07.09.2021 - 21:50
|
Actualització: 08.09.2021 - 07:54
Per alguna raó que no acabe d’entendre, enguany s’ha parlat molt de les jornades parlamentàries del 6 i el 7 de setembre de 2017, amb motiu del seu aniversari, ahir i despús-ahir. Hi ha molta gent interessada a fer una reescriptura negativa del Primer d’Octubre i de tot allò que l’envoltà i, per la raó que siga, ara sembla que hagen decidit d’alçar la veu, més encara que no havien anat fent fins ara.
La intenció política és evident: el Primer d’Octubre és un esdeveniment massa gran per a deixar fer res a ningú políticament parlant a Catalunya sense esborrar-lo primer. O sense difuminar-lo. I no parle solament de l’espanyolisme. També dins l’independentisme, el Primer d’Octubre molesta i origina incomoditats en el negociat autonomista. Per això, més que no atacar-lo com a concepte, cosa que seria incomprensible pels seus votants, miren de degradar-lo. Per aquest motiu, m’agradaria respondre a alguns dels eslògans que han circulat, ni que siga per a recordar unes quantes obvietats que crec que cauen pel seu pes.
Primera obvietat. L’aprovació pel parlament de les lleis de desconnexió i del referèndum és el moment més brillant del parlamentarisme català, probablement de tots els temps.
L’aprovació d’aquelles lleis, precises, exactes, perfectament redactades i mesurades fins al més petit detall, va significar el trencament amb les restes del franquisme, l’únic que s’ha fet a tot l’estat espanyol en els quaranta anys que ja han passat de la mort de Franco. I es va fer seguint al peu de la lletra tots els passos que un sistema parlamentari democràtic habilita per a prendre decisions. Els drets dels diputats de la minoria no solament no van ser violats en cap moment sinó que es va consentir en excés un filibusterisme i un nivell de violència i d’amenaces impropi d’una democràcia –la presidenta Forcadell va rebre insults masclistes en directe i tot. I, en canvi d’això, es va aconseguir, i no és poc, que les cartes de tothom es posassen sobre la taula. En l’entrevista que publicàvem ahir a Àngels Martínez, aleshores diputada de Catalunya Sí que es Pot, parla del paper de Joan Coscubiela, teòricament dirigent de les esquerres, però aclamat per l’extrema dreta en una escena vergonyosa que l’acompanyarà sempre. Aquell dia van caure moltes caretes i si van caure és perquè el pas que es va fer havia estat preparat magníficament.
Segona obvietat. El moment de la independència, el pas final, havia estat preparat.
Una cosa com aquesta, la separació d’un estat, mai no s’ha preparat al cent per cent, però el salt s’havia planificat d’una manera més que suficient. I n’hi ha una prova contundent, crec que indiscutible, que és l’actuació de la Generalitat els dies després dels atemptats de Barcelona i Cambrils. Aquells dies, el govern català va funcionar a tots els efectes com un govern plenament independent. Es va controlar el territori completament, es van exercir les relacions internacionals, tot. I aquestes coses no s’improvisen. Només les pots fer si estàs preparat per a fer-les. Si el pas final no es va fer és perquè els mateixos polítics que havien estat capaços de preparar-ho tot no van saber reaccionar, van cometre errors greus, es van embolicar en la batalla de partit o no es van atrevir a jugar-se-la, després d’haver comprovat, el 20 de setembre, que Espanya estava disposada a exercir la violència.
Tercera obvietat. Érem prou gent, però no ens hi vam presentar.
Mai no hi haurà prou gent. I com que no arribaràs mai al cent per cent de la població en favor de cap decisió, és evident que sempre podràs argumentar que cal anar més enllà. Cal fer-ho, sí. Cal sumar més forces. Però no cal denigrar el moviment del Primer d’Octubre amb aquesta afirmació que el 2017 no érem prou gent. Vam ser prou gent per a posar dempeus una revolució que es va avortar, en tot cas, per incompareixença. I això no és igual que dir que no vam ser prou gent i que no es podia fer. I tant que es podia fer. Entre més coses, perquè dos anys després, amb la reacció a la sentència, amb Urquinaona, l’aeroport, el Tsunami Democràtic, etcètera, vam aprendre que podíem guanyar fins i tot en el terreny en què abans ens pensàvem que ens guanyarien ells.
Quarta obvietat: moltes coses es van fer tan bé que continuen dempeus.
El període 2014-2017 segurament és el més brillant de la política catalana. Es van fer tantes coses ben fetes que impressiona. Es van cometre errors, això és evident, però la llista de coses ben fetes supera de llarg la dels errors. I n’hi ha una prova evidentíssima. Vosaltres mateixos: avui esteu tan orgullosos del país, dels seus polítics, de les institucions catalanes, com ho estàveu aquell 2016, aquell 2017? Doncs aquesta és la resposta.
Però no solament això. Es van fer moltes coses molt ben fetes, preparades i executades excel·lentment, que continuen dempeus. La xarxa de les urnes, per exemple, roman intacta. O el Tsunami Democràtic. Amb independència d’allò que puguem pensar sobre la instrumentalització que se’n va fer, una dada remarcable i que ens hauria de fer pensar amb un altre ànim és que Espanya continua sense tenir-ne ni una sola pista. Fan el ridícul amb Rússia perquè no saben trobar res ni ningú. I això vol dir moltes coses.
I cinquena obvietat: no érem naïfs, érem demòcrates.
Una de les reescriptures més generalitzades del Primer d’Octubre és la que diu que érem naïfs. Em fa riure molt quan algú prova de retreure’m, per exemple, les coses que vaig escriure en aquell moment sobre la imminència de la independència. Era imminent, i com que ho era, va arribar: el 27 d’octubre de 2017. Allò que va passar després és un capítol nou que encara escrivim, però reescriure què va passar el 2017 reclama massa oblits i giragonses perquè siga fàcil i consistent el resultat que n’ix.
Entre totes les acusacions en aquesta línia, en destaquen dues: el paper dels Mossos i la resposta violenta espanyola. Sobre la primera, jo recomanaria a tothom que recorde allò que els Mossos van fer el Primer d’Octubre sota la direcció del Major Trapero. Això que ha passat després del 155, amb Trapero i tot, és una altra història, i respon a unes altres coordenades, però no és just d’esborrar el paper extraordinari, disciplinat al servei del parlament i el govern de Catalunya que la policia catalana va tenir en aquelles circumstàncies.
I sobre la violència, finalment. És cert que hi havia gent, molt poca en general i ningú que jo recorde en un nivell polític elevat, que deia que Espanya era capaç de fer una guerra, si calia, per a evitar la independència de Catalunya. I és cert també que vam sobrevalorar la influència europea sobre l’estat espanyol. Però crec que, més no pas que ser naïfs, vam ser demòcrates. Vam portar tot el procés, de manera impecable, per la via de la democràcia i vam creure, perquè les lleis europees i els tractats ho diuen, que a la Unió Europea un problema polític només es pot resoldre per la via política. I tot això que passa avui, totes les repetides i transcendentals victòries judicials al Tribunal de Luxemburg o el dictamen claríssim del Consell d’Europa mateix, interpel·len no tan sols l’estat espanyol sinó el conjunt dels polítics europeus, especialment els d’aquell moment. I obren, aquests és el fet més important, una via de reparació dels fets del 2017 que, no en tingueu pas cap dubte, és una de les claus del futur immediat de Catalunya.
