Costa més de lligar en la vida actual?

Ara fa quasi deu anys, Pau Freixas va estrenar la sèrie Cites a TV3, i ens va ensenyar com lligaven els barcelonins. La gent començava a lligar per internet i, malgrat que encara era un tabú, els guionistes de la sèrie ho van voler posar damunt la taula i normalitzar una situació cada vegada més habitual. De la primera temporada de Cites –en aquell moment Amazon Prime encara no havia entrat a l’equació– actualment tot ha canviat moltíssim, confessa Pau Freixas. “Quan vam començar era un tabú, a la gent li feia vergonya dir que havia conegut la seva parella a les xarxes socials. Recordo que s’inventaven coses. Era com el gran secret de la parella, com s’havien conegut. Com si haver-se conegut a les xarxes fos una cosa ridícula o fosca.”

Deu anys després, la realitat és molt diferent. “Ara s’ha assimilat tot plegat d’una manera bestial. Tots els solters fan servir aquestes aplicacions per lligar. El centre neuràlgic per als solters són aquestes cites per les xarxes socials. Hi ha gent que n’ha tingut tantes, que ja ha mecanitzat les trobades amb desconeguts.” Freixas confessa que enguany, en la nova temporada de Cites Barcelona, que s’estrena avui a 3Cat amb dos capítols, fins i tot hi ha alguna història en què juguen amb aquesta situació: algú ha tingut tantes cites amb desconegudes que ja se li fa una rutina, i ja no té interès per allò que viu.

Tot plegat em fa reflexionar: és més fàcil o més difícil lligar avui dia? Sembla que les xarxes ens haurien d’obrir un munt de possibilitats, però ens hem tornat més exigents? Ens costa més connectar amb algú? Com que TV3 ha organitzat una sessió de cites ràpides, deu minuts, amb diversos actors de la sèrie, aprofito l’oportunitat per parlar-ne amb tots.

Ja ens veus uns quants periodistes de tot de mitjans tombant un rellotge de sorra per calcular quant temps tenim amb cadascun dels protagonistes de Cites Barcelona. Cada deu minuts havíem de canviar de taula a corre-cuita per veure amb quin altre actor parlàvem. Al final ja no sabíem ni amb qui parlàvem ni de què. M’imagino que això deu passar en aquests locals de cites ràpides entre desconeguts… Tan sols que en aquest cas jo no he de decidir amb qui vull quedar un altre dia, simplement els he d’escoltar i preguntar. Gens de pressió per a lligar i unes quantes converses interessants per a analitzar.

L’actriu Betsy Túnez, que repeteix personatge en aquesta quarta temporada de Cites Barcelona, ho té clar: “Crec que lligar és més fàcil. La qualitat ja és una altra cosa. Som en la cultura del menjar ràpid. Va tot molt de pressa. La gent busca resultats més ràpids. I, és clar, potser et guies per la química del primer dia i dius: això no, no té sentit. Però llavors potser et perds una relació espectacular amb una gran persona, perquè vols resultats ara i aquí. Som en una societat de la cultura de la rapidesa.” Una idea que comparteix Aina Clotet, que, després de tenir un paper secundari en la temporada anterior, torna a la sèrie com a protagonista d’una de les històries principals. Clotet es pregunta: “Per què utilitzem tantes aplicacions, tan bonic que és que les coses passin de veritat? Entenc que la societat va cap a un lloc on és molt difícil de trobar estones lliures, sempre volem ser productius. Però això és una trampa.” I afegeix: “Recordo que fa uns onze anys vaig anar a viure als Estats Units un temps, i hi tenia un amic que feia servir una aplicació com ara Tinder. Em va sorprendre molt. Aquí encara no es veia tant, era com un tabú, però allà ja s’havia normalitzat. Vaig pensar: això acabarà arribant aquí, i ha passat. Però he de dir que Los Angeles és molt gran, i costa conèixer-hi gent, però Barcelona és molt més petita… Hauria de ser més fàcil, no?”

Parlant de lligar, em ve el cap l’informe que fa uns dies ens va explicar Clara Ardévol a VilaWeb sobre el dèficit masculí. En aquell estudi del Centre d’Estudis Demogràfics s’explicava que una tercera part de les dones amb estudis superiors i valors feministes no tenien una correspondència masculina amb les mateixes característiques i que segurament acabarien solteres. Ho comento a Aina Clotet i em diu que va llegir l’article. “Vaig fer una captura de pantalla i la vaig enviar a les meves amigues”, com tantes aquests dies, vaig pensar. “Sí, tinc la sensació que això passa. Som més exigents, estem en una societat massa capitalista. Volem que tot tingui un rendiment immediat, i les situacions de qualitat volen temps. És impossible construir una relació en un dia.”

Anna Castillo, que s’estrena avui mateix amb una història d’amor protagonitzada amb Ricardo Gómez, hi fica cullerada: “Crec que és més difícil lligar ara mateix. Sobretot perquè les dones ja no deixem passar certes coses. Si més no, és el que veig al meu entorn.” En canvi, Ricardo Gómez, qui avui s’estrena en la seva primera sèrie en català, creu que és ben al revés: “No he utilitzat mai el Tinder, però sí que crec que ara tot és més fàcil.” I confessa: “Al principi pensava que les relacions que començaven a Tinder no anaven enlloc. Tenia prejudicis. Però ara no, conec molts col·legues que s’han conegut gràcies a aquestes aplicacions. Per tant, funciona, per això té tant d’èxit.”

I parlant de tot plegat em sorgeix un dubte… Lligar, per a gent tan coneguda com ells, deu ser molt més complicat no? Curiosament, tots em diuen que no han fet servir mai aquesta mena d’aplicacions. “Tinc amigues, actrius, que la fan servir; per tant, no crec que sigui que nosaltres no ho puguem fer. Simplement, en el meu cas, no ha passat”, diu Castillo. En canvi, Betsy Túnez confessa que, tot i que tampoc no s’ha escaigut, també li ha fet cosa utilitzar aquestes aplicacions pel fet de ser una cara coneguda: “No m’agrada que la meva cara sigui allà. Quan ets actor moltes vegades la gent es fa una idea equivocada de la persona que ets, i sovint no hi té res a veure. Jo ho veig en molts companys: la gent es pensa que són d’una manera i no hi tenen res a veure. Amb mi deu passar igual.” Una cosa semblant pensa Ricardo Gómez: “No he utilitzat Tinder perquè no he volgut posar mai cap foto meva en una xarxa d’aquestes. A mi m’agrada molt la vida real. Tinc Instagram, tinc Twitter, però intento que l’ús que faig de les xarxes no eclipsi la meva vida. És clar que hi ha una part de mi que hi està enganxada, com molts de nosaltres, però m’agrada més la vida real.”

L’últim rellotge de sorra arriba al final. Segurament estaríem hores conversant sobre cites, perquè, com em diu Pau Freixas, és un tema que no té límit. “Tu has dit mai a una amiga que no t’expliqués una cita perquè ja n’has viscut moltes i ja saps com van?” La resposta és clara: no! Sempre en vull saber més. De manera que Freixas ho veu clar, si és per ell, hi haurà Cites Barcelona per molts anys. De fet, aquesta trobada amb periodistes li ha donat una idea. “No hem fet mai res sobre cites ràpides i, veient com va anant això, dóna joc, no? La temporada que ve podríem fer un capítol sobre això.”