28.06.2019 - 21:50
El cicle electoral a l’estat espanyol ha deixat Ciutadans en una posició incòmoda. La formació no ha aconseguit cap dels seus objectius, perquè que s’ha vist superada pel PP, i tampoc encapçalarà cap autonomia ni ciutat important, malgrat haver crescut en vots i representació. El partit, sota les ordres d’Albert Rivera d’ençà del 2006, ha vist com els pactes post-electorals causaven una crisi a la qual no s’havia hagut d’enfrontar mai. Els acords amb Vox i el suport de Manuel Valls a Ada Colau han tensat l’organització i creixen les veus que reclamen que es doni suport al PSOE.
Un partit on no hi ha lloc per a les crítiques
Aquesta setmana, l’eurodiputat Javier Nart ha dimitit de l’executiva, i també han abandonat la formació Toni Roldán, portaveu d’economia, i Juan Vázquez, dirigent de Ciutadans a Astúries. El motiu, un suposat gir a la dreta del partit, diuen, que l’allunya del centre.
En total, vint-i-quatre membres de l’executiva van votar a favor de mantenir l’actual política de pactes, tres es van abstenir i quatre van votar-hi en contra: el mateix Nart, l’ex-diputat Fernando Maura, el dirigent de Castella i Lleó, Francisco Igea, i Luis Garicano, responsable d’economia i cap de llista a les europees.
L’oposició ha estat petita dins de l’executiva, però cal remarcar que Ciutadans és un partit que només ha tingut un president d’ençà de la seva fundació i que, malgrat els canvis de criteri, ha tingut molt poca contestació interna.
Per una banda, la direcció ha anat eliminat qualsevol dissidència que pogués haver-hi, i en alguns casos han expulsat militants per haver criticat càrrecs i per haver demanat primàries. Per una altra, ha tingut la col·laboració dels mitjans, que han ofegat qualsevol crisi, i una estructura organitzativa dirigida al control del partit.
La formació ha estat dissenyada per impedir la contestació interna. El comitè executiu, l’òrgan de govern entre assemblees, és format exclusivament pels membres de la llista guanyadora. Per tant, no hi ha oposició a la direcció. A la vegada, el president del partit pot fer els canvis que consideri necessaris a l’organització interna del comitè executiu, cessar-ne els membres i proposar-ne uns altres. De la mateixa manera, té capacitat per a nomenar tots els membres del comitè permanent, òrgan de gestió i coordinació de les activitats ordinàries del partit.
Per tant, els càrrecs els ocupen únicament els més afins a la presidència i, tenint en compte que els corrents interns estan prohibits, s’impedeix la formació d’alternatives.
Un partit escorat a la dreta
El principal argument dels dirigents crítics, encapçalats per Garicano, és que l’estratègia de prioritzar els pactes amb PP i Vox pot fer que el partit vagi perdent l’espai del centre. Tanmateix, aquests mateixos dirigents van aprovar aquest gir fa només uns mesos, i amb la unanimitat de la direcció.
En certa manera, els mateixos mitjans que han promocionat el partit, i que van minimitzar fets com els del gener del 2017, quan gairebé un terç dels compromissaris de l’assemblea es va oposar a abandonar el ‘socialisme democràtic’ i definir-se com a ‘liberal-progressista’, ara han maximitzat la dimissió de dos membres de l’executiva (d’un total de trenta-cinc).
És veritat que els electors espanyols han ubicat el partit cada vegada més a la dreta, però això ha estat una tendència d’ençà que va aparèixer a l’escena espanyola i els votants van poder comprovar com era realment. En cap cas ha virat ni s’ha accentuat el gir aquests darrers mesos.
Ciutadans va néixer el 2006 amb una ideologia poc definida, més enllà del rebuig al catalanisme i als consensos establerts, principalment el de la immersió lingüística i la política de normalització. Els primers anys, ja va combinar un discurs ambigu amb polítiques de dretes. Per tant, el posicionament escorat a la dreta no és cap novetat. La formació encapçalada per Rivera va anar col·ligada a les eleccions europees del 2009 amb Libertas, un grup d’extrema dreta i escèptic fundat per l’irlandès Declan Ganley i amb el Partit Social Demòcrata, en què militaven els trànsfugues Eduardo Tamayo i José Luis Balbás.
El partit també ha mostrat una posició molt poc progressista envers el franquisme, ja abans de fer el salt a l’estat espanyol. Els diputats de Ciutadans van abandonar el Parlament de Catalunya el 2013 per evitar de condemnar el franquisme. Posteriorment, el partit ha impedit la tramitació de la reforma de la llei de la memòria històrica, s’ha oposat a l’exhumació de Franco i ha evitat de condemnar el franquisme més vegades.
També ha mostrat la inclinació a la dreta en altres casos, per exemple, quan va votar en contra d’apujar els imposts als bancs, quan es va abstenir en la derogació de la llei mordassa o quan va blocar el debat al congrés espanyol per a eliminar l’impost al sòl.
Del ‘Podem de dretes’ a la irrellevància
L’augment de Ciutadans no es podria entendre sense el suport mediàtic dels grans mitjans de comunicació, els vincles amb les empreses de l’Íbex 35 i les mostres de simpaties d’ex-dirigents d’altres formacions, com José Bono, Alfonso Guerra, José María Aznar i Felipe González. El salt a l’estat espanyol va ser fa cinc anys, una proposta que es va exemplificar amb l’afirmació del president del Banc Sabadell, Josep Oliu, el juny de 2014, quan va dir: ‘Necessitem un Podem de dretes.’
Ciutadans: com s’ha fabricat el ‘Podem de dretes’?
La maniobra va permetre que Ciutadans fos una alternativa per als desil·lusionats amb el bipartidisme, amb una imatge de regeneració i contra la corrupció. A la vegada, impedia que gran part d’aquests votants descontents anessin a parar a Podem, que també havia tingut un suport mediàtic important al començament, però que es va tornar perillós quan va tenir capacitat de guanyar les eleccions espanyoles. Ciutadans, com a ‘Podem de dretes’, va ser un dic de contenció.
Tanmateix, d’ençà de la moció de censura contra Mariano Rajoy el 2018, el PSOE ha recuperat part del suport que havia tingut en eleccions anteriors. Els socialistes, malgrat la victòria de Pedro Sánchez contra l’aparell, han fet una política molt poc ambiciosa: tot i les promeses quan eren a l’oposició, no han tocat la reforma laboral des de fa més d’un any, no han proposat de canviar l’article 135 de la constitució espanyola (que situa el retorn del deute per sobre de qualsevol altra despesa), no han derogat la llei mordassa, no han obert la reforma del finançament ni de la constitució espanyola i tampoc no han fet cap concessió amb Catalunya.
Els mateixos que van promocionar Ciutadans ara tenen interès que el govern del PSOE sigui estable i evitar dependre de Podem i els independentistes. La pressió contra Albert Rivera, que veta qualsevol acord amb els socialistes, ha amplificat la crisi i ha mediatitzat la figura de Toni Roldán, a més, han fet costat a Manuel Valls en la investidura d’Ada Colau. Una crisi que pot créixer, en una formació que ara és irrellevant per a l’establishment, i que fins i tot podria portar a una escissió o a la dimissió de la direcció actual.
L’enfonsament a Catalunya
Paral·lelament, Ciutadans ha començat a notar el desgast a Catalunya. La voluntat de ser decisius a l’estat espanyol ha comportat l’enduriment del seu discurs, cosa que dificulta que mantinguin els resultats a Catalunya.
Els votants de la formació els uneix l’oposició a la independència, però, a diferència de l’estat espanyol, un 41% dels votants a Catalunya considera que ‘els catalans tenen dret de decidir el seu futur com a país votant en un referèndum’, segons el CEO, i un 23% creu que l’autonomia actual és insuficient.
El nou posicionament de Ciutadans els fa menys centrals: la nova estratègia ha portat imatges com les d’Albert Rivera i Inés Arrimadas arrancant llaços a Alella i anant a poblacions marcades per la repressió judicial, en un gest clarament provocador, com ara Torroella de Montgrí (poble de Dolors Bassa), Amer (poble de Carles Puigdemont), Altsasu i Waterloo. Això explica que, amb menys possibilitats de ser clau en la política catalana, els seus principals dirigents, com Inés Arrimadas, Fernando de Páramo i José María Espejo-Saavedra, hagin fet el salt a Madrid.
A les eleccions municipals només van poder presentar 204 llistes (22% dels municipis) i no van aconseguir cap batllia. Una de les raons va ser el discurs del partit, però també que els militants s’havien situat en un segon terme en l’ordre d’importància dins el partit i això va fer que tinguessin poca implantació territorial. Del gener del 2017 al de maig del mateix any, Ciutadans va passar de 3.577 militants a Catalunya a 2.350 (-34%).
Ciutadans, malgrat que semblava haver-se consolidat, és on és gràcies al suport econòmic i a la presència favorable en mitjans de comunicació, una qüestió que realment no depèn dels dirigents ni del partit. Això fa que el futur pugui ser incert i que les conseqüències de no pactar encara siguin desconegudes, perquè tot allò que ha rebut durant aquests anys pot desapareix d’un dia per l’altre, quan ja no siguin necessaris. I aquest dia pot arribar en qualsevol moment.
