Ciutadans queda fora de joc

Ciutadans comença a transitar un terreny que li és incòmode, al qual no està avesat, perquè l’operació mediàtica, política i econòmica que l’havia de menar al poder apartant-ne Rajoy ha deixat de tenir sentit. El nou panorama polític espanyol, i també el català, han deixat el partit d’Albert Rivera en terra de ningú: són enemics de tothom i compten cada vegada amb menys favors dels grans mitjans de comunicació de l’estat espanyol. I això s’ha anat traduint en propostes, proclames, declaracions i sortides de to que no han tingut cap suport polític important, cosa que els ha recordat que, malgrat la projecció de què havien gaudit fins ara, tenen trenta-dos escons al congrés i hi són el quart grup.

La setmana passada Ciutadans es trobà sol al congrés (i no era la primera vegada) quan va presentar una moció per a convocar unes eleccions avançades. No tan sols no els van fer cas, sinó que els altres grups van aprofitar-ho per acarnissar-s’hi, dient que eren ‘contradictoris’, ‘patètics’ i que ‘estaven desconcertats’. Després Rivera ha formulat més propostes que ningú no ha acceptat, com ara la de fixar un topall del 3% en les eleccions espanyoles per a excloure del congrés ‘els nacionalistes’; o l’atzagaiada de transformar el Valle de los Caídos ‘en un cementiri nacional, com el d’Arlington, on hi és tothom, siguin del bàndol que siguin’.

Les sortides de to a Catalunya
Aquesta desorientació també té símptomes visibles a Catalunya, on Inés Arrimadas manté un to agressiu i bel·ligerant contra l’independentisme que cap més partit unionista no comparteix. Almenys en els gests, com el de refusar la reunió institucional amb el president de la Generalitat, Quim Torra, amb el pretext que del balcó del Palau hi penja un llaç groc en record dels presos polítics i els exiliats; els dirigents de tots els altres grups, fins i tot el PP, es van reunir amb Torra.

És cert que anteriorment tampoc no havien tingut suport ni el discurs agressiu ni les propostes de Ciutadans orientades a dinamitar elements d’un gran consens polític, com ara el concert econòmic del País Basc o (amb excepció del PP) la immersió lingüística en les escoles catalanes. Però fins abans de la moció de censura contra Rajoy, el partit de Rivera gaudia d’un crèdit il·limitat dels principals mitjans espanyols, que li dedicaven milers de minuts d’entrevistes, editorials i portades a favor i enquestes inflades pronosticant un ascens electoral sense precedents que podria tombar Rajoy per a acabar prenent el poder a la Moncloa.

Aquesta dinàmica ja la vam veure en el procés electoral previ a l’anterior legislatura, quan el projecte per un ‘Podem de dretes’, en paraules del president del Banc Sabadell, Josep Oliu, era un fet, i anava a tota màquina. La realitat aleshores va desinflar aquella bombolla, però amb un Rajoy cada vegada més tenallat per la corrupció del seu partit i amb un enorme desgast polític per un procés independentista català en què Ciutadans s’havia erigit en el principal mur de contenció, l’operació s’havia reactivat amb força.

Totes les enquestes li ponien, i fins i tot la cadena Ser dedicava tota un reportatge d’anàlisi preguntant-se ‘per què a Ciutadans li van tan bé les enquestes‘? Però la carambola de Pedro Sánchez, que reeixí amb la moció de censura, va capgirar el panorama. A Rivera, no li va sortir bé, perquè es va parapetar en les eleccions avançades, obsedit per tantes enquestes favorables, creient que tenia la Moncloa a l’abast de la mà. El PP de Rajoy estava enfonsat per la sentència que el feia responsable d’haver-se beneficiat de la trama Gürtel, i Rivera veia la possibilitat de fer el gran salt.

Va mirar de pressionar Pedro Sánchez perquè forcés l’avançament electoral, però el dirigent del PSOE va poder travar una aliança múltiple per fer fora Rajoy. I aquest va actuar calculant la manera de no facilitar l’ascens de Rivera, és a dir, frenar l’avançament de les eleccions –que hauria significat la seva dimissió–, en veient que la moció de censura anava endavant, i deixar que la votació es produís. Rivera trobava barrat el camí més ràpid, però també va pagar un cost d’imatge important pel fet de ser l’únic que donava suport al president perdedor que havia de deixar el càrrec per la corrupció del seu partit.

Ciutadans va anar contra tothom i tots els partits li van acabar fent el buit. Rivera es va trobar sol al congrés, durant aquells dos dies de debat i votació de la moció de censura. I en certa manera aquella solitud s’allarga. En poques setmanes, les enquestes extraordinàries que els atorgaven un ascens estratosfèric van passar a deixar-los en tercera posició, com aquesta del diari ABC de la setmana passada.

El periodista i politòleg Antón Losada ho explicava en aquesta entrevista a VilaWeb:  ‘Les primeres enquestes ens diuen que hi ha dos grans perjudicats de la moció de censura, Ciutadans i Podem. És aviat per a veure-ho, però les enquestes comencen a indicar que Ciutadans ja no beu amb tanta facilitat del PSOE i que els votants del PP han fet el camí de tornada a casa. I Podem té un problema força semblant. Hauran de reconstruir clarament el seu discurs davant un govern que ja no és del PP i davant el PSOE, que ja no és a l’oposició i que governa en minoria.’

I encara cal afegir-hi l’ombra de sospita, que cada vegada s’engrandeix més, sobre la transparència dels comptes del partit. Un afer que arrosseguen de fa mesos i que aquest juny ha continuat amb l’obertura per part del Tribunal de Comptes d’un procés sancionador per haver fet pagar a tercers factures del partit.

L’allunyament d’El País
Fins i tot el gran defensor de les posicions de Ciutadans, el diari El País, ha tingut un canvi intern de direcció coincidint amb el canvi de govern a la Moncloa. La nova directora, la veterana periodista Soledad Gallego-Díaz, i l’equip de què s’ha acompanyat tenen una posició i un discurs que connecten molt més bé amb Pedro Sánchez i que s’expressen en editorials com el de fa dos diumenges, titulat ‘Punt i a part‘. Un editorial que no té res a veure amb alguns altres de no fa pas tant temps en què el diari atacava amb una bel·ligerància sense precedents el dirigent socialista. Ara, en canvi, li donen la benvinguda i li demanen ‘que repari la destrossa del govern del PP’. El País deixa de ser el diari de Ciutadans.

I Sánchez, alhora, fa un gest per a trepitjar terreny a Ciutadans en la tria de ministres. En comptes de fer gests envers Podem, els partits independentistes catalans i el PNB, el president espanyol designa gent com Josep Borrell, Fernando Grande-Marlaska i Nadia Calviño, a qui el partit de Rivera havia elogiat i fins i tot havia proposat  com a governadora del Banc d’Espanya. A Ciutadans li ha costat d’atacar els noms dels nous ministres, i ha hagut de basar l’ofensiva en les preteses ‘concessions als independentistes’, en relació, per exemple, a un suposat acostament dels presos a Catalunya.

El partit s’aferra al discurs de l’espanyolitat, de demostrar ser més nacionalista espanyol i defensor de la unitat d’Espanya que ningú, i de ser el partit més contundent amb els independentistes, de no tenir-hi miraments. Ho fa en un moment de recomposició de la dreta espanyola, amb el PP tocat per la corrupció i en procés de recanvi de lideratges, amb la figura de José María Aznar i el poder d’influència de la FAES planant sobre aquest debat. De moment, l’ex-president espanyol apunta la necessitat de remar junts tots dos partits. Però la lluita per un espai compartit pot acabar fent que els uns es mengin els altres.