Cinyells municipals a l’àrea metropolitana

Fa uns quants anys, un dels sectors que aspirava a liderar els comuns pretenia “d’articular políticament l’àrea metropolitana de Barcelona” i consolidar-hi un “cinturó morat”. A l’antic “cinturó roig”, doncs, calia afegir-hi una mica de blau (millor, d’Espanya, no pas blauet), i ja el tindríem morat del tot. O ple de blaus, segons com hi anessin les coses, ja que, en els últims quaranta anys, l’àrea metropolitana ja n’ha rebuts molts, de cops, i també n’ha repartit, tot s’ha de dir, en forma de vagues generals, moviments veïnals i activisme polític. No sé pas si el pujolisme, com també afirmava un document del sector citat, va ampliar o no la bretxa oberta entre “realitat i imaginari polític” al si de les “classes populars metropolitanes”, però em sembla que, si de bretxa n’hi havia, els sapadors de l’esquerra constitucionalista en van ser els principals responsables, si més no, els últims trenta-cinc anys. I aquí vull esquivar expressament la beateria progressista respecte al paper de les classes populars, com si fossin al marge de la realitat, incontaminades, o passivament subjectes als assalts externs, quan elles mateixes, amb les seves resistències i els seus acataments, són testimoni dels vaivens històrics. O és que la combativa classe obrera de la Siemens dels anys setanta era la mateixa que la de la Nissan pactista del dos mil vint, ara en magne procés de “recomposició” al si del nou hub industrial? Aquelles classes populars escindides, segons que sembla, entre la “realitat” i el seu “imaginari”, van navegar, com la resta de la societat, en els moments de prosperitat i es van enfonsar en els moments de crisi, sense posar en dubte el sistema dominant. Van adoptar l’“imaginari burgès”, com el conjunt de la societat, i van deixar de costat la crítica de classe de la “realitat”. I van permetre l’ascens de corruptes als seus rengles, el predomini d’interessos partidistes entre els seus representants, el cofoisme local entre els seus regidors. Pretendre, com afirmava el document citat, que la “burgesia”, representada per CiU i el pujolisme, va ser la responsable de la derrota de les classes populars metropolitanes en la lluita pel poder, significa oblidar que la constitució espanyola del 1978 la van fer, entre altres cappares, un representant del PSUC, aleshores hegemònic al Baix Llobregat, i un representant de CDC, és a dir, una aliança política entre “burgesia catalanista” i “proletariat català” subordinat del PC espanyol. El document citat també oblidava que el substitut del PSUC, o sigui el PSC, va convertir l’àrea metropolitana en la peça de la seva lluita pel poder municipal i provincial enfront de la Generalitat per obrir pas a la sociovergència i fer de l’antiga lluita de base popular (cíclicament, “anticapitalista”, segons els ritmes de l’explotació i el nivell de vida dels treballadors) un instrument de pressió electoral (“Si tu no hi vas, ells tornen”, resava un eslògan clàssic del PSC).  Pretendre, doncs, que el poder de la burgesia catalanista es va  fer mitjançant una estratègia conscient contra les classes populars metropolitanes, i sostenir que la política lingüística i de mitjans de comunicació n’era una eina, era i continua essent pura demagògia: atorga a aquella “burgesia” una capacitat de direcció molt lluny de la realitat mentre ignora que la miopia de les esquerres va propiciar el primer govern autonomista de Pujol el 1980. I, de passada, menysprea el paper de l’escola catalana com a mitjà no partidista per a permetre a les classes populars arribades d’Espanya formar part d’una societat distinta de la seva. I, en fi, dóna per bo que els mitjans de comunicació en català eren predominants a l’àrea metropolitana.

I ara, per a acabar-ho d’adobar, ERC, que presumia el 2019 d’haver incrementat el seu percentatge de vot municipal, presenta com a candidat a Santa Coloma de Gramenet un xicot que s’ha guanyat la paga de negociador babau fent al Congreso més política espanyola que cap altre diputat català en tots els anys que patim el jou constitucional; de passada, el bon xicot s’afanya a reproduir aquell clientelisme partidista que consisteix a fer populisme de fira de mostres, amb l’ajuda impagable d’un conseller de la Generalitat que fa anys que fa el saltimbanqui als rengles convergents. Després, sentirem els meu-meus dels professionals del bluf de la lluita lliure americana: que si ERC i PSC han arrabassat l’alcaldia a Junts; que si Junts i el PSC es reparteixen les diputacions; que si PSC i Junts han defenestrat ERC; menys probable serà que, per allò de les disputes de l’espai independentista fake, ERC i Junts descavalquin el PSC de cap àmbit de poder: ja fa molts anys que els sociates tenen el cul pelat de tant caure drets sobre terrenys de poder contaminats… Són els mateixos que no van obrir boca quan l’atestat-trampa de la Guàrdia Civil als professors d’institut de Sant Andreu de la Barca, els que ignoren manifestacions com la de l’aeroport, on es comptaven uns vuit mil participants només del Baix Llobregat, o els que pengen els cartells de propaganda electoral sols en castellà a Santa Perpètua. Entretant, PSC i Junts boicoten la comissió d’investigació sobre fons voltors o aproven una llei de desnonament que criminalitza el conflicte veïnal. I ERC, per la seva banda, pren un bany cosmopolita a la Kings League, amb el president Aragonès i la presidenta interina Vergés, potser per (re)compensar la condició xarona del seu candidat de Santa Coloma. Res d’estrany, doncs, que, fet i fumut, Gabriel Rufián es passegi per Santa Coloma fent mítings en la llengua dels amics i col·legues espanyols, mentre s’abonen, en presència del conseller Elena, al discurs del PSC sobre la “inseguretat ciutadana”.

En aquesta perspectiva minifundista de la política catalana, en comptes de fer-ne un “cinturó morat”, com pretenien els comuns, a l’àrea metropolitana li han cenyit un cíngol de natzarens de Setmana Santa, que tant agraden al confrare Josep Maria Sala –sí, el de Filesa– al costat de les penyes flamenques, les festes de les migues, i altres productes subordinats: no cal recordar tota la corrupció lligada a la Fira d’Abril. Quina falta feien, i encara en fan, els Altres Andalusos! El PSC ha agafat les pitjors xacres del cortijismo tot fent de la “integració” una quadra per a estabulats i de la “convivència”, un simulacre a l’espanyola, vull dir, de pal per als dissidents (independentistes i no) i de pastanaga per als consumidors del pinso estatal (pensions i DNI) i els llogaters del poder regional (independentistes penedits com a forces auxiliars o sipais). Els andalusos que no combreguin amb tanta obscenitat política ja saben on protestar: a la delegació d’Andalusia del passeig de Gràcia, i no pas de Cornellà, la Junta ha plantat un artefacte, a cavall del señoritismo i la picaresca, on la senyora Esperanza García els atendrà amb molt de gust i els invitarà a una barrecha…