Cinc mesos sense ascensor i sense poder eixir al carrer: “Comença el dia, òbric els ulls i és tot igual”

Fa un dia, com se sol dir, de bandera: el sol és fora i es veu molta vida al carrer. Però Pepe Escamilla no pot sinó veure-ho de la finestra del primer pis. No hi ha gaire distància, però és insalvable per a ell. Té vuitanta-sis anys i va amb cadira de rodes per un ictus que tingué fa tres anys, que el va deixar sense mobilitat en la part dreta del cos. D’ençà de la gota freda del 29 d’octubre, l’ascensor del seu bloc, a Forn d’Alcedo (València), no funciona, i ja fa gairebé cinc mesos que no ha baixat al carrer.

“L’afecta mentalment”, diu Vicenta Tamarit, la seua dona, de setanta-nou anys i amb una amabilitat infinita. “Veus eixe cartell? [assenyala un full de paper enganxat a la finestra del menjador, que diu ‘Parc Forn d’Alcedo’] Li’l va posar el meu fill perquè hi ha moments que es pensa que és en un altre lloc. Es descentra. Com que no baixa i no parla amb la gent, ja no sap on és”, diu. “Comença el dia, òbric els ulls i és tot igual”, balboteja Pepe.

Els aiguats van danyar uns deu mil ascensors, dels quals, encara avui, n’hi ha prop de sis mil que no funcionen. La vice-presidenta i consellera de Serveis Socials, Susana Camarero, no ha sabut donar cap resposta concreta sobre la xifra exacta de persones amb mobilitat reduïda que viuen aquesta situació. Assegura que els ascensors no es reparen perquè no hi ha peces i falta mà d’obra, i que treballen en l’elaboració d’un mapa per saber quanta gent ha de ser reallotjada. Però per a moltes famílies el reallotjament no és viable.

És el cas de Pepe. Vicenta explica que va demanar ajut a l’Ajuntament de València i a la Generalitat. L’ajuntament els va dir que l’única cosa que els podia oferir era una plaça en una residència pública, però ho va refusar. “Jo li vaig dir que no, això no era el que jo volia. Ell no podia anar-se’n de casa, això li faria més mal que bé. Ell havia d’estar en el seu ambient. De la Generalitat no m’ha arribat res. De totes maneres, no ens n’anirem de casa perquè no hi haja ascensor. Traure’l de casa el trastocarà més, el descol·locarà. Ha d’estar ací i que això ho arreglen prompte”, diu.

A més a més, per la força que fa pujant la compra, el carro i les garrafes d’aigua per l’escala, Vicenta també s’ha fet mal a les vèrtebres dorsals i cervicals. “Esperem que açò siga poc de temps, perquè ja teníem la vida organitzada a la nostra manera i açò ens ho ha desbaratat tot”, diu. El pa, per exemple, l’han d’anar a comprar a Sedaví (Horta Sud), perquè el forn ha tancat i ja no obrirà.

També tenen a casa la filla, el nét i la gosseta, que vivien en una casa a Alfafar i es van haver de refugiar a la golfa aquella nit. Ara, els obrers ja han acabat la faena i aquesta setmana podran tornar-se’n a casa. A l’altre fill, que viu a Sedaví, també li va entrar aigua en casa, però no li va fer tant de mal.

Un pressupost alt i un termini incert

Arran dels aiguats, els tres ascensors del bloc on viuen van caure a plom. Vicenta explica que cal canviar-ho tot, de la cabina al motor. Els han donat un termini incert –calculen més o menys per l’agost– i els demanen 58.000 euros. L’empresa els va dir que havien d’acceptar el pressupost perquè hi ha molta demanda, però de moment no han reparat res. Quan han reclamat, els han respost que donen preferència als blocs més alts, que no tenen en compte la gent amb mobilitat reduïda. Ara com ara, tampoc no saben quants diners els cobrirà l’assegurança. A més, el garatge continua sense portes i sense instal·lació elèctrica adequada. El cotxe també l’han perdut, però no en compraran cap més.

Vicenta lamenta que ara Pepe no pot fer la seua volta habitual dels matins, ni xarrar amb els veïns. El primer mes, els voluntaris el van baixar dues vegades al carrer, però d’ençà que van marxar, ja no ha tornat a eixir perquè li cal una cadira especial. Tant l’ajuntament com la Generalitat els van derivar a la Creu Roja, i ja fa dos mesos que esperen que els atenguen. Aquesta setmana li han trucat per demanar-li disculpes per la tardança i li han dit que hi aniran demà. “En la pandèmia, com que érem tots i no veies ningú, sembla que et conformaves més. Però ara es veu ell tancat només i es posa de mal humor”, diu.

Imatges que romandran per sempre

Vicenta rememora com van viure les primeres hores de la barrancada. “No sabíem molt bé què passava. A les sis de la vesprada, ell veia la televisió i deia ‘mira, Paiporta, els entra l’aigua’. Dèiem, ‘pobrets’, però no sabíem res més. I a les set i mitja o les vuit sent que ací, al carrer, comencen a dir que traguem els cotxes dels garatges, ‘que ve, que ve’. I jo deia, ‘però què ve?’ I van començar a traure cotxes. Trac el cap al carrer i veig que ve una ona d’aigua marró, de fang. ‘Però açò d’on ve, si ací no ha plogut?’ Agafe les claus i me’n vaig al garatge a traure el cotxe. I ací a la porta, amb les claus del cotxe en la mà, se’n va la llum i no vaig poder baixar. Això em va salvar, perquè tres segons més, òbric la porta de l’ascensor i em clave dins, i això hauria estat el meu taüt. L’ascensor va caure baix i l’aigua va arribar fins al sostre del garatge, més un metre i mig que anava pel carrer. No sabíem què passava ni el perill que hi havia. Quan va sonar l’alarma, els cotxes ja anaven com barques.”

També recorda quan se n’havia d’anar amb l’autobús, tota plena de fang, a comprar productes frescs a València. “Va ser dur. Durant la pandèmia podies anar a comprar ací i tornar a casa de pressa. Ara era un pelegrinatge, haver d’eixir fora i lluny per a poder comprar.” I s’emociona quan conta que la seua família va venir caminant des de la ciutat per a dur-los menjar. “Els primers dies van ser roïns. La meua filla va vindre i em deia que només volia aigua. Venien caminant, plens de fang, i em contà què havien passat a Alfafar.”

Com diu, hi ha imatges que romandran gravades a la memòria. Demà, si tot va bé, almenys podrà acompanyar Pepe en la primera passejada en cinc mesos. Quan li demanem què farà quan baixe al carrer, ell també s’ensorra i no li ixen les paraules. “Farem una cerveseta, sense alcohol, però una cerveseta, i convidarem els amics”, apareix Vicenta al rescat. “Potser quan tornem, puges l’escala tu a soles i tot.”