana.’
La tornem a editar, senyors, senyores?
