12.02.2024 - 21:54
|
Actualització: 12.02.2024 - 22:30
El 65,8% de la població catalana és immigrant o descendent d’immigrant, tant si és fruit de la immigració de l’estat espanyol com de la internacional. La immigració del segle XXI ha aportat 1,5 milions de persones a Catalunya, que contrasten amb les 200.000 provinents del creixement natural. Aquestes són algunes de les dades destacades de la publicació La Catalunya dels vuit milions, del Centre d’Estudis Demogràfics (CED). El treball s’ha fet en commemoració dels quaranta anys del CED, que ha arribat a aquest aniversari mentre Catalunya passava dels sis milions d’habitants als vuit milions. La publicació conclou que la immigració explica aquest creixement exponencial. El 2021 hi havia 2,8 milions de persones nascudes fora de Catalunya.
L’evolució del saldo migratori marca quatre grans onades, dues al segle XX (1910-1929 i 1950-1976) amb immigrants provinents de l’estat espanyol; i dues més (2000-2008 i 2016-2022) amb immigració de tot el món. Les dues primeres onades van aportar a Catalunya 455.000 persones i 1,3 milions, respectivament. Això vol dir que van contribuir en un 76% i en un 55% al creixement total de la població en aquests períodes. La immigració del segle XXI ha aportat 1,5 milions de persones.
Segons el treball, sense aquest pes extraordinari de les immigracions no s’entendria l’evolució demogràfica del país, però tampoc l’econòmica, la social o la cultural. El creixement demogràfic de Catalunya s’ha produït “a batzegades”, molt relacionat amb els cicles econòmics. El saldo migratori és el component principal d’aquest creixement, perquè el creixement vegetatiu va destacar durant els anys seixanta fins a la primera meitat dels setanta gràcies al conegut baby-boom, però d’ençà de llavors ha anat perdent pes per la davallada de la natalitat i l’augment de les defuncions per l’envelliment.
Creix l’emigració de Catalunya a la resta de l’estat espanyol
La immigració de l’estat espanyol a Catalunya s’ha anat reduint amb el pas dels anys, després dels pics dels anys seixanta i setanta. En canvi, la de persones que viuen a Catalunya i decideixen d’anar-se’n a uns altres territoris de l’estat espanyol ha anat creixent. El 2008 es va registrar un saldo negatiu: 11.700 sortides per sobre de les entrades.
En canvi, la immigració internacional ha seguit el patró contrari. Els dos grans pics d’entrades van ser d’ençà de començament del segle XXI fins a la gran crisi del 2008, amb un pic de 201.7000 entrades el 2007. El segon, d’ençà del 2014 al 2019, amb 203.800 entrades el 2019. La pandèmia de la covid va tornar a frenar aquest procés. El saldo migratori va passar a ser negatiu entre el 2012 i el 2014.
2,8 milions de persones nascudes fora de Catalunya
El 2021 hi havia a Catalunya 2,8 milions de persones nascudes fora de Catalunya, el 56,5% de les quals fora de l’estat espanyol. Cal afegir-hi 2,3 milions que han nascut a Catalunya però tenen com a mínim un progenitor nascut fora, el 74,2% dels quals a la resta de l’estat espanyol. Sumant immigrants i nascuts a Catalunya, però descendents d’un nascut fora de Catalunya, representen el 65,8% de la població.
Si s’hi afegeix la tercera generació de nascuts a Catalunya, amb progenitors també ací, però algun avi o àvia nascuts fora, al voltant de tres catalans de cada quatre són producte directe o indirecte de la immigració dels segles XX i XXI, destaca l’informe. El CED ho resumeix assegurant que Catalunya és “terra d’immigrants”.
Andalusia i Extremadura, Marroc i Colòmbia
Entre els que van venir d’unes altres parts de l’estat espanyol es destaquen els andalusos i extremenys. En quaranta anys, el rànquing es manté gairebé intacte, però amb menys gent de cada origen, producte majoritàriament de la mortalitat i el retorn. Els nascuts a Andalusia representaven el 1981 aproximadament un 16% del total de la població catalana; i els extremenys voltaven el 3%. Ara, els d’origen andalús són poc més del 6% i els d’Extremadura no arriben al 2%. Per darrere hi ha Castella-Lleó, l’Aragó, Castella – la Manxa i Galícia.
Quant a la immigració internacional, gairebé tots els països del món són representats entre l’1,7 milions de persones nascudes a l’estranger empadronades a Catalunya. Per grans agrupacions, es destaquen els llatinoamericans, amb el 44,8% dels empadronats nascuts a l’estranger el 2022, per sobre del 22,1% d’europeus, el 20,8% d’africans i l’11,3% d’asiàtics. Per països, els nascuts al Marroc són el primer origen, amb 266.000 persones, el 15% de tots els nascuts a l’estranger. El segueixen els nascuts a Colòmbia (6,8%) i l’Argentina (5,5%).
Quant a la distribució, Barcelona té 477.700 persones nascudes a l’estranger, un 29,2% del total. La segueixen l’Hospitalet (33,1%) i Badalona (19,8%). Per poblacions, en canvi, Guissona és el municipi amb el percentatge més gran de nascuts a l’estranger (49,2%), seguida de municipis com ara Castelló d’Empúries (47,1%) i la Jonquera (44,3%).
Baixa natalitat
Una de les característiques de l’actual situació demogràfica de Catalunya és la natalitat baixa i tardana: menys d’1,2 fills per dona el 2022. La davallada de la natalitat es va produir durant tot el segle XX, llevat del període que va de mitjan anys cinquanta als setanta, quan es va viure el baby-boom. D’ençà de començament dels vuitanta, però, el model és el de molt baixa i tardana fecunditat, alterat només en part durant el primer decenni d’aquest segle per la materialització de la fecunditat ajornada a edats joves i la immigració estrangera. El 2008 es va arribar a 1,58 fills per dona.
Tanmateix, ara les dificultats per materialitzar l’ajornament de la fecunditat en edats joves i la reducció en l’arribada de població estrangera ha propiciat l’efecte contrari. El CED alerta que aquest model de fecunditat farà que en les generacions més recents una part significativa de les dones no tinguin fills malgrat desitjar-los i que la descendència de les que són mares sigui també inferior a la desitjada. Això s’anomena “dèficit de fecunditat”. Després d’aquesta anàlisi, el CED diu que els grans desafiaments són gestionar un territori més poblat amb dinàmiques internes ben diferenciades com el despoblament o la gentrificació. En segon lloc, hi ha el deafiament de cohesionar una població cada vegada més diversa i, en tercer lloc, adaptar les transferències públiques i privades a una estructura d’edat progressivament envellida.
