Cinta Arasa: ‘Les “trobairitz”, en bona mesura per la misogínia imperant al nostre món, han estat bandejades dels llibres d’història i dels de literatura’

Cinta Arasa i Carot (Tortosa, 1978) és llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració i escriptora. De fet, assegura que escriu d’ençà que tenia onze anys sense haver-ho deixat mai i que ho necessita tant com respirar. El desembre del 2013 va obtenir el Premi de narrativa juvenil Enric Valor, convocat per l’Editorial El Bullent i l’Ajuntament de Picanya, amb la novel·la Vaig fer la maleta un dia de juny, publicada el febrer del 2014. Anteriorment havia guanyat un accèssit del Premi de narrativa infantil Vet aquí un gat de Montcada i Reixach (2006), i havia guanyat el Premi La Font del Ferro de Tona de narrativa 2004, amb el relat Pols de Marbre i el Joan Cid i Mulet de narrativa amb Quan Bakunin ens parlava a cau d’orella. És autora de la novel·la Arran de l’Ebre (2009) i dels llibres per a infants On és el Sol, Cucafera? (2007), Emergència al País de la Màgia (2010), El món dalt d’una sabata (2012), Missió Trobairitz! (2013), La lluna és dolça, Ahmed (2013), Zeineb, la primera enxaneta (2013) i de la sèrie per a primers lectors, de textos rimats, Ja som a l’hivern (2013), Ha arribat la primavera (2014), L’estiu és aquí! (2014) i Comença la tardor! (2014). El llibre Les fades són calbes (2016) és inclòs a la llista d’honor de la revista Cuadernos de Literatura Infantil y Juvenil com a un dels 100 millors títols de literatura infantil i juvenil publicats a l’estat espanyol l’any 2016, i el 2017 publica els llibres En Bernat, el gat afamat i Mama, vull que siguis com un elefant!, que apareix també traduït al castellà. Té poemes i narracions en reculls d’obres d’autors diversos. Ha publicat articles relacionats amb literatura i amb política i història política en diversos mitjans de comunicació com Serra d’Or, l’Avui, Sàpiens, El Diari de Tarragona o Novacat. L’adopció d’una gata, a la qual li va posar com a nom Trobairitz ha estat la clau de volta per iniciar una investigació sobre aquestes poetesses de l’edat mitjana, nobles occitanes sovint oblidades malgrat la seva immensa qualitat literària i, sobretot, molt més desconegudes. Missió Trobairitz en va ser l’obra resultant i tot just ara s’acaba de traduir a l’aranès. En parlem amb motiu de l’aparició del llibre.

—Què suposa per a vós traduir aquest llibre a l’occità, que és la llengua que feien servir les vostres protagonistes?
—Quan escric mai no penso en les traduccions. Escrivint en català sé que és molt complicat, encara, malauradament… Amb aquest llibre va ser diferent. Ben aviat vaig pensar que m’agradaria que es traduís a l’occità i es publiqués també en aquesta llengua, que és la llengua amb la qual ens han arribat els poemes de les trobairitz que podem llegir en l’actualitat. Si el llibre és un petit homenatge a les trobairitz, la traducció a l’occità, per a mi, és fer una mica més gran aquest homenatge.

—Heu escollit parlar de les trobairitz per a un públic molt concret, l’infantil, però no caldria també que els grans sabessin qui són?
—Segur que sí. Les trobairitz, en bona mesura per la misogínia imperant al nostre món, han estat bandejades dels llibres d’història i dels de literatura i, parlant-ne i escrivint el llibre, he descobert que la gran majoria de la població no les coneix, malgrat que tenen una obra exquisida. Tot i això, jo escric per impulsos, i el to dels llibres que escric ve marcat per aquests impulsos, poc racionals. Vaig escriure Missió Trobairitz en un moment en què acabava d’adoptar una gata cadell a qui vaig posar de nom Trobairitz i per això el llibre va acabar sent una història per a nenes i nens, perquè és protagonitzat per aquesta gata petita, decidida a donar a conèixer l’obra de la seva mestressa trobairitz, ja que sembla que el món es confabula per silenciar-la. De tota manera, em sento molt a prop de la història de les trobairitz i no descarto escriure’n alguna cosa més, potser per a adults.

—Ens en féu cinc cèntims, doncs?
—Les trobairitz eren dones poetes que van escriure al segle XII en el context de l’efervescència de l’amor cortès, tot i que els seus poemes no en segueixen del tot les normes. Eren dones cultes, nobles (en aquella època ambdues coses anaven necessàriament de la mà, a causa de la manera com estava configurada la societat) que escrivien poemes d’amor, i ho feien deixant entreveure la seva poètica i la seva personalitat.

—Com ha estat el procés de traducció del vostre llibre a l’occità? Hi ha previstes traduccions a més llengües?
—Doncs vaig saber que s’havia constituït l’Institut d’Estudis Aranesos i els vaig escriure parlant-los de la novel·la i del fet que jo creia que tindria sentit de traduir-la a l’aranès. Em van respondre molt ràpid, em van dirigir al Síndic de l’Aran mateix, que em consta que va encarregar-ne la lectura a persones expertes en cultura i educació, que van creure que la traducció valia la pena. El Conselh Generau de l’Aran es va encarregar de la traducció, que ha fet fantàsticament bé la Maria José Fernández, i va demanar-ne l’edició a Animallibres. Després, la tardor passada em van convidar a gairebé totes les escoles de l’Aran a parlar del llibre amb les criatures que se l’havien llegit. Mai no n’oblidaré l’experiència, va ser màgica. De moment, no. Alguna editorial francesa s’hi ha interessat per publicar-lo en francès i alguna d’occitana en occità provençal, ja que la que tenim ara és escrita en aranès, la variant gascona, però aquests projectes no s’han acabat de concretar.

—La traducció arriba en un moment d’especial persecució tant del català com de l’aranès a casa nostra, mentre que l’occità fa molt temps que ha tingut l’estat francès posant-li un peu al coll…
—Sí, les nacions catalana i occitana viuen entre dos estats que, malauradament, han entès i entenen, en bona mesura, la configuració de la seva identitat nacional a partir de l’assimilació o a la submissió de les nacions de l’entorn. Fins ara hem resistit i ho continuarem fent, però la situació dificulta la normalització de les dues llengües.

—Les composicions de les trobairitz, en què es diferenciaven de les escrites pels homes del mateix moment?
—Són escrites per dones, i homes i dones tenim una mirada diferent sobre el món, i per tant, sobre la poesia. La feminitat dels poemes de les trobairitz els dóna un to més espontani i fresc que als dels trobadors, molt encotillats en les normes de l’amor cortès.

—Quines eren les principals autores del moment i d’on provenien?
—En coneixem una vintena. Jo potser destacaria Beatriu, comtessa de Dia, Azelaïs de Porcairagues o Bieiris de Romans. Eren dames de la noblesa occitana. Se’n sap poca cosa, de les seves biografies reals. Ens n’han arribat poques vidas, petites biografies que acompanyaven els reculls dels poemes dels trobadors i trobairitz i a més, les vidas no necessàriament explicaven la biografia real del trobador o trobairitz al qual o a la qual feien referència. De vegades expliquen autèntics ‘culebrots’ per generar interès per l’obra de qui parlen…

—Fins ara, el llibre, ja l’heu anat rodant per casa nostra, quina ha estat la resposta de la mainada?
—N’estic molt contenta. He anat a força escoles a parlar-ne i em trobo sempre nens i nenes entusiasmats, de sobte interessadíssims per l’edat mitjana i les trobairitz, que em fan moltes preguntes i que saben dir correctament la paraula trobairitz, mentre que alguns adults hi tenen dificultats. Quan descobreixen que la protagonista del llibre, una gata que es diu Trobairitz, existeix de veritat, volen enrolar-se a la seva missió sense pensar-s’hi més. Li fan regals, li escriuen cartes, me’n demanen fotos… és molt emotiu.

—Creieu que continua el discurs patriarcal d’ocultació dels èxits de les dones? Ho dic perquè a mi a l’escola mai me’n parlen, de les trobairitz, per exemple.
—Sí. Hi ha canvis, és clar, però la inèrcia de la història té un pes immens. A mi, de fet, em van parlar de les trobairitz a tercer de BUP segurament perquè tenia com a professora de literatura catalana la poeta Dolors Miquel i va ser ella. Si no hagués estat per aquest fet, possiblement les hauria hagut de descobrir –més tard- pel meu compte. Més tard, ningú més no me’n va parlar durant la meva etapa educativa. També l’ocultació de les dones és una constant en la forma com estudiem la història. Un petit exemple sobre com aprenem els conflictes històrics: s’ensenyen tractats, pactes, batalles… protagonitzats per homes. No es parla (o es fa infinitament menys) de la rereguarda d’aquestes guerres, comandada per dones, i que sovint va ser clau per a l’evolució de la història.

—Us sentiu més còmoda escrivint per a nens o per a adults?
—Necessito escriure tant per a nens com per a adults. Les sensacions quan escric per a un públic i per a l’altre són diferents i estic molt millor si les combino.

—Sou membre de la junta directiva del PEN Català, com valoreu la situació de censura permanent en què sembla que s’ha instal·lat el govern espanyol?
—El Principat ha posat l’estat espanyol contra les cordes i, en veure’s amenaçat, no ha dubtat a utilitzar les eines heretades del franquisme que té a l’abast. La Transició no va suposar cap neteja de responsabilitats, ans al contrari, i les actituds franquistes i autoritàries es troben molt ben instal·lades en molts àmbits de l’estat espanyol; és molt preocupant, molt més del que hom pot pensar si només es fa una anàlisi del darrer any, perquè aquestes actituds franquistes són extremadament sòlides i se senten (perquè ho són en el marc polític i jurídic espanyol) impunes.

—M’imagino que les trobairitz també estan ocultes en el discurs literari oficial francès…
—Com a dones, per descomptat, en una mesura similar, diria, que al nostre país. Com a occitanes, tot i que no puc parlar amb molt de coneixement de causa perquè no n’he fet cap anàlisi amb profunditat, cada cop que en trobo alguna referència en un entorn francès, tinc la sensació que, de la mateixa manera que els trobadors, no els acaben d’encaixar en el seu imaginari literari perquè van ser una expressió literària d’altíssima qualitat, genuïna, expressada en una llengua no francesa –i menyspreada pel discurs oficial tradicional francès‒ en un territori que ells consideren República Francesa. Els trenca els esquemes… A més, en el temps de les trobairitz, França com la coneixem ara, no existia, és clar… Em recorda a la mateixa incomoditat d’alguns mitjans espanyols quan parlen dels genis d’Antoni Gaudí o Pau Casals…. Abans de dir-ne res més, diuen que eren ‘españole’ però és clar, si mires una mica la seva obra i actitud vital, aquesta etiqueta et fa aigües a la primera…

—Continuareu en aquest camí d’apropar aspectes literaris desconeguts als més menuts?
—Em sembla que sí. Les històries silenciades, d’una banda, em fascinen, perquè són un repte. Has de buscar molt per  saber-ne coses, i de l’altra, sempre amaguen actituds que val molt la pena de posar a la llum, en la petita mesura de què jo en sóc capaç.

—Ara no és una època fàcil per ser dona i escriptora, però l’edat mitjana devia ser molt pitjor… Com eren valorades les trobairitz pels seus companys masculins?
—Les trobairitz eren dones nobles, i això explica que a l’edat mitjana gaudissin de respecte i reconeixement, ara bé, no en la mateixa mesura que els trobadors. Les seves obres no van ser tan reproduïdes ni difoses com les masculines. Poc després ja van caure en l’oblit o directament en el descrèdit. De vegades, quan en reproduïen la imatge en miniatures, les pintaven com a cortesanes, amb l’objectiu de menystenir-les. En aquest sentit m’agrada pensar que les il·lustracions, precioses, que Ignasi Blanch ha fet del llibre són un rescabalament per a les trobairitz: les presenta com a dones cultes, elegants, intel·ligents…