25.05.2018 - 22:00
Ahir va ser un dia trist al Parlament de Catalunya. L’agressivitat de Ciutadans amb el llaç groc que representa els presos i els exiliats no va rebre la resposta contundent que mereixia per part de la cambra catalana. No es poden tolerar aquests comportaments, sobretot perquè són exemples. Ahir Ciutadans va enviar als seus escamots un missatge visual que deia ‘arrenqueu el que vulgueu que no us faran res’. Malament, doncs. Dit això, però, cal entendre què passa. Perquè en realitat és molt instructiu.
Aquesta apel·lació a la neutralitat de l’espai públic és una aberració intel·lectual perillosa. L’espai públic, per definició, no és que no puga ser neutral, és que en cap cas ha de ser neutral sinó plural. I neutral i plural no són ni de bon tros la mateixa cosa. A l’espai públic s’ha d’expressar amb llibertat la pluralitat sencera de la societat, és clar que sí. La d’ells i la de tothom. Però això només pot passar si es garanteix que cada part de la societat tinga dret d’expressar-se sense que ningú prove d’exercir la coerció sobre ells. Només en les dictadures l’espai públic no és l’espai de la pluralitat. Ells tenen dret d’omplir l’espai públic d’allò que vulguen, però no tenen dret de buidar-lo violentament. Ells tenen dret de manifestar-se sempre que vulguen. Però no tenen dret d’impedir les manifestacions dels altres. Ningú no els nega el dret de posar la bandera espanyola en els seus escons del parlament. Però ells no són ningú per a treure res dels escons dels altres. I per això, exemplarment, ahir calia més contundència a l’hemicicle, en defensa dels drets de tots.
Hi ha, però, un element de tota aquesta qüestió dels llaços grocs que voldria posar sobre la taula d’una manera especial: crec que hem d’entendre i assumir que aquests símbols posen Ciutadans, i el bloc monàrquic en general, davant la realitat del seu paper de minoria en la societat catalana. I és per això que es mostren tan violents.
Un dels èxits més grans de l’independentisme ha estat el de crear una societat compromesa, que no únicament no té por d’expressar el seu compromís personal sinó que ho considera un deure democràtic, una obligació. La proliferació d’estelades als balcons va ser un dels primers senyals que l’independentisme era majoritari. I des d’aleshores, l’espai públic és majoritàriament independentista, amb les excepcions geogràfiques que es vulga, perquè el país i els seus ciutadans són majoritàriament independentistes. És això que ells no poden acceptar, perquè equival a acceptar que ells no representen cap majoria. I com que no poden guanyar, intenten que la victòria dels altres no siga visible.
Ja sé que ells fan servir aquestes excuses argumentals del 47% i tot això. Han fet una campanya monumental al voltant d’aquest concepte, però només des de la indigència intel·lectual, o la complicitat política malintencionada, es pot defensar un argument tan fal·laç. El 47% del vot en les eleccions al parlament no demostra que l’independentisme no siga majoritari, perquè l’existència dels comuns fa que unes eleccions al parlament no servesquen per a comptar majories binàries. Però, fins i tot així, i pel que fa al 21-D, l’independentisme va treure 174.000 vots més que el monarquisme i això no ho pot amagar ningú. De la mateixa manera, també cal recordar molt especialment que només l’independentisme ha provat de resoldre el dubte de quants ciutadans volen la independència i quants no, fent dues vegades un referèndum que ells, els monàrquics, han impedit i atacat amb tota la violència que han pogut.
Això, no voler saber quants independentistes hi ha de debò, hauria de ser prou per a deslegitimar-los cada vegada que parlen de majories i minories. Però no és això i prou: en democràcia, la minoria no es pot imposar mai a la majoria i això cal dir-ho i repetir-ho tantes voltes com faça falta. La minoria cal respectar-la i tenir-la molt en compte, però la minoria no pot imposar mai la seua voluntat a la majoria. I per això, i mentre Ciutadans, PSC i PP no accepten que representen la minoria i que la majoria té dret de tenir un projecte diferent del seu, la seua violència només la podrem interpretar com un intent antidemocràtic de negar la realitat. Com un intent d’imposar-se a la força, cosa que, simplement, no és tolerable.
