28.03.2025 - 21:40
Les notícies no eren bones per al cinema en català a les Illes: enlloc no es podia veure el gran èxit de Wolfgang en la versió original. Només en castellà. Però la pressió ciutadana va fer possible que un cinema la pogués projectar en català: CineCiutat. Ho anunciaven a les xarxes socials: “Això és un regal per a totes les persones que aquest cap de setmana heu passat per la nostra estimada taquilla demanant-nos que estrenéssim Wolfgang. Extraordinari en versió original.”
Una mare amb la filla arriben al cinema amb les entrades a la mà. Film: Wolfgang. “Hem vingut aquí a propòsit perquè la feien en català”, diu la dona, que espera veure “un film dolç”, tot i que no tingui gaire tirada a anar al cinema. Una altra dona ve d’Alcúdia, a seixanta quilòmetres. Tampoc no vol deixar escapar el film en català: “Podria ser que la fessin al poble si algú hi tengués molt d’interès, però, per si de cas, me n’he volgut assegurar i venir aquí. No he volgut esperar.”
Aquesta comunió entre públic i cinema és, justament, una de les característiques que fan més especial CineCiutat, les sales que han sobreviscut als cinemes comercials i a unes quantes temptatives de tancament. “Ens caracteritza la proximitat i el tracte personal amb l’espectador i el soci”, diu Paul Zabel, president del cinema. Ell mateix confirma que moltes vegades la gent demana si faran un film o un altre. Amb Wolfgang ha estat tot un èxit.
Connectar amb els cinèfils
“CineCiutat ha aconseguit connectar molt bé amb el públic dels cinèfils d’una illa com Mallorca, que és molt limitat. És un cinema molt aferrat a la seva audiència.” Ho diu Pedro Barbadillo, fins fa pocs dies director de la Mallorca Film Comission i un dels principals responsables que CineCiutat sigui una realitat.
Quan va arribar a Mallorca, l’any 1996, aquestes sales de l’Escorxador encara no duien el nom que tenen ara. Hi havia els clàssics Renoir. “Segurament va ser una de les primeres coses que vaig fer en arribar: descobrir que hi havia un cinema en versió original i fer-me’n assidu. Els Renoir eren mítics, eren el cinema de la gent a qui agrada el cinema.”
El començament: “Salvem els Renoir!”
Poc es devia imaginar Barbadillo aquells anys com acabaria la història. Setze anys més tard, a començament del 2012, quan hi havia la necessitat de modernitzar les sales de cinema, els Renoir, que llogaven l’espai, consideraven que no els sortia a compte mantenir-lo. I van anunciar-ne el tancament. “Per això va ser una pèrdua tan sentida. Abans hi havia els Chaplin i els Lumière, i aquest era l’últim que quedava amb programació de cinema de qualitat”, recorda Barbadillo.
La reacció dels cinèfils no va tardar. “Allò va ser un cop molt fort”, diu Barbadillo, que ja afrontava la primera etapa al capdavant de la Mallorca Film Comission. Per això la gent va començar amb una idea clara, que es va convertir en eslògan: “Salvem els Renoir!” Però Barbadillo i un grup d’amics tenien clar que no podia acabar essent un eslògan i prou, i, enmig d’un dinar, van improvisar un formulari per a recollir signatures i un correu perquè la gent que hi volgués donar suport s’hi adrecés. “Recordo que entrava un missatge cada minut. Clic. Clic. Clic”, diu, i que la primera setmana van rebre entre 3.000 i 4.000 correus: “L’havíem de comprar.”
Neix CineCiutat
La propietat del Renoir en demanava 150.000 euros. En obrir el compte per recollir doblers, amb aportacions de cent euros, van aconseguir ser mil sis-cents socis. Era una primera victòria que es va traslladar a la premsa i, fins i tot, associacions de més ciutats els trucaven per demanar consell.
Es va crear l’associació Xarxa Cinema. En vista de l’èxit i el ressò, el propietari dels Renoir es va fer enrere i els va dir que no els cobraria res. De tota manera, era complicat de continuar amb el material que hi havia: els projectors eren de 35 mm i gairebé no se’n distribuïen còpies, tot era digital.
El juny del mateix any el cinema va obrir. Però, ara sí, amb un canvi de nom i amb un canvi de gestió: naixia el CineCiutat que avui coneixem, sense ànim de lucre, autogestionat pels socis. A la festa d’inauguració hi va anar molta gent del món del cinema, conta, com ara Agustí Villaronga. Malgrat tot, encara hi havia feina a fer.
Suports inesperats
En plena digitalització dels films, una dotzena de persones, entre les quals Barbadillo, estaven disposats a augmentar la inversió per canviar els projectors. Però el suport de la gent continuava sense aturar. Una coneguda empresària mallorquina, que va demanar anonimat, va pagar la meitat d’un dels projectors. I després de sortir en el Frankfurter Allgemeine, un empresari alemany també s’hi va posar en contacte per comprar el segon. “Així vam poder aconseguir films que, si no, no hauríem obtingut”, diu Barbadillo.
Malgrat la història idíl·lica, el començament no va ser pas fàcil. El lloguer de l’espai i el manteniment va arribar a 10.000 euros mensuals. Era una situació límit constant. Tanmateix, durant la legislatura anterior van aconseguir una exempció del lloguer per part de l’ajuntament durant deu anys. “Si no, no hauria estat viable”, confessa.
També tenien dificultats per a aconseguir films. Primer pels projectors, però després perquè el fet de ser un cinema associatiu i que els socis paguessin menys per les entrades no agradava gens a les distribuïdores. “Ens vam convertir en herois a escala europea. Ens telefonaven de més cinemes associatius, ens convidaven a fer conferències…”, recorda l’impulsor. I per mitjà de CineArte es van federar a la confederació internacional de cinema, on arribaren a la junta directiva.
Nova salvació
Però l’any 2020 va tornar a haver-hi una petita crisi. Deien que havien de fer reparacions i millores per a evitar el tancament. El nombre de grans cinemes a les Illes va anar augmentant, i la competència amb la resta de sales els va empènyer a obrir un micromecenatge. Era abans de la covid i, tot i que els hauria agradat de recaptar uns 430.000 euros que veien necessaris, en van obtenir prop de 81.000, que ja van ser útils per a fer alguna cosa.
El tancament durant la covid no hi va ajudar, però se’n van sortir. I ara es manté més viu, potser, que mai. “És un cinema molt coherent amb la programació. No ha fet concessions. Va haver-hi etapes en què es debatia si fer sessions doblades o films més taquillers. Però hi havia un grup de línia molt dura que no ho volíem. Era una aposta”, diu Barbadillo. Ell confessa que tenia dubtes que l’opció “tan radical” garantís la supervivència del cinema, però s’ha demostrat que sí.
Un públic exigent
“Ara hi ha un nou públic. Una nova generació molt cinèfila. Han trobat a CineCiutat un espai per a sessions especials de projeccions que no són en distribució comercial, cicles d’altres països… No té les comoditats de cinemes amb més recursos, però sí els films que ha de tenir”, subratlla. I afegeix: “Algú va dir un dia que era el menys provincià que teníem a Mallorca, i em va semblar molt encertat.”
“Hem creat un públic que ha fet augmentar la quota de la versió original a Mallorca. Les altres sales comencen a oferir-ne més ara. Hi ha un públic exigent, que els altres operadors també volen captar. Això, a la llarga, és bo”, diu.
Per Barbadillo, les perspectives de CineCiutat són bones amb vista al futur: “Està molt arrelat a la ciutat i seria molt difícil que tancàs.” Ho confirma també Zabel, que, tot i dir que tenen 752 socis –una quantitat més baix de la que és habitual–, la viabilitat del projecte no perilla. “Són una base important”, diu, recordant que l’objectiu del cinema no és guanyar doblers, sinó lluitar per la supervivència i poder créixer i centrar-se en uns altres objectius. Ara, per exemple, renovar espais, localitats i instal·lacions.
CineCiutat és “més que un cinema”. Aquest és el seu lema. També fan activitats amb escoles, a banda els cicles, i col·laboracions amb productors i directors locals. “Intentam fomentar el producte local”, acaba dient Zabel.
