Cinc incògnites del 2024 carregades de dinamita

Hi ha cinc cartutxos de dinamita que poden esclatar l’any que és a punt de començar. El primer és la llei d’amnistia, que ara es pot entrebancar amb bastons a les rodes. La part complicada vindrà quan els jutges l’hagin d’aplicar en cada cas. La setmana passada, el govern espanyol va impulsar un reial decret llei, el 6/2023, que ha fet saltar les alarmes a Junts: Míriam Nogueras va explicar que hi votaven en contra perquè posava “en risc l’amnistia”, atès que n’hi haurà prou que un sol jutge presenti una qüestió prejudicial a Europa o al Tribunal Constitucional espanyol perquè més jutges puguin aturar-ne els efectes en més casos. El temps de paràlisi és una incògnita, però és previsible que la mesura alenteixi molt el procés. La darrera prejudicial del jutge Pablo Llarena, sobre les euroordres dels exiliats, va trigar gairebé dos anys a resoldre’s, del març del 2021 al gener del 2023. A més a més, gràcies a la insistència del PP, tant la Comissió Europea com la Comissió de Venècia, un òrgan que penja del Consell d’Europa, es pronunciaran tard o d’hora sobre la llei. El blat encara no és al sac.

A l’horitzó judicial encara hi ha un segon volcà que pot entrar en erupció: la sentència definitiva del Constitucional sobre la immersió lingüística, que es pot fer pública en qualsevol moment. El desembre del 2020, una sentència imposà el 25% de castellà a les aules del Principat de manera generalitzada. Per mirar de fintar-ho, ERC i Junts, amb el suport del PSC i dels comuns, van aprovar una llei que reconeix el castellà com a llengua d’ús a l’escola però que declara superats els percentatges. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspès l’aplicació general del 25% perquè reconeix que el marc legislatiu ha canviat, però ha recorregut contra la nova llei perquè considera que té uns quants articles inconstitucionals. Mentrestant, les sentències sobre grups i centres concrets han continuat. En tres resolucions d’enguany, el TSJC ja apuntava que la immersió només podria mantenir-se en un sistema de doble línia, i ara el Constitucional podria pronunciar-se en el mateix sentit.

El rumb de fons el marcarà també un enduriment de la situació econòmica. Arran de la pandèmia, amb la lliçó de la crisi del 2008, la Comissió Europea es va empescar una fórmula perquè els estats poguessin mantenir la despesa i les inversions públiques encara que incomplissin els criteris de control del deute i del dèficit. Aquesta setmana, finalment, la fórmula s’ha evaporat. I la setmana passada, els vint-i-set membres de la Unió Europea van pactar unes normes més exigents que, és clar, afectaran els estats molt endeutats, com l’espanyol. Segons el Banc d’Espanya, a més a més, l’any vinent la butxaca de les empreses i les famílies notarà més els efectes de les pujades dels tipus d’interès, tal com explica Jordi Goula, que alerta que l’activitat econòmica també afluixarà el pas. A poc a poc, el xec en blanc econòmic de què gaudia Pedro Sánchez s’anirà fent petit –i, molt hàbilment, ja se n’ha escapolit Nadia Calviño, que ahir mateix fou rellevada com a ministra d’Economia pel seu número 3, Carlos Cuerpo.

Seguint el vent d’Europa, el debat sobre la immigració va agafant presència en la política catalana. Esquerra, Junts i la CUP hi han vist una oportunitat per a bandejar per fi la conversa sobre la independència i marcar perfils sovint apassionats sobre un àmbit en què Catalunya no té les competències. A l’estiu, el president Carles Puigdemont ja va introduir el control de la immigració com una de les demandes que haurien de fer al PSOE. Abans-d’ahir, també ho va dir el conseller de Drets Socials, Carles Campuzano, que reclamà la participació de la Generalitat en la gestió dels fluxos migratoris a la ministra espanyola. La qüestió anirà crispant Catalunya, perquè s’aborda de manera populista per part dels uns i dels altres, sense parlar de polítiques públiques ni de llengua. Els cupaires i els republicans acusen Junts de criminalitzar els immigrants perquè els seus batlles al Maresme han demanat l’expulsió dels immigrants en situació irregular que siguin delinqüents reincidents; Junts es belluga per mantenir els votants que se senten seduïts per Aliança Catalana.

Però no serà una qüestió exclusiva de Catalunya. Aquest 2024 passa per les urnes el 75% dels països democràtics del món. Particularment a Europa, el debat migratori serà benzina per a l’extrema dreta i l’autoritarisme, que s’escampen com una taca d’oli. La setmana passada, després d’anys de negociacions, el Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu van tancar un acord sobre el Pacte Migratori i d’Asil per a reforçar les fronteres exteriors i els mecanismes de control dels immigrants. Uns dies abans, a l’estat francès, el president, Emmanuel Macron, va pactar amb Marine Le Pen una reforma migratòria molt menys laxa, que condiciona la rebuda d’ajuts, per exemple, a cinc anys de residència, en lloc dels sis mesos que es reclamaven fins ara. La immigració serà protagonista, ben segur, en la campanya de les eleccions europees que es faran al juny; una ala important dels populars europeus, afí al bavarès Manfred Weber, vol un acostament amb els ultres per a normalitzar-hi els pactes. I també se’n parlarà als Estats Units, on podria tornar Donald Trump. La pols ha començat a sortir de sota les catifes d’occident.

Anar esbocinant tabús

El flirteig estrany, irregular i divertit entre el PP d’Alberto Núñez Feijóo i Junts per Catalunya, que ben segur hauria astorat molts votants del president Carles Puigdemont fa uns mesos, continua a foc molt lent, amb els seus alts i baixos. Aquesta setmana, el nou portaveu popular, Miguel Tellado, ha descartat cap moció de censura amb Junts –Politico va publicar que Puigdemont havia suggerit a Manfred Weber que podia passar– perquè ho consideren una trampa. Però, fa uns dies, Feijóo va dir que cercarien acords puntuals amb Junts durant la legislatura per a tombar lleis del PSOE i Sumar: “Amb els pactes dins de la constitució, no hi tenim cap problema”, va dir. Ara com ara no és damunt la taula, perquè Puigdemont ha garantit la governabilitat als socialistes mentre es compleixin els acords; però totes aquestes insinuacions, una de freda i una de calenta, serveixen per a començar a trencar tabús que fa un temps semblaven irrompibles.