08.11.2021 - 21:50
|
Actualització: 09.11.2021 - 11:32
Els votants de Minneapolis van rebutjar la setmana passada una mesura que hauria transformat el sistema policíac de la ciutat, divuit mesos després de l’assassinat de George Floyd a mans d’un agent, fet que la va situar en el primer pla del debat sobre la reforma de la policia. Per un marge de 56% a 44%, els votants van rebutjar de substituir el Departament de Policia per un nou Departament de Seguretat Pública, més centrat en solucions de salut pública.
Michelle Phelps, professora de sociologia i dret de la Universitat de Minnesota, dirigeix un projecte que analitza les actituds envers la policia a la ciutat. En aquesta entrevista, explica les claus de la votació i com s’emmarca en els moviments que exigeixen reformes policíaques arreu dels Estats Units.
—Què han rebutjat, els votants de Minneapolis?
—La redacció de l’esmena que s’havia de votar era molt complicada. En essència, s’hauria eliminat el Departament de Policia i l’hauria substituït un Departament de Seguretat Pública, encarregat d’oferir un enfocament integral a la seguretat. Els detalls sobre el nou departament encara els havien de concretar el batlle i el consell de la ciutat.
—Era un projecte de llei per a “desfinançar la policia”?
—La proposta d’esmena en si mateixa no exigia que hi hagués menys policies, però eliminava un obstacle per al desfinançament. Era una oportunitat per a un nou enfocament policíac. L’esmena hauria eliminat un requisit dels estatuts de la ciutat que obliga a mantenir un nombre mínim d’agents d’acord amb la quantitat de població. I hauria traslladat part del poder en matèria policíaca del batlle a l’ajuntament, cosa que podria haver obligat el nou departament a centrar els recursos en alternatives a la policia uniformada, com ara agents comunitaris desarmats o especialistes en salut mental.
—Per què va fracassar, l’esmena?
—No s’ha de considerar una prova que els ciutadans de Minneapolis estan satisfets amb la policia. Els sondatges han demostrat que el Departament de Policia de Minneapolis té una opinió àmpliament desfavorable, especialment entre la població negra. A més, el 44% dels electors van votar a favor de l’esmena, per la qual cosa és un resultat ambivalent. Les raons per a votar contra l’esmena van ser molt complexes. Sí, hi havia un element de ressentiment entre els ciutadans blancs i més conservadors, que la veien com un atac radical a la llei i l’ordre. Però tampoc no va obtenir prou suport entre els districtes electorals amb majoria de ciutadans negres.
Una possible raó: els ciutadans negres, a més de ser més propensos a enfrontar-se a la brutalitat policíaca, també ho són més a demanar ajuda als agents a causa de la violència al barri. I això es va convertir en preocupació per l’impacte que l’esmena tindria sobre el nombre d’efectius. Com a resultat, la comunitat negra es va dividir respecte de l’esmena. Alhora que alguns activistes negres i dirigents de la ciutat demanaven el desmantellament o l’abolició del Departament de Policia, uns altres ciutadans negres del nord de Minneapolis demanaven de contractar de més agents.
—Qui hi va votar en contra?
—Encara no tenim el desglossament complet de la votació, però sí que hi ha mapes dels districtes electorals que donen una indicació aproximada del vot. El suport a l’esmena va ser alt en algunes parts del sud de Minneapolis, especialment a les comunitats multiracials al voltant de la plaça de George Floyd. També hi va haver un gran suport en alguns barris en procés d’aburgesament en què hi ha molts votants blancs joves. En canvi, a les circumscripcions del sud-oest –en què hi ha grups de blancs i rics– hi va haver una forta oposició. Però la majoria dels sectors del nord de Minneapolis, que té la proporció més gran de votants negres, també va votar “no”, de mitjana. Quan es mira a través d’aquest enfocament “racial”, la història de l’esmena és complicada. A més, els primers resultats també suggereixen que l’edat va ser un factor important, més i tot que la raça. En resum, tant el suport com l’oposició a la pregunta posa de manifest la complexa política racial al voltant de la por a la violència policíaca, per una banda, i a la delinqüència, per una altra.
—Aquests temors tenen fonament?
—Els qui s’oposen a l’esmena han provat d’argumentar que els esforços per a repensar la tasca policíaca han fet de Minneapolis una ciutat menys segura. És cert que molts agents han abandonat el cos d’ençà de l’estiu del 2020: molts se n’han anat a departaments fora de la ciutat, mentre que uns altres estan de baixa mèdica per TEPT –trastorn d’estrès posttraumàtic. I hi ha la percepció que menys agents s’han traduït a més violència a la comunitat. Però la veritat és més complicada. La ciutat no ha desfinançat la policia: el pressupost per al 2021 era més o menys en sintonia amb el del 2020. Per tant, el descens en el nombre d’agents no respon a cap desfinançament. Per contra, els agents abandonen el cos. I també hi ha indicis que els que hi han romàs han eludit de vegades les obligacions o s’han “retirat” de certes situacions.
És massa simple dir que la reducció del nombre d’agents ha causat l’augment dels delictes violents. També cal tenir en compte les repercussions econòmiques i socials de la pandèmia, juntament amb el fet que els tribunals també van tancar durant aquest període. Alhora, hi ha hagut un intens escrutini de la violència policíaca a Minneapolis d’ençà de l’assassinat de George Floyd, i això ha canviat la manera d’interactuar entre els agents i els ciutadans: hi ha menys trucades al 911 en relació amb la taxa de tiroteigs, i la confiança és sota mínims. Mentrestant, l’augment de la venda d’armes probablement també ha contribuït al creixement de delictes. Per tant, hi ha molts factors, més enllà del nombre de policies i què fan, que poden alimentar la violència o promoure la seguretat.
—Quin és el següent pas de la reforma policíaca a Minneapolis?
—No crec que això sigui el final de la proposta: podria tornar d’alguna manera. Aquesta vegada ha fracassat, però hi ha un nucli de ciutadans, organitzadors i activistes que es vol allunyar de l’statu quo respecte de l’aplicació de la llei. La preocupació immediata de la ciutat serà la contractació d’agents per l’ordre judicial de complir amb la norma d’agents mínims, a més de continuar treballant per reformar el departament. Per tant, és probable que vegem més agents, i no menys, en el futur immediat. Però hi ha un impuls real per a les transformacions a la policia més enllà de la reforma. Encara és possible que Minneapolis aconsegueixi un Departament de Seguretat Pública, però mitjançant ordenances municipals en compte d’una reforma i sense haver de dissoldre el Departament de Policia. La ciutat continua incorporant nous professionals de la salut mental per respondre algunes trucades al 911. Mentrestant, hi ha una investigació en curs del Departament de Justícia federal que podria acabar amb un decret de consentiment o un memoràndum d’enteniment que obligaria a fer alguns dels canvis que els activistes i els membres de la comunitat demanen.
—Com afectarà aquesta votació al moviment més ampli per a la reforma policíaca?
—Després de George Floyd, allò que passi amb la policia de Minneapolis ja no té a veure tan sols amb Minneapolis. Pels defensors de la mena de canvis transformadors prevists per l’esmena, és un resultat desigual. Tot i que alguns poden argumentar que aquest fracàs confirma que el desfinançament o l’abolició de la policia són políticament tòxics, prop de la meitat de l’electorat hi va votar a favor: l’impuls per aconseguir-ho mai no ha estat tan gran, malgrat la derrota. I si hi hagués hagut un augment continuat dels tiroteigs, el perill hauria estat que l’esmena en fos considerada la responsable. L’escletxa d’esperança per als qui pressionen pel sí és que potser ara la ciutat tindrà l’oportunitat de desenvolupar models alternatius de salut pública sense que la resta del país hi estigui tan a sobre. En qualsevol cas, una cosa és segura: aquest no ha estat pas el final del debat.
Michelle S. Phelps és professora adjunta de sociologia i dret de la Universitat de Minnesota. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
