Cinema: si no és en català, no hi vaig

El 2010, el Parlament de Catalunya va votar una llei del cinema que, com se sap, no s’ha aplicat mai. Morta com una mosca morta al fons d’una paperina de crispetes. Aquesta llei estava destinada a normalitzar la presència del català al doblatge i el subtitulatge del cinema, per tal que Catalunya sortís del franquisme també en aquest àmbit. Però no. Catalunya, en l’àmbit del cinema (com en alguns altres, sí) encara roman en el franquisme. El doblatge en català continua essent una raresa, una excepció, a vegades una utopia. O sigui, que és un fracàs col·lectiu i una vergonya històrica per la classe política catalana que no va saber imposar l’aplicació d’aquesta llei, ni ha provat mai de fer-ho en aquests últims tretze anys. I és un insult de part de les empreses que, aquell any, van fer pressió fins als Estats Units i van finançar campanyes contra el català al cinema, amb la clara convicció de part seva que com a patriotes espanyols assumien perdre diners si això anava en benefici de la llengua de l’imperi. Parlo sobretot, però no només, de l’empresa Balañá (els mateixos que promovien els degollatoros a la Monumental).

Abans d’anar més enllà potser val la pena recordar també la situació al Quebec: allà només els films canadencs poden ser projectats en versió original anglesa, tots els altres films del món han de ser projectats en francès, sigui com a versió original, sigui doblats o subtitulats. Sempre va bé saber què es fa enllà de les fronteres del pretès “país més descentralitzat del món”. Quebec hauria de ser el model, evidentment: que tots els films projectats a Catalunya hagin de ser doblats o subtitulats en català, excepte els films espanyols en versió original castellana.

I si parlo de cinema avui és perquè per les xarxes corren tots d’incentius per a emplenar les sales de cinema que proposen films doblats en català. Ho trobo perfecte i necessari. Però insuficient. Fa uns dies em vaig permetre fer una piulada en què deia (perdoneu l’autocitació): “L’escandalosa discriminació del català a les sales de cinema potser minvaria si s’organitzés una campanya massiva i de durada indefinida de boicot sistemàtic de totes les sessions de cinema que no fossin doblades o subtitulades en català.” I fins i tot m’atrevia a proposar aquest lema de combat: “Si no és en català, no hi vaig!”

Per les reaccions a aquest tuit és evident que bastanta gent, a Catalunya, ja practica aquest boicot, aquesta vaga, aquesta desobediència cultural. Gent que ha deixat d’anar al cinema si el film no és en català. Però és evident que el boicot individual, la vaga individual, la desobediència cultural individual, encara que incloguin una família completa, també són insuficients: no sempre una suma d’accions individuals val una acció col·lectiva. Per les empreses i els organismes que comptabilitzen i analitzen el nombre d’entrades globals deu ser més fàcil, per amagar el problema, atribuir la baixa a la competència de les plataformes digitals, o del que sigui. No a una protesta silenciosa contra la discriminació de la llengua catalana. Per tant, per fer visible aquesta discriminació i, potser, trobar-hi una solució –o un inici de solució– caldria que tot plegat fos un moviment organitzat, públic, mediatitzat i no gens silenciós. Que una associació ja existent i com més potent millor (com ara Òmnium Cultural o la Plataforma per la Llengua), o creada específicament (per exemple amb la Crida a la Solidaritat dels anys vuitanta com a model), promogués campanyes pacífiques molt visibles i molt sorolloses de boicot, de vaga, de desobediència cultural. Que practiqués l’activisme en contra d’aquesta discriminació lingüística amb totes les eines de comunicació disponibles, antigues, modernes i per imaginar.

És clar, perquè funcionés, caldria que un nombre significatiu de catalans que van habitualment al cinema encara que la sessió sigui en castellà deixessin d’anar-hi. I no un cap de setmana i prou sinó probablement molts mesos. Potser anys. Que la baixada sigui visible, cruent i cara d’assumir per les empreses que, amb entusiasme o displicència, frenen el català. I que el govern de Catalunya i el Parlament de Catalunya fessin la seva feina. El boicot, l’anomenada “arma dels febles”, a vegades funciona i a vegades, no. No es pot saber si no es prova.

James Bond? Si no és en català, no, gràcies. Barbie? Thor? Wonder Woman? Indiana Jones? Tampoc. Entenc que prescindir de l’última obra de Quentin Tarantino, Wes Anderson, Sofia Coppola, Paolo Sorrentino o Christopher Nolan pugui ser dur. És clar que ho pot ser. Però em sembla un sacrifici molt i molt petit, tirant a minúscul, en comparació amb el guany possible en matèria de presència del català allà on hauria de ser present des de sempre. Si no és en català, no hi vaig.