Ciprià Ciscar: “Hi haurà qui critique la llei d’ús, jo entenc que ha funcionat durant quaranta anys”

Aquests dies s’han fet exàmens, anàlisis i lectures crítiques de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, la LUEV, que fa quaranta anys que va ser aprovada per les Corts Valencianes. El text, que continua en vigor, va prosperar sense cap vot en contra, perquè l’Alianza Popular de l’any 1983 i el Partit Comunista es van abstenir.

VilaWeb entrevista Ciprià Ciscar (Picanya, Horta Sud, 1946), que era el conseller de Cultura de la Generalitat i, per tant, responsable de l’elaboració del text que va permetre, per exemple, l’ensenyament en català a les escoles del País Valencià. Ens rep a casa, a Picanya, localitat d’on va ser batlle, com el seu besavi.

Durant l’entrevista, Ciscar es mostra convençut de les bondats de la llei. Per afirmar-ho, es basa en el fet que quaranta anys després continua vigent. Li costa de trobar-hi cap defecte o mancança, i en alguns casos responsabilitza els ciutadans per no haver exigit que s’aplicàs amb més contundència. Defensa el consens, per damunt les majories absolutes, a l’hora de fer les lleis, perquè són, diu, la manera que quan hi haja un canvi de govern no es canvie també un text legal.

Ciscar ha estat un dels polítics valencians més influents, i encara ho és. A banda de la Conselleria de Cultura amb Joan Lerma, ha estat diputat a les Corts i al congrés espanyol i, en uns anys molt convulsos, secretari d’organització del PSOE, amb Felipe González i Joaquín Almunia. És per això que li preguntem sobre qüestions d’actualitat que ell, amb l’elegància florentina que sempre ha exhibit, evita de respondre amb un somriure i un “això ho deixem per un altre dia” que dóna per acabada l’entrevista.

—Quaranta anys després, com valoreu la Llei d’Ús i Ensenyament de Valencià?
—La valoració que es pot fer després de quaranta anys és que feia prop de tres-cents anys que la llengua no era en l’oficialitat. Per tant, no era en l’ensenyament i estava exclosa de tot el sistema oficial. A partir de la constitució espanyola, de l’estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana del 1982, s’enceta un període per a fer viable la cooficialitat lingüística, donar-li un tractament oficial que no tenia. I recordem també els entrebancs. Veníem de quatre anys molt complicats, entre el 1979 i el 1982, en què les qüestions identitàries de denominació lingüística van estar molt enfrontades i això va endarrerir el procés. Vam assolir la cooficialitat lingüística complint l’estatut d’autonomia.

—Feu referència a la mal anomenada Batalla de València. Sense aquells fets, la LUEV s’hauria redactat d’una altra manera?
—La llei era determinada per l’estatut d’autonomia, que deia que, juntament amb el castellà, el valencià era la llengua pròpia de la comunitat i, per tant, havia de tenir una protecció especial. També deia que una llei de la Generalitat definiria els territoris de predomini lingüístic d’una llengua o d’una altra i les excepcions que s’hi podrien fer. En conseqüència, a l’hora de redactar la llei, van haver de tenir-se en compte totes les disposicions perquè no fos un fracàs del punt de vista de recursos judicials, recursos diferents i un altre enfrontament. Per tant, la llei havia de tenir en compte totes les disposicions superiors que l’establien. Però he de dir que és l’única llei de la Generalitat Valenciana que ha durat quaranta anys. Ni tan sols l’estatut, que ja ha estat reformat.

—És bo, que una llei dure quaranta anys?
—Per mi, és bo. Perquè això demostra que es pot anar desplegant. És cert que segons qui hi ha en el govern, el desplegament o l’aplicació és major o menor. La llei preveia tres anys per a anar posant-la en vigència. Jo recorde que quan presentí la llei, vaig dir que calien tres anys per a desplegar totes les disposicions i cinquanta per a comprovar-ne els fruits.

—Durant aquests primers anys, els socialistes teníeu majoria absoluta a les Corts i no es va desplegar tota la llei. Sí que es va fer molta incidència en l’ensenyament, però no en altres camps.
—Aquests tres anys, fonamentalment, s’havien de tenir en compte les mancances. I només en diré unes quantes. La primera és que no hi havia prou mestres. És veritat que van ser molt receptius i alguns ja s’havien reciclat. Vam haver d’ampliar plantilles. La segona qüestió era l’estàndard lingüístic, que estava discutit. La tercera, els llibres de text. I després, la connexió amb les universitats, perquè tot tinguera un cert nivell filològic, científic, adequat. I hi havia més problemes, com ara la definició dels territoris lingüístics. La proposta del grup socialista era que s’havia de mantenir el predomini històric, no el d’aquell moment. Hi havia uns altres que volien que València, Alacant, Elx o Benidorm no tingueren predomini valencià.

—Heu esmentat dues voltes això del predomini lingüístic, que encara és vigent i que l’actual administració del PP i Vox aprofita per rebaixar fins a eliminar l’ensenyament de la llengua en determinats territoris. A la llei no s’hauria pogut preveure un termini per a eliminar aquestes excepcions?
—La llei segueix l’estatut, que diu que s’establiran les excepcions en els territoris de predomini lingüístic castellà. Ho deia i ho diu. Què es féu, en la llei? No donar un caràcter d’excepció general, sinó dir que cada pare havia de demanar que el seu fill no volia rebre classes de valencià, i se li concediria la petició d’acord amb una comissió que s’encarregava d’estudiar-ho.

—Una de les coses que diu la llei és que el català ha de situar-se al mateix nivell que el castellà i que els parlants han de tenir els drets idèntics. Quaranta anys després, això no passa.
—Bé, jo crec que s’ha de diferenciar l’ensenyament de l’ús. En l’ensenyament, hi ha hagut un avenç, i a més va ser molt ferm. Després, hi ha la valoració de per què s’estima o es vol aprendre una llengua. Hi ha raons molt clares. Una és perquè hom la considera la llengua pròpia i, per tant, un factor d’identitat. Però hi ha sectors socioeconòmics que fan que la gent aprenga llengües. El valor econòmic i les possibilitats de futur. Quan el valencià, a més d’oficial, és exigible, la gent que arriba d’altres llocs vol aprendre la llengua pròpia. En unes oposicions pot ser un requisit o una avaluació positiva, el coneixement lingüístic. La llei diu que quan deixem l’escola, les persones han de tenir la capacitat de coneixement d’ambdues llengües.

—Parleu de requisit, però ara no ho és pas, un requisit per a treballar en l’administració.
—En alguns casos, és requisit, en uns altres, no. Que jo recorde, es deia que en tots els llocs de l’administració que tingueren relació directa amb el públic, les persones que hi optaren havien de saber totes dues llengües. En altres casos, es parlava de la baremació positiva.

—El requisit lingüístic es va aprovar ben al final del Botànic, amb grans desavinences entre socis, i no s’ha arribat a aplicar mai.
—Però això és com tot. La qüestió més important és que una llei es mantinga, perquè li dóna més potencialitat. Ara, segons qui governa, una llei va més lluny o menys. Per què parlem d’una llei que ha aguantat quaranta anys? Quantes lleis educatives hi ha hagut a Espanya d’ençà de l’any 1980? Set o vuit? Això vol dir que, si no hi ha un consens ample, les lleis es modifiquen segons el moment polític i segons la majoria electoral. L’avantatge d’aquesta llei que ha aguantat quaranta anys és que pots anar més fort o menys, però sempre és la mateixa. El govern, que teníem una majoria molt ampla, vam buscar que no fos una llei de part.

—La llei no preveu una capacitat coercitiva, per tant, no ha passat mai res si no es complia. Tampoc res no ha obligat els membres dels diferents governs o de les Corts a fer servir la llengua en les seues intervencions públiques.
—Quan es diu que no hi ha un sistema coercitiu, no és cert. Quan una llei dóna drets, qui veu vulnerats els seus drets pot recórrer als tribunals per reclamar. El que no preveu la llei és una penalització. Estableix drets. Qui els ha de garantir? El govern, i si el govern incompleix, els ciutadans poden recórrer-hi en contra.

—…
—Ara, quan es parla del llenguatge d’autoritat, ja som en l’ús, i l’ús és oficial i social. En els anys vuitanta, quan començàvem, el llenguatge d’autoritat era veure els representants públics parlant la llengua pròpia, per tant, ja era un intent de donar-li un cert prestigi. Després, hi ha qui ho ha seguit més i qui ho ha seguit menys, però no oblidem que les exigències són en la ciutadania. Per què els mitjans de comunicació són majoritàriament en castellà? Perquè no hi ha una exigència social suficient.

—Heu dit que l’estatut estableix que el nom de la llengua és valencià, i així s’anomena en tot el text de la llei. Ni tan sols en el preàmbul es fa cap referència a la pertinença a un àmbit lingüístic més ample. En cap moment vau considerar d’incloure-la?
—Va ser una de les discussions que hi hagué quan es va aprovar l’estatut d’autonomia. Hem de recordar que l’estatut valencià és l’únic que va ser rebutjat i tornat pel congrés dels diputats. I no era per les competències que es transferien, sinó per qüestions de la denominació, de la llengua, dels signes d’identitat en general. Les competències eren les màximes, es corresponien amb un procés de l’article 151. Però es va discutir tota la resta. Quan l’estatut tornà, s’aprovà amb el consens de totes les forces polítiques. A més, no són mai els polítics, els qui defineixen identitats, i la llengua és fonamentalment cosa dels filòlegs i dels estudiosos. Posteriorment, es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que és qui ha d’anar fent en aquestes qüestions. Llegida ara, quins són els problemes? Efectivament, podria haver-hi hagut una altra mena de definició, però això també correspon a uns altres territoris i no es va fer. Per tant, crec que l’estatut té vigència. L’han reformat en algunes coses, però no canviaren la llei. Han passat quaranta anys i avui el 50% de la població d’aquesta comunitat ha passat per l’escola i ha estudiat la llengua o en la llengua.

—Hi havia una època, quan les coses anaven mal dades, que hi havia aquella dita que feia, tanta sort que tenim la LUEV. No sé si ara encara es pot dir.
—Jo crec que es pot dir igual, i ara, en aquest període, es pot dir més encara.

—En el discurs que vàreu fer en el ple d’Alacant, quan es va aprovar la llei, diguéreu que es tractava de superar la desigualtat de tants anys entre el català i el castellà. A parer vostre, s’ha aconseguit?
—S’ha avançat molt, molt. S’ha obtingut? Això el temps ho dirà. Jo partisc d’un fet, que realment quan posàrem això en marxa vaig dir allò dels tres anys i els cinquanta. Quan el 80% de la població d’aquesta comunitat haja passat per l’escola, estarem en una situació més ampla encara. Una altra cosa són els efectes de l’ús. Hi haurà algun entrebanc, hi haurà moments de menys impuls, però això ja està molt a l’abast i és un dret; per tant, això està garantit. L’ús té molt més recorregut.

—Cada dia veiem exemples de persones que no tenen garantit això que dieu del dret de ser atesos en català. La llei diu que ningú no podrà ser discriminat, però sí que hi ha casos i més casos de discriminació, tant en l’àmbit públic com en el privat. La sensació és de desprotecció.
—Pot ser, no ho sé amb exactitud. Jo sé, per exemple, que es feren avanços en els jutjats. Una llei autonòmica no pot obligar, però sí que, una volta establerta l’oficialitat, s’han de donar mitjans per a assegurar i garantir que la ciutadania puga emprar una llengua o una altra.

—Hi insistesc. Cada dia hi ha exemples d’usuaris de la sanitat pública que veuen vulnerats els seus drets.
—A la sanitat hi ha molta discussió. L’exemple l’hem viscut en les Illes, on una llei establia tal cosa i l’han canviada. Es pregunten si és important que el metge no sàpiga la llengua pròpia del lloc, ni castellà. Si és anglès, i és una eminència, no pot intervenir? És una discussió. En sanitat, una cosa és l’accés, parlar amb la finestreta que admete la gent, i una altra cosa és qui ha d’intervenir quirúrgicament. Em sembla que en aquest tema s’ha d’esperar més.

—L’aprovació de la LUEV va despertar emoció i esperances en molta gent. Però tot això s’ha dissolt.
—Sempre distingim els fets. Molts que van participar en la llei, en l’aplicació, venien de fer pintades de “volem valencià” o “valencià a l’escola”. Els mestres ja feien l’escola d’estiu, reunions, coordinacions… Tothom estava implicat i il·lusionat. Hi havia una certa il·lusió i molts animadors voluntaris que anaven ocupant càrrecs en l’administració o que anaven implicant-s’hi. Era un procés de canvi, i els processos de canvi tenen resistències, però també molt d’impuls. Impuls i resistència i impuls. Quan l’impuls s’imposa i baixa la resistència, això és la tasca política.

—Fa la sensació que no veieu cap error en aquesta llei. Cap crítica?
—[Riu] Es poden fer totes les crítiques que es vulguen, i hi haurà qui les farà. No em pertoca a mi. Entenc que ha funcionat durant quaranta anys. Ha tingut unes etapes més expansives i unes menys, però això no hi ha ningú que ho puga garantir, si no és el ciutadà decidint qui vol que el governe.

—Canviem de tema. No puc evitar de preguntar-vos com heu vist les negociacions del vostre partit, el PSOE, per a aconseguir la investidura de Pedro Sánchez.
—Jo crec que ja està. S’ha viscut amb la normalitat d’un partit que ha pres decisions i avui hi ha un govern.

—Esteu d’acord amb la llei d’amnistia?
—Això ho deixem per a un altre dia.

—Us ho havia de preguntar.
—No hi ha res més a dir, perquè vull centrar-me, però tu ja saps que està aprovant-se.

—Hi ha un llarg recorregut d’ençà que Pedro Sánchez va dir que duria pres Carles Puigdemont fins a negociar-hi. Com s’ha viscut, això?
—Això ja ho ha explicat ell millor que ningú.

—Com a home de partit, com veieu el paper institucional que té ara Ximo Puig compaginant els escons a les Corts Valencianes i al senat espanyol?
—L’ex-president Puig ha estat en un govern de coalició, un govern progressista durant vuit anys, i han fet coses molt importants i molt interessants per a la ciutadania. Eren moments molt complicats, perquè no s’ha d’oblidar que tots els governs han passat la pandèmia; hi ha hagut situacions doloroses i complicades per a la societat que s’ha anat resolent, afortunadament. Ara els ciutadans han parlat i hi ha una altra gestió. Comença una altra etapa i els partits que eren en el Botànic han passat a l’oposició, i ara és oposició i hi ha un govern i, per tant, el que es fa es valorarà a partir d’ara.

—Quin pes té el PSPV dins el PSOE estatal? Us ho pregunte perquè, finalment, Sánchez no ha comptat amb Puig com a ministre.
—Això ho deixem per a un altre dia. Ho deixem ací. He estat molt a gust, però em sap greu.