03.05.2019 - 21:50
INTRODUCCIÓ
Declaracions inquantificables
La ‘verificabilitat’ i la ‘falsabilitat’ són principis bàsics de la ciència. Per a entendre el món, els científics formulen teories i després les verifiquen provant de falsar-les. Aquest mètode, el mètode científic, requereix que les teories siguin falsables a la natura. Per exemple, la teoria tan coneguda i satírica de Bertrand Russell que diu que una tetera en miniatura orbita el sol però és tan petita que no es pot veure amb telescopis no és cap teoria falsable, és a dir, no hi ha manera de desmentir-la, i, per tant, no és científica.
Algunes declaracions són inquantificables i, per extensió, infalsables. Agafem, posem per cas, aquesta frase: ‘Donald Trump és un bon president.’ Personalment, no hi estic d’acord, però no puc demostrar que sigui una afirmació falsa perquè l’ús de l’adjectiu ‘bo’ neix d’una opinió personal. Com l’existència de la tetera de Bertrand Russell, la ‘bondat’ o la ‘maldat’ de Trump són infalsables.
Les declaracions inquantificables són conjunturals, incognoscibles o simplement subjectives. Aquestes afirmacions són abundants en els polítics. No hi ha pas res de dolent en aquestes declaracions per se, però discutir-hi no sol ser gaire productiu. Una persona afirma una cosa inquantificable, una altra afirma la contrària i la conversa s’acaba sense cap base comuna, ni tan sols un mètode mutu per a avaluar la perspectiva de l’altre.
Tots hem tingut aquestes converses, i tots sabem del cert que no treuen cap a res.
Declaracions quantificables
Afortunadament, no tot és inquantificable. Moltes des les coses que es diuen en política són quantificables i, per tant, falsables. Sorprenentment, encara que les dades contrastin certes informacions amb la realitat, molt pocs es molesten a explorar-les. Els polítics repeteixen frases, moltes demostrablement falses, una vegada i una altra, cosa que deixa els ciutadans amb la impressió que o la declaració falsa és certa o que simplement és una qüestió d’opinió, és a dir, ni quantificable ni cognoscible, però realment no ho és.
Quina vergonya, que continuem deixant que els nostres polítics ens manipulin d’aquesta manera. Vivint com vivim en l’època més rica en dades de la història, quan es fan clams s’haurien de poder posar sota lupa. Les declaracions falsables s’haurien de falsar, si són falses, i verificar si són certes. Les declaracions quantificables s’haurien de quantificar.
Catalunya i les declaracions quantificablement falses
Com a persona que té en un ull en la política catalana i espanyola, em sorprèn molt el nivell de falsedats que es repeteixen rutinàriament sense gairebé cap resposta del periodisme de dades. Molta gent tracta les declaracions quantificablement falses com si fossin una simple opinió, però no ho són. Hom pot pensar què vulgui sobre la ‘bondat’ d’un polític o la ‘conveniència’ d’un resultat polític; però hi ha unes certes àrees on les dades simplement no donen suport a algunes interpretacions.
Hi ha una altra paraula per a aquestes afirmacions quantificablement falses: mentides. En aquest article m’agradaria d’explorar-ne cinc.
MÈTODES
Per a aquesta anàlisi faré servir dades del Baròmetre d’Opinió Política (BOP) del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). És, amb diferència, la millor font de dades polítiques a Catalunya. Per una banda, perquè l’enquesta és feta en persona, a diferència de la majoria de les enquestes de diaris, fetes per telèfon, cosa que causa un nivell significatiu de biaix. Per una altra, perquè les dades en brut són públiques i, doncs, es poden descarregar, analitzar, etc. Això té l’avantatge de permetre d’encreuar variables, cosa que faré en aquesta anàlisi.
La meva confiança en el BOP ha crescut recentment, després d’haver-ne comparat les estimacions sobre els resultats de les eleccions del 28-A –basades en dades del març– amb el resultat del 28-A: hi ha un nivell de precisió sorprenent:
RESULTATS
Mentida número 1: l’independentisme català és un moviment antidemocràtic
Els sobiranistes catalans sovint són acusats pels seus compatriotes unionistes de no ser democràtics. I, en la manifestació més extrema, aquesta acusació cristal·litza en l’afirmació que voler votar en una qüestió de divisió territorial és equivalent a un ‘cop contra la democràcia’.
Però, els independentistes són menys ‘democràtics’ que els unionistes? No hi ha cap manera directa de quantificar quant ‘democràtic’ és algú, però hi ha bones dades sobre això. Per exemple, a mitjan 2018 el BOP va demanar a 1.500 catalans què pensaven de la democràcia com a sistema de govern.
El gràfic següent mostra els resultats d’aquella enquesta. La majoria de catalans de totes les ideologies s’estimen més la democràcia, però el gruix dels qui estan d’acord amb l’afirmació ‘la democràcia és sempre preferible a qualsevol altra forma de govern’ és significativament superior entre els independentistes.
Dit altrament, els independentistes no poden ser acusats de ser ‘antidemocràtics’ si hom pren com a referència les dades de les opinions sobre la democràcia.
Mentida número 2: l’independentisme català és un moviment antisolidari
A diferència de l’afirmació anterior, aquesta és la més emprada per l’esquerra unionista espanyola. Diuen que el moviment independentista emergeix del desig dels catalans de deixar de compartir els seus recursos amb els altres, és a dir, de ser menys ‘solidaris’.
És cert? Els catalans independentistes mostren actituds menys predisposades a la solidaritat que no pas els unionistes?
Les dades demostren que és a l’inrevés. Els catalans, tant independentistes com unionistes, són molt partidaris de la solidaritat econòmica. Per exemple, un percentatge aclaparador de gent dóna suport als esforços del govern per a reduir la desigualtat d’ingressos, percentatge que és lleugerament més alt entre els independentistes que no pas entre els unionistes.
Per la mateixa raó, la major part dels catalans s’oposen a abaixar els imposts si això implica reduir els serveis públics. El percentatge que vol abaixar els imposts i reduir els serveis públics és més alt entre els unionistes que no pas entre els independentistes.
És a dir, tant els independentistes com els unionistes catalans mostren actituds solidàries. Les diferències entre tots dos grups són menors, però n’hi ha. Els independentistes són lleugerament més solidaris que no pas els unionistes.
Mentida número 3: el moviment independentista català és de dretes
Aquesta, per mi, és una de les acusacions més sorprenents fetes contra el moviment independentista català. Enquesta rere enquesta, es veu que l’esquerra catalana és aclaparadorament independentista i la dreta catalana, aclaparadorament unionista.
Per si no en teníem prou, també podem examinar com els catalans de diversos colors polítics avaluen els seus dirigents. Agafem, per exemple, la mitjana de nota donada als polítics independentistes d’acord amb la seva ideologia. Veiem que tots reben significativament més bones qualificacions de l’esquerra que no de la dreta.
Ara comparem el gràfic anterior amb les qualificacions dels polítics unionistes segons la ideologia dels enquestats. Veiem que tots, fins i tot els qui volen ser de centre o d’esquerres, reben molt més bones notes dels catalans de dretes.
A l’hora de quantificar qui és ‘de dretes’, una altra mesura és la nostàlgia del franquisme. El percentatge de catalans que creuen que Franco va tenir coses ‘positives’ és significativament superior entre els votants unionistes que no entre els independentistes.
Una darrera manera de mesurar la ideologia de dretes és acarar-la als afers socials. Per exemple, sobre els drets del col·lectiu LGTB, els independentistes són molt més progressistes o d’esquerres que no els seus compatriotes unionistes:
Mentida número 4: l’independentisme català és un moviment xenòfob
Alguns polítics, especialment els de dretes, sovint acusen l’independentisme de ser un moviment xenòfob i supremacista.
Tenen raó? La xenofòbia i el supremacisme són difícils de quantificar, però no és impossible. Afortunadament, el BOP fa preguntes que arriben al cor de la qüestió: el grau d’acord o desacord que hom té amb la frase següent, descaradament xenòfoba: ‘Amb tanta immigració, un ja no se sent com a casa.’
Les dades d’ací sota demostren que hi ha un alt grau de xenofòbia a Catalunya, quasi un català de cada tres no se sent ‘com a casa’ a causa de la immigració. Tanmateix, la proporció de xenofòbia és 1,6 vegades més gran entre els contraris a la independència que no pas entre els partidaris.
Si ho examinem per partits, podem detectar millor la font de xenofòbia a Catalunya. Irònicament, els partits on hi ha els polítics que més sovint acusen l’independentisme de ‘xenòfob’ són, de fet, els partits amb més percentatge de xenofòbia. La major part de votants del PP i Cs a Catalunya expressen idees xenòfobes respecte de la immigració.
Mentida número 5: els catalans realment no volen un referèndum d’independència
El polític unionista Miquel Iceta ha dit fa poc que amb el Partit Socialista ‘no hi haurà independència, ni un referèndum d’independència, perquè els catalans no ho volen.’
Miquel Iceta:
"No va a haber independencia, ni un referéndum sobre la independencia.. porque los catalanes no lo quieren."Falso.
Porcentaje que dice que CAT tiene derecho a decidir su futuro como país votando en un referéndum:
-78,7% de catalanes
-59,9% de votantes del PSC pic.twitter.com/mWEw44xVEM— Joe Brew (@joethebrew) April 19, 2019
Aquesta frase simplement és falsa.
Respecte del nombre de catalans que volen la independència, les dades més recents indiquen que n’hi ha més que la volen que no pas que no la vulguin.
En un hipotètic referèndum sí-no l’independentisme guanyaria per uns 4.6 punts percentuals.
Iceta no solament va equivocat sobre si els catalans volen la independència, sinó que va especialment equivocat a l’hora d’afirmar que els catalans no volen un referèndum. Sí que el volen. El 78,7% dels enquestats estan d’acord amb la frase ‘Els catalans tenen dret de decidir el seu futur com a país amb un referèndum.’
Si una cosa fa especialment estranya l’afirmació d’Iceta és que el percentatge de catalans del seu partit que donen suport al referèndum és de més del 50%.
Conclusió
La realitat no hauria de ser una qüestió partidista. No cal ser independentista per a voler entendre clarament què és el moviment independentista. De fet, aquells que consideren que l’independentisme és un problema haurien de ser els més preocupats per les mentides repetides i les falses descripcions del moviment. Al cap i a la fi, el ‘tractament’ correcte d’un ‘problema’ requereix una ‘diagnosi’ correcta sobre què és el problema en qüestió.
L’independentisme és un moviment xenòfob, antidemocràtic, antisolidari, de dretes i minoritari? No. Les dades són clares i no és res d’aquestes coses. Et sentis com et sentis personalment respecte d’aquest aspecte, en un discurs polític hauria d’importar-te la veritat i preocupar-te per les mentides. Una solució a la crisi actual a Catalunya arribarà quan els interessats reconeguin la realitat tal com és i després legislin d’acord amb aquesta realitat. Malgrat que la distorsió de la realitat pot conduir a guanys electorals a curt termini, no donarà mai lloc a solucions polítiques a llarg termini.
