22.10.2017 - 22:00
|
Actualització: 16.10.2020 - 16:54
‘Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí’, la salutació de Josep Tarradellas el 23 d’octubre de 1977, després de gairebé quaranta anys d’exili, és una frase que s’ha fet cèlebre. Però creieu que si avui ens arribés un Tarradellas del segle XXI la diria, encara? Diria ‘sóc aquí’ o diria ‘estic aquí’? Diria ‘ciutadans’ o bé la fórmula políticament correcta ‘ciutadans i ciutadanes’, avui tan escampada?
De la confusió entre els verbs ésser i estar, ja en vam parlar dies ha. I probablement hi tornarem. Com dèiem, no sabem si un Tarradellas del 2017 diria ‘sóc’ o bé ‘estic’, però sí que sabem que, fins que la influència del castellà no va ser aclaparadora, sempre havíem dit ‘sóc’ en aquest context.
El gramàtic que més ha estudiat aquests dos verbs, des de tots els punts de vista, és Jaume Vallcorba i Rocosa, que ja de bon començament ho va saber resumir així: ‘ésser = presència; estar = localització habitual’. Així doncs, és possible ‘estic aquí’? Sí, però vol dir una altra cosa. Vol dir ‘visc aquí’ (més habitualment, pronominalitzat: ‘m’estic aquí’) o bé ‘treballo aquí’. Tant viure com treballar indiquen localització habitual.
Aquest primer significat de estar em fa venir a la memòria aquell dia, fa anys, que va telefonar una amiga de la meva filla i quan vaig despenjar l’aparell em va demanar: ‘Que està la Queralt?’ La resposta fou: ‘Sí que està aquí, però ara no hi és.’ Crec que em va entendre.
Del segon significat, el de ‘treballar’, Vallcorba en posa un exemple molt il·lustrador: si diem que en Marçal està al teatre volem dir que hi treballa, però si diem que és al teatre volem dir que ha anat ‘a fer-hi acte de presència’ (com ara a veure una funció, a comprar entrades, etc.).
La diferència d’ús entre ésser i estar és un punt essencial de la gramàtica, en què ens juguem una part important de la genuïnitat lingüística. I és un camp que se’ns ha enxiquit molt en no gaires anys. Si ens hi esforcem no costarà de recuperar el terreny perdut. N’estic convençut. Ara, hi haurà feina. Si teniu paciència i arribeu fins al final de l’article, hi trobareu un vídeo d’Ada Colau que ens ajuda a entendre on som (i també —ai, las— on estem).
Vegem, ara, la primera part de la frase, el vocatiu. ‘Ciutadans i ciutadanes’: com hi hem arribat, a aquesta fal·lera del desdoblament? Com és que abans ens enteníem dient ‘tots’ (o ‘tothom’) i dient ‘els nens’ (o ‘la mainada?) i ara en qualsevol discurs oficial o text formal has de sentir o llegir ‘tots i totes’, ‘els nens i les nenes’…? D’aquest fenomen, n’ha parlat molta gent i no m’hi he d’estendre. Només voldria esmentar-ne tres derivacions que crec que malmeten el bon ús de la llengua.
Per una banda, hi ha l’abús de mots col·lectius, uns mots que ja tenien un altre significat. M’explico: per a evitar ‘els ciutadans’ –considerat políticament incorrecte– es va enriquir dient ‘els ciutadans i les ciutadanes’. Però al cap d’un quant temps algú se’n va cansar i, per no ofendre, en va començar a dir ‘la ciutadania’. Doncs resulta que ‘ciutadania’ ja volia dir una altra cosa. Concretament, ‘qualitat o dret de ciutadà’ (‘tenir la ciutadania portuguesa’, per exemple). Aquesta era l’única definició que n’oferia el diccionari de Pompeu Fabra i també el primer diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (1995). Però tant es va propagar la fal·lera del desdoblament que l’acadèmia va sucumbir i ara la primera definició de ciutadania és ‘conjunt dels ciutadans’ (que no entenc com és que no diu ‘dels ciutadans i les ciutadanes’…).
La segona conseqüència d’aquesta dèria del doblet és que s’ha escampat a tort i a dret –sobretot a tort– el mot persona. A tot arreu on vegeu un masculí ambivalent, aviat hi veureu persones. Abans es feien cursos de català ‘per a adults’, ara ja són cursos de català ‘per a persones adultes’; abans es feien concerts en favor ‘dels refugiats’, ara ja són en favor ‘de les persones refugiades’, etc. Sembla exagerat, oi?
La tercera derivació sembla un acudit i és, del meu punt de vista, una franca extravagància. És la que practiquen els qui diuen: ‘Som tan contraris –perdó: contràries!– al masculí genèric que d’ara endavant farem servir el femení genèric.’ De segur que a tots us en vénen dotzenes d’exemples al cap. Però si ens pensàvem que això era el límit, anàvem errats de mig a mig. Perquè la cosa ja ultrapassa la compensació, de manera que el gènere femení s’aplica fins i tot a un subjecte format només per homes! És el cas d’aquell piulet referit a Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que són considerats ‘preses polítiques’. L’atzagaiada era tan estrepitosa que un home mesurat i ponderat com el professor Bibiloni va exclamar: ‘La sintaxi fa un tro.’
I el súmmum va ser aquell dia que dues mosses d’esquadra van detenir dos activistes (mascles) i el fet es va resumir així: ‘Dos mossos detenen dues activistes’ (el mal és masculí; el bé, femení). Sense comentaris.
Bé, el llenguatge políticament correcte és un pou sense fons. Encara caldria parlar d’aquesta mania de dir ‘gènere’ on abans dèiem ‘sexe’. Les diferències entre sexes ara són diferències de gènere. No tinc temps de parlar-ne, avui, però deixeu-me citar una frase que diuen que va dir la professora Carme Junyent als seus alumnes (tot i que ella no la reivindica): ‘Passem tant de temps pensant en el gènere que ens oblidem del sexe.’
Abans d’acabar, us presentaré un vídeo de resum, que ens mostra aquesta evolució de la llengua del 1977 al 2017. En tres minuts, la batllessa de Barcelona diu deu vegades (deu!) ‘estem aquí’. I, és clar, també diu ‘alcaldes i alcaldesses’ (quatre vegades), ‘ciutadans i ciutadanes’, ‘diversos i diverses’, ‘tots i totes’ i ‘ciutadania’. Políticament correctíssima.
Tanmateix, avui, més que mai, ens convé el contraexemple. I el trobem en aquesta cançó de Lluís Llach: ‘Som aquí, tossudament alçats’:
Doncs sí, som aquí, tossudament alçats, també per la llengua.
Oi?
