Stefano M. Cingolani: ‘L’Institut Nova Història castellanitza la història’

Cristòfor Colom era un català que es deia Joan Colom i Bertran. El Cid era un comte d’Urgell de la dinastia dels Sit. La reconquesta de la península la van fer catalans. Marco Polo, també era català, i es deia Jaume d’Alaric. El Quixot es va escriure en català. Aquestes són algunes de les tesis defensades des de fa anys per l’Institut Nova Història (INH), que té en Jordi Bilbeny la figura més coneguda. Ara ha sortit un llibre, Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història, que desmunta aquests arguments i, a la vegada, denuncia la pseudo-històira espanyolista que nega, per exemple, la validesa de la historiografia catalana. El llibre l’han coordinat Vicent Baydal i Cristian Palomo. Entre els autors que hi participen, hi ha Stefano M. Cingolani, un dels grans historiadors i divulgadors de la història medieval catalana. Ha escrit, per exemple, Bernat Desclot i les dues redaccions de la crònica (2006), La memòria dels reis. Les quatre grans cròniques (2006), Jaume I. Història i mite (2007), i acaba de publicar Epistolari. Pere III el Cerimoniós (Barcino). Cingolani, home rigorós i esperit lliure tot alhora, té publicat també un llibre de poemes, Ho veig per la veu (Eumo Editorial). Del volum Pseudohistòria contra Catalunya, Cingolani n’ha escrit el capítol dedicat al cavaller Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, i n’ha coescrit el capítol dedicat a Cristòfor Colom. VilaWeb entrevista l’historiador a la redacció del diari.

—Comencem amb el capítol de Cristòfol Colom. La tesi de Jordi Bilbeny és que Cristòfol Colom era Joan Colom i Bertran. Vosaltres dieu que és impossible. Per què?
—Perquè el 1492, quan Colom arriba a Amèrica, Joan Colom i Bertran era mort.

—I com ho sabeu, que era mort?
—Perquè trobem, i aportem, documents del 1477, 1484 i 1487 on se cita Joan Colom com a difunt. El defineixen com a Quondam, que vol dir ‘difunt’. És un terme que es fa servir quan algú ha mort fa poc temps. Si ha mort fa molts anys, no cal. ‘Joan Colom quondam‘ vol dir ‘el difunt Joan Colom’. El 1492 Joan Colom no pot descobrir Amèrica perquè ja era mort. Tan senzill com això.

—I què hi diu Bilbeny?
—Diu que era un mort civil. Es munta la teoria que Joan Colom era exiliat d’ençà del 1472 perquè s’havia enfrontat al rei, i que patia la mort civil a Catalunya. I que per això apareix la paraula quondam. Però Joan Colom no era exiliat d’ençà del 1472, com diu. Nosaltres el trobem signant documents notarials a Catalunya. I assistint a reunions. Aportem els documents. Els documents, en història, són importants. La feina de Bilbeny comença amb una feina anterior ja feta, amb el Centre d’Estudis Colombins (CEC). Aquesta gent havien anat als arxius a mirar documents i en van fer resums. Nosaltres hem tornat als arxius a veure els documents que ells van fer servir. Els hem transcrits i hem vist que les seves transcripcions eren plenes d’errors i incomprensions brutals. No sabien llegir un document del segle XV. Cristòfor Colom no era Joan Colom.

—Passem a la teoria del Cid. La tesi de Lluís Maria Mandado, de l’Institut de Nova Història, és que era català.
—La seva tesi, complicadíssima, diu que el Cid és de la família Sit, que són comtes d’Urgell. Segons Mandado, Jaume I és un mentider quan afirma que va conquerir Mallorca i València. Segons Mandado, és Sit qui conquereix València, i després una filla seva es casa amb Berenguer III, rei de València. I de Tarragona. Segons Mandado, la ‘reconquesta’ també va anar diferent. Mandado, com Vox, fa servir la paraula ‘reconquesta’, i no ‘conquesta’, ‘expansió’. Deuen ser els únics. Per ell, la conquesta de la península no va de nord a sud sinó de llevant a ponent. D’est a oest. I la fan catalans. És a dir, els regnes de Castella i Lleó i Astúries van ser alliberats i conquerits per nobles gironins i urgellesos. Així, Valladolid és una fundació catalana: ‘Vall adolit’ (‘Vall dolorosa’). I a partir d’allà els catalans baixen. Tot això diu Mandado.

—I com demostreu que és fals a un lector que s’ho cregui?
—Doncs dient-li que Ramon Berenguer III no apareix mai com a rei de València. Mai. En cap document. I Tarragona no és cap regne. Dient-li que Jaume I sí que va conquerir València i Mallorca, i ho sabem, entre més raons, perquè tenim documentades les versions dels musulmans. Aquests també han estat manipulats i censurats? Perquè una tesi de Nova Història és la censura i manipulació oficial dels castellans. Molt bé. Els musulmans que documenten que Jaume I conquereix València i Mallorca, també han estat manipulats? Personalment, fent el capítol sobre Cid no sabia on ficar-me. Bilbeny diu, si fa no fa, A, B i C, i t’ho explica clar i ben organitzat i després pots mirar les fonts que cita, i pots resseguir la falsificació i la manipulació i els errors. Però en el cas de Mandado no aporta mai documentació. És tot arena movedissa. Increïble.

—El vostre llibre remarca la importància, en història, del mètode.
—Baydal en parla molt. Hi ha una tradició d’estudis quan tu arribes a estudiar qualsevol tema. No vol dir que sempre sigui exacte. La pots millorar, modificar, corregir. Però no pots fer com si no existís. Els documents te’ls has de mirar. Els has de llegir i entendre. L’INH, quan llegeix la bibliografia, n’agafa les parts que li convenen i n’elimina els trossos que li convenen. Per exemple, en el cas de Marco Polo, a l’INH agafen una frase d’un autor que diu: ‘Hi ha una llarga tradició que creu que Marco Polo no va existir mai, però hi ha molts documents que ens demostren que va existir, que era venecià.’ Doncs INH talla la frase, i queda així: ‘Hi ha una llarga tradició que creu que Marco Polo no va existir mai.’ Home, no tallis, no fem trampes. La documentació, si la necessitem, la fem servir. I si ens molesta, no? Això no va així.

—Expliqueu que el cas de l’INH –i l’èxit de tesis com que el Cid era català i Cristòfor Colom era Joan Colom– també és un fracàs de l’acadèmia.
—Sí. L’acadèmia d’alguna manera es nega a divulgar, i només parla a l’acadèmia. Persones que sàpiguen escriure al públic més ampli són excepcions. I és una pena, perquè hi ha bastant demanda de coneixement històric. Jo vaig a conferències populars sobre història, i hi ha molta gent. Al territori més que no a Barcelona. Eduard Juncosa, per exemple, organitza uns cursos d’estiu sobre Margarida de Prades, l’última reina, a Prades. Al mig de l’estiu. Els que hi parlem som gent qualificada. El públic, del poble i els encontorns. Una assistència de cent vint persones. Sala plena. La divulgació funciona. N’hi ha ganes. Doncs no hi ha manera. L’acadèmia fa molt poca divulgació. És un error que s’hagi desentès de la divulgació de nivell. I no defenso particularment l’acadèmia i els seus cercles perquè, burocràticament parlant, jo no en formo part. No estic a la Universitat. Ara estic en un projecte d’investigació i és europeu. No defenso segons quins cercles. He intentat divulgar. I crec honestament que és un error que l’acadèmia no ho faci. I com que l’acadèmia no fa divulgació, deixen camp lliure perquè s’hi fiqui qui vulgui. I acaba passant que s’hi fica gent honesta i gent que no és honesta.

—Per exemple, en el cas de l’INH?
—Doncs hi ha de tot. Jo estic en contacte amb Víctor Cucurull, per exemple, i crec que hi ha coses que no les fan amb malícia, i que no cometen una estafa voluntària. Però sí que veig una incapacitat absoluta i desconeixement de les formes, maneres i mètode d’investigar. El problema és com investiguen.

—Aquest llibre que heu coescrit, de què ha de servir?
—El nucli dur de dues mil persones que creuen tot allò que publica Bilbeny i l’Institut Nova Història, no els canviaràs. Ho sabem. Però els milers de persones que els han llegits alguna vegada, o que han vist documentaris a TV3 sobre Colom, o entrevistes, també d’aquesta casa, sobre els seus llibres, aquesta gent sí que és l’objectiu. Volem donar armes als lectors perquè sàpiguen què coi els diuen. I tampoc no ens oblidem de la pseudo-història espanyolista. Que també hi és i en parlem, al llibre. La gent va molt perduda quan sent segons què a la Sexta i s’empassen barbaritats.

—Un aspecte que remarqueu, per exemple, és l’espanyolisme que, potser sense voler, destil·len les tesis de Nova Història.
—Aquesta gent col·labora amb Espanya. Sabent-ho, o no, a posta o no, hi col·laboren.

—Com?
—Per una banda permeten que la historiografia espanyola, la pseudo-historiografia espanyola, i els mitjans de comunicació espanyols es riguin d’ells i, de retruc, rebi tota la historiografia catalana. Gràcies a ells, qualsevol cosa que s’escrigui aquí sobre Catalunya, és de banda de nacionalistes manipuladors.  Segona: Wert volia castellanitzar els nens catalans. Institut Nova Història fa això. L’Institut Nova Història castellanitza la història. Canvia el nom i hi posa catalans, però l’esperit és el mateix. Ens parlen d’una història de conquesta, imperial, absolutista, i de religiositat tremenda. Si tot això és català, els catalans són espanyols. No hi ha millor manera de demostrar que Catalunya és Espanya que seguint les tesis de Nova Història. Per exemple, diuen que Jaume I era un manipulador i mentider. Argument blaver i propi dels anticatalans. Assumeixen dins el catalanisme tot allò que és més anticatalà. Per acabar dibuixen una Catalunya plena d’imbècils rematats. Es veu que els catalans vam descobrir Amèrica, vam governar el món, i la setmana següent no tan sols t’ho han pispat tot, sinó que ni te’n recordes! Teníem Amèrica, la perdem, i ens oblidem que la teníem! Hi sortim com una colla d’imbècils i enzes, els catalans.

—Finalment, aquest llibre que porteu, quin és?
—L’epistolari de Pere el Cerimoniós. Acabat d’editar. Per bé i per mal és un rei molt important per al Principat de Catalunya. El Principat és ell. La Generalitat és ell. La idea de Catalunya com a cos polític, separat del rei, és ell. La Generalitat neix amb Pere el Cerimoniós. El funcionament de les corts, neix amb Pere el Cerimoniós. I les actes. És la burocràcia, la política, la imatge, és la separació del monarca respecte de l’administració. Personatge potser antipàtic i amb tendències absolutistes, cabronàs de primera, que es va ficar en embolics, si vols, però important. Ara he publicat l’epistolari que dóna un ventall d’aspectes de la vida del rei, privada i pública, quotidiana. Cartes amb el fill, nobles, reis, funcionaris. Cartes que es troben a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, quasi totes inèdites. I us el volia ensenyar.