Les circumstàncies lectores

S’ha de dir més: no hi ha cap fórmula màgica per convertir algú en lector. Feu l’exercici d’esbrinar per què llegeixen les persones que us envolten i veureu quina varietat de respostes. Varietat de respostes, sí, però amb un denominador comú: tenien llibres a l’abast, molts i variats, fos a casa o a la biblioteca del poble, del barri o de l’escola. Sense això, sense llibres, no hi ha lectors. És una obvietat, però vaig veient que convé recordar-ho sovint. Fa temps, vaig fer unes xerrades per a les escoles que amb el títol de “El disgust de la lectura” pretenien donar eines i alhora tranquil·litzar les famílies pel que fa al maldecap de la lectura. I el primer que els deia, a la colla d’adults preocupats que m’escoltaven en una aula i fora de l’horari lectiu, era: “No podeu fer que els vostres fills siguin lectors perquè no depèn de vosaltres.” Però de seguida afegia que els donaria deu consells per fer que els seus fills s’acostessin a la lectura, que acostar-los als llibres era tot el que podien fer perquè (potser) fossin lectors, és a dir, donar-los les millors circumstàncies lectores.

La xerrada es titulava “El disgust per la lectura” precisament perquè la tesi era que llegir es fa per gust, no a disgust, i alhora es referia també al disgust dels pares dels fills no lectors. S’entén, oi? Si llegir es fa per gust, tot el que pots fer perquè algú llegeixi és facilitar-li l’accés als llibres. Abans d’etzibar-los el decàleg de consells, a les famílies els feia una pregunta: quants de vosaltres llegiu? I a quants de vosaltres els fills us solen veure llegint? I hauria pogut fer més preguntes, però amb aquestes dues ja s’estenia una certa inquietud entre les butaques i ja podia arrencar amb el decàleg (us en posaré una versió molt esquemàtica, que la xerrada durava una hora llarga).

Decàleg de consells per fer que els fills s’acostin a la lectura

1. Llegiu també vosaltres, sou el seu exemple.
2. Envolteu-los de llibres, que en tinguin sempre a l’abast, a totes les estances de la casa, a la motxilla, al cotxe, al metro, sempre.
3. Visiteu els “temples” dels llibres: les biblioteques i les llibreries.
4. No tot s’acaba a les novel·les: hi ha més gèneres, hi ha llibres per a tots els gustos.
5. Llegiu amb ells: les aficions, com anar a la muntanya o en bicicleta, es comparteixen.
6. Llegiu en veu alta: llegiu poesia, teatralitzeu-la, llegiu a dues veus, la literatura abans que res va ser oral. No sempre hem de llegir en silenci.
7. Parleu del que llegiu. Oi que comenteu les obres que veieu al teatre, les pel·lícules, les sèries, els viatges? Doncs feu el mateix amb els llibres, parleu-ne. Els ensenyareu a escoltar i aprendran a opinar.
8. No tot s’acaba al paper. Quan jo era petita, l’enemic del llibre era la tele, ara ho són les pantalles. Però ben utilitzada la pantalla pot ser una aliada de la lectura. Hi ha infinitat de recursos a la xarxa, a banda dels llibres electrònics, és clar.
9. Llegir no és un càstig. Tornem a la muntanya i la bicicleta, oi que no té sentit castigar una criatura a anar a passejar amb la bici? Doncs perquè l’hem de castigar a llegir? Quin missatge li donem, fent-ho?
10. Que s’avorreixin. Un dels problemes actuals pel que fa a la lectura és la manca de temps: extraescolars a dojo, pantalles, deures… És normal que no llegeixin perquè no tenen temps per avorrir-se. Doneu-los aquest temps, sempre que pugueu.

He volgut recuperar aquests deu consells després d’haver participat en el festival FLIC, amb la col·laboració del PEN Català, fent una xerrada amb el mestre Joaquim Carbó, moderats per David Guzman, sobre el repte d’escriure per a nens i joves. Com heu pogut veure, no hi descobria res de nou, en el decàleg, més aviat hi feia una mica d’endreça, i en tot cas aquests deu consells ja hem quedat que només serveixen per crear unes circumstàncies lectores, no per fer lectors. Ara bé, les circumstàncies lectores que més ens calen, les més importants, no les tenim, i d’això es va parlar la setmana passada al festival FLIC.

A la xerrada anterior a la d’en Carbó i servidora, titulada “Qui escriurà el futur?”, Núria Cárcamo, de la Llibreria Sendak, ja ho va dir: “Nosaltres som la resistència, hem de fer feina de formigueta”, i aquest nosaltres som tots els del sector del llibre, però sobretot les llibreries i les biblioteques. “La formació literària ha de ser el pal de paller a l’escola”, va dir Cárcamo, i Laura Huerga, editora de Raig Verd i presidenta del PEN Català, ho va acabar d’arrodonir: “Hem de fer entendre que la lectura és una cosa que et servirà a tu personalment.” Montse Ayats, que ara és al capdavant del Pla Nacional del Llibre i la Lectura, va aclarir que la situació no és fàcil: “Una part molt important de la societat no valora la literatura.” Júlia Baena, bibliotecària escolar, explicant la seva experiència professional, va ser com un far: calen biblioteques escolars ben equipades a tots els centres, i ben equipades vol dir que tinguin no solament un bon fons de llibres de tots els temes, gèneres, etcètera, sinó que al capdavant hi hagi un professional, un bibliotecari, amb qui els mestres i professors puguin comptar per acostar els llibres als alumnes, per orientar-los, per oferir-los la màxima varietat possible. És la manera més democràtica (la paraula és aquesta) de fer lectors, de crear les circumstàncies lectores ideals perquè tots els nens i nenes, tots els nois i noies, tinguin accés als llibres: les biblioteques escolars.

Quan Carbó i servidora vam pujar a l’escenari, vam fer un repàs de com era i com és el panorama de la literatura infantil i juvenil (LIJ). Va ser un luxe tenir Joaquim Carbó de company de conversa, i mentre ell explicava com va renéixer la LIJ en català en plena postguerra, jo em vaig dedicar a explicar com ho tenim ara. I diria que ara, tot i els índexs de lectura, tot i la situació del català, tenim més eines que anys enrere, però ens en falten d’importants, i ens falta, també, treure més partit de tot el que tenim a l’abast, de connectar-ho més, de donar-ho a conèixer més a tothom qui hi pugui estar interessat.

Tenim les biblioteques públiques que programen activitats entorn dels llibres dia sí dia també; tenim moltes famílies que porten la canalla a la biblioteca des de ben petits, des d’abans que aprenguin a llegir per si sols; tenim llibreries especialitzades en LIJ que ofereixen un assessorament preuadíssim a famílies, escoles, instituts i biblioteques a l’hora d’adquirir títols; hi ha més editorials especialitzades que mai; hi ha els clubs de lectura de les llibreries i les biblioteques que són autèntiques “fàbriques” de lectors crítics i tenim a més les xarxes socials per difondre i promoure la lectura. Tot això és el que funciona.

Què no funciona i és importantíssim? El que deia abans: que des d’Educació es prenguin seriosament la lectura, perquè volem que els nostres fills, nebots, néts…, tinguin recursos i siguin crítics, volem que sàpiguen pensar, raonar, opinar, entendre el món i el que els passa, i no ho faran si no són lectors. La solució és la biblioteca escolar, no em cansaré de repetir-ho, fins i tot hi ha una llei que ho diu, perquè hi ha un perfil d’alumne que l’únic lloc on tindrà accés als llibres és a l’escola i a l’institut, tinguem-ho clar.

Què més no funciona? Els mitjans de comunicació: la LIJ és un contingut de segona als mitjans, se’n parla poquíssim (ja ho sé, en general es parla poc de llibres, no baixo de la figuera), de vegades sense tenir-ne gaire idea, sovint amb aquell rerefons d’estar parlant d’un subproducte senzill, com si escriure per a nens i joves fos més fàcil que escriure per a adults. La literatura és sempre literatura, ho ha de ser, l’escriguis per a qui l’escriguis, i si els mitjans entenguessin això, si als diaris, ràdios i teles hi hagués una secció dedicada setmanalment a la LIJ, la percepció que se’n té canviaria, i potser, de retruc, combatríem una mena d’“intrusisme” que a la LIJ penso que és més perillós que en la d’adults: el famós que escriu un llibre, o més concretament, el famós que acaba de tenir un fill i ara resulta que, alehop!, ja sap escriure contes infantils.

Hi ha encara més coses que no funcionen, i una de també molt important té a veure amb els creadors (i amb això acabaré): necessitem que els autors més joves, els que comencen, els que volen escriure, tinguin facilitats per fer-ho, necessitem noves generacions d’escriptors de LIJ, cal ampliar l’ecosistema, però els joves d’avui dia viuen més en precari que mai i evidentment així no hi ha qui escrigui. M’ho explicava Carbó mentre ens treien els micròfons després de la xerrada: “Jo perquè al matí treballava a la Caixa, perquè si no…”, i ho deia com un lament (amb tota la raó), però sentint-lo vaig pensar que els joves escriptors d’ara ho tenen clarament pitjor, i sense ells, i a més a més sense lectors, no és que ens hàgim de preguntar només qui escriurà el futur, sinó també: qui el llegirà?