04.01.2020 - 21:50
Quan l’escriptor Sergio del Molino va publicar el 2016 l’assaig La España vacía, va palesar un fet molt curiós: hi ha grans àrees de l’estat espanyol amb menys densitat de població que no pas Lapònia, al cercle polar àrtic. De fet, alguns indrets de la península Ibèrica –el concepte Espanya buida es pot fer extensiu també a Portugal– són dels menys poblats d’Europa. Una altra de les dades que palesava el llibre és que també en això Catalunya és diferent de la resta de l’estat. La divisió en comarques, amb pobles que actuen com a capital (encara que siguin petites) i les distàncies relativament curtes de cap a les grans ciutats fan que no es produeixin exactament les mateixes circumstàncies que a l’Espanya buida. Ara, el rerepaís presenta comarques poc poblades i, sobretot, en molts casos abundants en pobles petits, singulars, amb una vida rural marcada.
És allà on cada persona compta, on els escons es juguen vot a vot, i també on la vida es mesura per uns paràmetres absolutament diferents dels de la ciutat. Com expliquen alguns Mossos d’Esquadra: ‘Allà on realment nosaltres som necessaris és en tots aquests territoris on cada veí té una escopeta a casa i on cadascú podria trobar motius per a fer-la servir.’
I la geografia catalana és plena d’indrets singulars que ara s’han redescobert gràcies a una fal·lera pel món neorural (i que explica èxits com el programa de televisió ‘El Foraster’). Seguint aquesta estela de passió pels indrets menys poblats del país, Cossetània acaba de publicar el llibre Catalunya, 50 pobles amb caràcter, amb texts de Carles Cartañá i fotografies de Jordi Longás.
Segons que comenta Cartañá, ‘aquest llibre, doncs, no vol ser una guia ni un catàleg de pobles amb encant. L’hem concebut més aviat com un viatge a través de la nostra geografia, que iniciarem a l’antic illot de Sant Martí d’Empúries per dirigir-nos cap al centre i el sud del país fins a arribar a les terres de l’Ebre. Continuarem riu amunt per enfilar la conca del Segre i a continuació de la Noguera Pallaresa i assolirem els cims del Pirineu que travessarem fins a tocar la terra occitana. D’aquí cavalcarem la serralada en direcció a la sortida del sol. Retornats a l’Empordà farem una visita als catalans del Nord i finalitzarem el nostre periple al peu de la serra de les Corberes. Allà hi ha el jaciment prehistòric de Talteüll, on tot va començar. I potser en algun moment, quan visiteu algun d’aquests indrets o altres de similars, us envairà una sensació ben curiosa i un xic inquietant, com de déjà-vu. Una sensació d’haver estat aquí quan encara no havíeu nascut. Perquè tots venim d’algun lloc, encara que no en siguem del tot conscients’.
Els pobles seleccionats són Sant Martí d’Empúries, Brunyola, Tavèrnoles, Lluçà, l’Estany, Talamanca, Òrrius, Garraf, Castellet, Collbató, Argençola, Tarroja de Segarra, Sanaüja, Verdú, Conesa, El Vilosell, Vistabella, L’Albiol, La Febró, Siurana, La Morera de Montsant, Porrera, Pratdip, Freginals, Alfara de Carles, Paüls, El Pinell de Brai, Miravet, Vilanova de la Barca, Àger, Llimiana, Abella de la Conca, Salàs de Pallars, Peramea, Durro, Bausèn, Son, Boldís Jussà, Castellbò, Cabó, Estamariu, Gósol, Meranges, La Roca de Pelancà, Oix, Costoja, Rabós, Bula d’Amunt, Fenollet i Talteüll.
Una de les inspiracions del treball va ser, sense cap mena de dubte, la cançó ‘Agafant l’horitzó‘ de Txarango, perquè el llibre volia trobar pobles de ‘mar, de rius i de muntanyes’. ‘Els cinquanta pobles escollits havien de ser pobles amb caràcter, amb caràcter de poble, és a dir que conservin un cert mode de vida que puguem entendre com rural.’ I si bé volien fer un llibre compensat territorialment, que fossin bells fotogràficament parlant i no turístics, no sempre han aconseguit els objectius: ‘I no hem aconseguit gairebé cap dels nostres objectius inicials perquè un cop iniciat aquest viatge apassionant, hem deixat de banda tota racionalitat i ens hem deixat portar per la intuïció, l’aventura i els gustos personals. Ens ha enamorat una posta de sol a la Terra Alta, hem tastat uns caragols irresistibles a la Selva, ens han seduït uns vins del Rosselló, el Priorat, l’Empordà o el Penedès i ens ha captivat la simpatia d’una àvia d’un poblet del Vallespir. Però també ens van perseguir els gossos a la vall de Cardós, vam passar calor i ens van picar les abelles a la Noguera, vam punxar una roda prop del Canigó i, moles vegades, a Osona, al Pla de l’Estany o al Baix Camp, senzillament ens hem perdut. En aquest viatge hem après moltes coses i una d’elles és que no heu de fer cas dels fulletons publicitaris o les guies turístiques, dels llibres de viatges o de les enciclopèdies, ni de les imatges que surten a internet. Ni tampoc del que us expliquem en aquest llibre. És tot molt diferent quan t’hi trobes i hem tingut la grata experiència que, en tots i cadascun dels pobles que hem visitat, la realitat és millor.’
Cartañá també explica que ‘la majoria de pobles que surten en aquest llibre van ser creats amb l’aparició dels nous comtats que seguiren la descomposició de l’imperi carolingi, ara fa mil anys, i que habitaren indrets que ja havien estat ocupats prèviament, fos durant el regnat dels visigots o en la dominació islàmica. Alguns conserven encara vestigis dels temps dels romans, dels monuments o les calçades, alguns altres tenen passat grec, sobretot a la costa, en espais compartits amb els indrets que ocuparen els diferents pobles ibèrics. Quant a la dimensió i distribució geogràfica, aquesta és una qüestió que avui diríem de desenvolupament sostenible, atès que el poble té la mida que pot tenir i no una altra, segons el nombre màxim d’habitants que poden subsistir amb els recursos disponibles’.
Al llibre també s’afirma que ‘podem mesurar el grau de desenvolupament d’un país per la potència econòmica de les seves grans ciutats, però un país divers i ric sap mantenir un equilibri en el conjunt del seu territori que li permeti mantenir les seves diverses formes de vida, això és, la ciutat i el camp, amb els avantatges que proporciona un desenvolupament sostenible que ha de perseguir, en definitiva, la qualitat de vida i el benestar de les persones’.
Així, llegint el capítol dedicat a cada un dels pobles, el lector hi troba una fitxa que indica el municipi a què pertany, la comarca, l’altitud respecte del nivell del mar, la població i una guia per a arribar-hi. Després hi ha el text pròpiament dit, en què Cartañà ens explica les seves experiències i impressions sobre el poble, i les fotografies de Longlàs. El conjunt, un recorregut per la geografia sencera del país marcat per la sensació que tot un món de possibilitats s’obre més enllà de la ciutat i que potser, quan algú parla del país, del poble i de Catalunya i se n’omple tant la boca, li caldria haver trepitjat més sovint algun d’aquests cinquanta pobles i tants més, si més no, per matisar el discurs. I és que aquests pobles amb caràcter tenen tot un caràcter.
