22.03.2022 - 04:16
El canvi climàtic protagonitza el debat mediambiental des de fa tres dècades. En aquest temps el discurs dominant ha anat canviant: s’ha passat de voler evitar-lo a mitigar-lo i, finalment, a aspirar a adaptar-nos i ser resilients a un antropocè que té com a principal manifestació, precisament, el canvi climàtic. Les negociacions i acords internacionals no han aconseguit posar fre a l’augment de la temperatura del planeta. La COP25 de desembre de 2019, a Madrid, ha estat l’últim fracàs; es va tancar sense materialitzar compromisos seriosos per a implementar l’Acord de París de 2015 (Obergassel et al., 2020).
Les mobilitzacions climàtiques estan vinculades a les cimeres de Nacions Unides. La de 2009 a Copenhaguen (COP15) va registrar les majors manifestacions contra el canvi climàtic mai vistes fins avui. Les protestes es van succeir en 2015 en la COP21, on es va adoptar l’Acord de París. Però va ser en 2018 quan es va produir un tomb significatiu amb l’emergència de Fridays for Future i Extinction Rebellion, exponents de la «nova onada» de l’activisme climàtic (De Moor et al., 2020). Aquests col·lectius van aconseguir una enorme visibilitat al desembre de 2019 durant la Conferència sobre el Canvi Climàtic a Madrid, que va tindre una gran repercussió social i àmplia cobertura en els mitjans gràcies a la figura de Greta Thunberg (Díaz-Pérez et al., 2021). Arran de les protestes i vagues pel clima que van tenir lloc en els cinc continents, molts països van aprovar declaracions d’emergència climàtica (Cretney i Nissen, 2019).
Durant el primer trimestre de 2020 l’ímpetu climàtic va passar a un segon pla a causa de l’aparició a Wuhan del coronavirus. La rapidesa i fermesa amb què els governs mundials han reaccionat davant de la pandèmia contrasta amb el pla simbòlic en què semblen haver quedat moltes de les declaracions d’emergència climàtica. Mentre que els impactes de la pandèmia en termes de morbiditat i mortalitat són imminents i visibles, els efectes del canvi climàtic són difusos i es produeixen a un ritme molt més lent, per la qual cosa la voluntat d’actuar és menor, així com també és menor l’acceptació social de les mesures i inversions necessàries per a estabilitzar el clima planetari (Heyd, 2020).
En els últims mesos s’ha debatut molt sobre la relació entre canvi climàtic i COVID-19 (Heyd, 2020; Manzanedo i Manning, 2020). S’ha posat en relleu que la crisi pandèmica és la punta de l’iceberg d’una crisi major, conformada per una sèrie de problemes polítics, socials, de cures, econòmics i ambientals. L’últim informe del Panell Intergovernamental de Biodiversitat conclou que hi ha una causa comuna a la COVID-19 i el canvi climàtic: l’explotació insostenible de recursos (IPBES, 2020).
D’altra banda, també s’ha indagat sobre les conseqüències que les mesures adoptades per a contenir la pandèmia han tingut sobre el clima. Utilitzant dades de març i abril de 2020, diversos estudis documenten la reducció diària d’emissions d’efecte d’hivernacle a nivell global que es va produir a causa de les restriccions en la mobilitat, el transport i l’activitat econòmica imposades (Le Queré, 2020). Aquests mateixos estudis ja van alertar que la situació empitjoraria una vegada tornàrem a l’estat anterior a la quarantena, llevat que s’adoptaren polítiques que prolongaren mesures com la limitació del trànsit o el control de les emissions industrials. Aquestes previsions s’han complit, perquè les dades globals més recents presenten nivells similars als d’abans de la pandèmia (WMO, 2020). Per això els escenaris post-COVID han de reconèixer l’emergència climàtica.
Un nou enfocament per a la política del canvi climàtic: cap a la transformació social
El camí pres per a contenir la pandèmia ens dona una idea de la mena de polítiques que podrien adoptar-se per combatre el canvi climàtic. Moltes de les mesures decretades en resposta a la COVID-19 es corresponen amb l’enfocament «de dalt a baix» i les regulacions «comandament i control». Aquest enfocament, per molt eficaç que poguera arribar a ser (com ha demostrat la pandèmia), no és el model desitjable per a atallar la crisi climàtica. Els canvis que promou són poc efectius a llarg termini: pot canviar comportaments però no actituds ni valors, ni encara menys els processos i estructures que perpetuen les dinàmiques insostenibles.
Si repassem l’evolució de la política ambiental, observem que durant les dècades dels setanta i vuitanta es va recórrer fonamentalment a instruments reguladors i sancions per controlar les activitats més contaminants. A la fi dels vuitanta es va produir un canvi cap a un model de governança ambiental en què els governs col·laboren amb empreses, ONG i ciutadania en els processos polítics. En paral·lel, es va anar consolidant un altre plantejament basat en nous instruments de caràcter voluntari orientats a crear un mercat verd, com els permisos d’emissions, el sistema d’etiquetatge i certificat i els incentius fiscals (Carter, 2018).
Aquestes polítiques formen part del que es coneix com a modernització ecològica, basada en la desmaterialització de l’economia i el desacoblament entre creixement econòmic i recursos naturals (Mol et al., 2009). Aquest enfocament cerca l’eficiència en la gestió mediambiental mitjançant innovacions i ajustos de caràcter tècnic i administratiu dins de la lògica capitalista. La modernització ecològica ha estat criticada per reforçar l’economicisme i la fe en el mercat, per suavitzar les polítiques econòmiques neoliberals mitjançant l’economia ambiental i dels recursos naturals, però sense modificar les bases extractivistes i consumistes de la societat industrial (Bryant, 2015).
Com a resposta a aquestes crítiques, els treballs més recents sobre teoria ecològica de l’Estat suggereixen l’evolució des de la mera gestió dels problemes mediambientals cap a la transformació socioecològica per a la descarbonització de la societat dins dels límits planetaris, deixant arrere les estratègies de modernització ecològica (Hausknost i Hamond, 2020). Sota aquest prisma, institucions i pràctiques democràtiques, com les centrades en la ciutadania, són fonamentals com a espais des dels quals articular la transformació social que requereix el canvi climàtic.
Els debats entorn del canvi climàtic apareixen sovint revestits de complicats termes tècnics. Es presenten a l’opinió pública com una qüestió científica la comprensió i les estratègies d’adaptació de la qual, com la tecnoeficiència, l’enginyeria climàtica o la transició energètica han de deixar-se en mans expertes. No obstant això, el canvi climàtic és un problema polític, social, ètic i filosòfic que reflecteix les enormes desigualtats sobre les quals s’assenten els fonaments de la globalització neoliberal (Dryzek et al., 2013; Featherstone, 2013). L’absència de mesures significatives per a atallar-lo s’explica pel temor al fracàs electoral i el rebuig social que comporten les propostes que atempten contra els interessos de les grans empreses i el model hegemònic de desenvolupament. La causa principal del canvi climàtic és l’activitat humana i, per tant, les solucions per a aturar-lo no vindran de la mateixa naturalesa sinó de la nostra capacitat d’alterar el model productiu i l’organització de la societat. Per això la transmissió de la informació sobre el clima i la conscienciació per a combatre el canvi climàtic no poden basar-se únicament en el saber científic i en els enfocaments tecnocràtics, sinó que han de promoure la transformació social (Deisenrieder et al., 2020).
Llig ací l’article complet publicat a la Revista Mètode
