De guanyador de les eleccions a extraparlamentari: Ciutadans s’aboca a la desaparició

“Fa divuit anys que preparen la nostra esquela. Hi ha partits que fa divuit anys que sospiren perquè desapareguem.” Així ha començat Carlos Carrizosa, candidat de Ciutadans a les eleccions a Catalunya, la compareixença de valoració dels pitjors resultats electorals de la història de la formació espanyolista, que ha arreplegat poc més de 21.000 vots (un modest 0,72%) i ha restat fora del parlament menys de set anys després d’haver guanyat les eleccions.

Ha estat una intervenció de disbarat en què Carrizosa, amb un to sorprenentment animat, ha retret als mitjans haver acudit a la seu de formació després de no haver-ne cobert la campanya, i ha promès que Ciutadans es presentaria a les pròximes eleccions a Catalunya. “Som dignes, honorables, honrats; gent responsable que vol el bo i millor per Catalunya. Som votants lliures i irreductibles”, ha reivindicat Carrizosa després d’una nit que ha certificat la irrellevància electoral del partit –superat per formacions com ara el PACMA– i que sembla abocar-la a la desaparició, després d’una campanya que ha tancat amb un acte a la presó dels Lledoners, on van ser els presos polítics, i en què ha triat la frase “Detén-los” d’eslògan.

Els resultats –els pitjors dels de la història de la formació– deixen Ciutadans al llindar de la desaparició, divuit anys després d’haver-se presentat a les seves primeres eleccions. És una hecatombe que sembla augurar la fi del camí per a un partit que, després d’avui, tan sols reté deu regidors al Principat i que, tot i haver fet sempre bandera del centrisme liberal, ha dedicat la seva activitat política a esbombar un discurs crispat i nítidament anticatalanista.

Començaments i entrada al parlament (2006-2010)

Nascut d’una plataforma anticatalanista integrada per intel·lectuals ultraespanyolistes, com ara Arcadi Espasa, Albert Boadella i Félix de Azúa, Ciutadans es va presentar per primera vegada a unes eleccions al parlament l’any 2006 amb la denominació Ciutadans-Partido de la Ciudadanía i el lideratge d’Albert Rivera, aleshores un advocat desconegut que abans havia estat afiliat al PP.

El partit va aconseguir representació per primera vegada al parlament aquell mateix any 2006, amb tres diputats, després de fer-se un forat en una campanya en què Rivera apareixia al cartell nu, tapant-se els genitals amb totes dues mans. El 2007, el dirigent del sector crític, Luis Bouza-Brey, va estripar el carnet després de ser derrotat en un congrés per Rivera, que va revalidar el seu mandat malgrat l’oposició de fundadors del partit, com ara Boadella, Espasa i Teresa Giménez Barbat (un moment en què Ciutadans professava la “centreesquerra no nacionalista”). Mentrestant, la formació destacava per intervenir exclusivament en espanyol al parlament i per agitar, dins i fora de la cambra, contra el consens de la immersió lingüística.

Els començaments de la formació a la cambra catalana tampoc no van ser fàcils: els altres dos diputats, José Domingo i Antonio Robles, van abandonar la formació abans de les eleccions europees del 2009 perquè rebutjaven la coalició Libertas, en què Ciutadans va compartir candidatura amb formacions euroescèptiques i ultradretanes d’uns altres països.

De la supervivència a la consolidació (2010-2015)

Tanmateix, les turbulències internes no van evitar que Ciutadans revalidés els seus tres diputats en les eleccions al parlament del 2010. La formació no va fer el primer gran salt fins el 2012, durant els primers anys del procés, quan triplicà la representació al parlament fins a nou escons. En les europees del 2014, els ultres Juan Carlos Girauta i Javier Nart van aconseguir escó a l’eurocambra. Amb un bipartidisme afeblit i Podem a l’alça, Rivera va considerar que havia arribat el moment de presentar-se a les eleccions espanyoles, després d’haver provat sense èxit un pacte amb UPyD.

Apogeu (2015-2017)

Inés Arrimadas va encapçalar la candidatura als comicis catalans del 2015: Ciutadans va superar els 730.000 vots i va escalar fins als 25 escons, i així es va situar per davant del PSC com a primer partit de l’oposició, amb Carles Puigdemont al capdavant del govern de Junts pel Sí. Arrimadas, amb un discurs desacomplexadament antiindependentista i anticatalà, en una legislatura que acabaria amb la declaració d’independència i la dissolució del govern de la Generalitat amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, va dur el partit al seu pic el desembre de 2017: 1,1 milions de vots i 36 escons. Sense possibilitats d’articular una majoria parlamentària, en mans de l’independentisme, Arrimadas va renunciar a presentar-se a la investidura. En paral·lel, l’opció de Rivera a Madrid semblava consolidar-se: un primer pacte amb Pedro Sánchez, condemnat al fracàs pel rebuig de Podem, va donar lloc a la repetició electoral del 2016, després de la qual els taronges van subscriure un acord d’investidura amb el PP de Mariano Rajoy.

Desercions i hecatombe (2017-2024)

Els resultats del 12-M han estat el clau final al taüt de Ciutadans, però l’hecatombe de la formació no ha començat pas avui. En els comicis espanyols del 2019, Ciutadans li va menjar bona part del pastís electoral al PP, fins a aconseguir 57 diputats –enfront dels 40 del 2015 i els 32 del 2016–, una força que hauria estat prou per a governar amb Sánchez, però no amb els populars. Rivera, el partit del qual s’anava decantant cap a la dreta perquè compartia govern amb el PP a Andalusia, Madrid, Múrcia i Castella i Lleó, es va negar a pactar amb Sánchez, cosa que va portar a una repetició electoral en què Ciutadans es va estavellar: solament 10 diputats. El castell va enfonsar-se ben de pressa: Rivera va ser el primer d’abandonar la política i, amb Ciutadans en una decadència imparable, poc després el van seguir dirigents com ara Toni Roldán i Juan Carlos Girauta. Girauta fou substituït per Arrimadas, que va arribar al congrés espanyol el 2019 per provar –sense èxit– de recuperar el paper de frontissa entre el PP i el PSOE. El 2021, Ciutadans va perdre 30 diputats de cop i volta a Catalunya, i tan sols en va retenir 6, abans de certificar la seva desaparició del congrés espanyol el 2023. Aquest 12-M, després de divuit anys de presència al parlament, desapareixen també de la institució que va veure’ls néixer, i ara com ara tan sols tenen deu regidors en tot el Principat, tot esperant unes eleccions europees en què tot sembla apuntar que tampoc aconseguiran representació.