Cançó de la ciutat regalada

No és la ciutat fresca i regalada com les muntanyes del Canigó glossades per la cançó popular de caràcter amorós i d’enyorança vés a saber de quan, de lletra d’autoria col·lectiva segurament. No. És la ciutat no en venda sinó que es regala, regalada. Barcelona no és que s’hagi venut al turisme ni a les firmes de luxe ni a les competicions internacionals per terra, mar i aire: s’ha regalat. Recordo un cop més el professor Martínez Albertos dient-nos que el problema del periodisme no és que es vengui, sinó que es regali. Com que la condició ciutadana moderna passa pel periodisme, l’avís del professor es pot aplicar a la ciutat; segurament que a totes les ciutats del mapa, però l’estrella aquí és Barcelona la regalada.

Me n’assabento sovint pels amics, de com es regala Barcelona, no gaire pels mitjans. També per algun comentari en aquesta columna, com ara el que la setmana passada escrivia Coia Dulsat.

Gràcies a les veus d’amics i comentaristes, puc fer, en modesta proposició, la lletra i la música col·lectiva d’una cançó d’avui, “La ciutat regalada”.

La senyora Dulsat explica: “La setmana passada, tenint un familiar ingressat a la unitat d’ictus de l’Hospital del Mar, vaig preguntar a una infermera com és que hi havia com a mínim tres pacients anglosaxons en una unitat de poques habitacions. Resulta que és l’hospital de referència dels creueristes, dit literalment. I és clar, el nombre va in crescendo.”

El bon amic Jordi Muñoz, activista antimilitar i veïnal, m’escriu: “A la Barceloneta i al Poblenou s’organitzen i es mobilitzen [en contra de la Copa Amèrica]. De moment, les tres administracions públiques –govern de l’estat, de la Generalitat i ajuntament– ja hi han abocat més de 80 milions d’euros “a fons perdut”. I una altra: a mitjan juny es tallarà el passeig de Gràcia per fer un simulacre/exhibició del Circuit de Catalunya en què hi haurà cotxes de Fórmula 1 corrent a 100 km/h –velocitat que dobla el límit permès al municipi–, a més dels problemes de contaminació –ambiental i acústica– i de l’ocupació de l’espai públic per a una activitat turística i comercial. De moment, ja s’hi ha destinat un milió d’euros de les arques públiques. […] I, com deies [en referència a l’abús del Park Güell], hi ha un munt d’exemples més que passen d’una manera vergonyosa a tots els barris. La ciutat no és que es vengui, es regala [i em dóna el titular d’aquest article]. I en paral·lel, com a conseqüència, s’expulsen les veïnes i veïns per la impossibilitat de poder pagar un lloguer assequible o comprar un pis. És insultant.”

Algunes coses més les sé per alguns mitjans, veus i músiques actives resistents a regalar la ciutat.

Francesc Valls, periodista de llarga trajectòria i tanmateix no reconegut amb cap dels premis que mereix, en un article a El País d’opinió, informatiu i argumentador com és el seu costum i sentit del periodisme, explicava diumenge passat que l’ajuntament ha decidit, sense fer soroll, canviar els criteris vigents des del 1997 de l’empadronament pels quals, durant vint anys llargs, s’han empadronat 47.000 persones sense domicili fix, ja que ciutats com l’Hospitalet, Cornellà, Badalona, Mataró o Santa Coloma posen traves a l’empadronament, cosa que converteix Barcelona en receptora sistemàtica de persones sense llar. Que es facin fúmer, han decidit a la batllia. Ha estat eliminat el padró col·lectiu i així s’ha donat de baixa dels seus drets 1.700 persones.

Càritas Barcelona no pot més, recollien els mitjans divendres. No pot més de fa temps, com el conjunt del tercer sector.

Mentrestant, no podem saber què ha pagat la firma de luxe que va okupar la setmana passada el Park Güell: amb l’ajuntament ha signat un “acord de confidencialitat”. Ni quins són els diners que volaran d’aquí cap allà amb la Copa Amèrica i la Fórmula 1. De moment sabem la xifra que divulga en Jordi, 80 milions de les administracions nostrades abocats a la competició marítima i un milió (!) a la cursa motorífica. Ni els que la ciutat va abocar a la desfilada del Park –segur que no ho va pagar tot el luxe–, a més dels dinerons d’enviar-hi la policia a tustar veïnes i veïns, joves i d’edat. És la ciutat regalada, t’ho miris com t’ho miris, diu la cançó.