Els cinc grans desafiaments que posaran a prova la nova Unió Europea

Diumenge a Brussel·les, Ursula von der Leyen, Charles Michel, David Sassoli i Christine Lagarde posaven somrients davant les càmeres amb el Tractat de Lisboa entre les mans. La presidenta de la Comissió Europea (CE), el president del Consell Europeu, el president del Parlament Europeu i la presidenta del Banc Central Europeu (BCE) aprofitaven la commemoració del desè aniversari del tractat –substitut de la fallida constitució europea– per escenificar el començament del mandat de la nova Unió Europea (UE).

Un mandat que arriba després de deu anys marcats per tres grans crisis: l’econòmica, la de l’euro i la dels refugiats, que han tensat les relacions entre socis europeus i n’han aprofundit les divisions. També han posat a prova els valors fundacionals de la Unió, bo i augmentant la crisi de legitimitat de les institucions i la desconfiança dels ciutadans.

Tots quatre dirigents europeus anunciaven que la lluita contra el canvi climàtic seria la prioritat de les renovades institucions europees els cinc anys vinents. Però serà realment l’emergència climàtica el seu principal maldecap, o era una resposta fàcil per a no endinsar-se en qüestions més espinoses?

Per Héctor Sánchez, investigador del think tank barceloní CIDOB, la Unió té raó quan assenyala el canvi climàtic com a prioritat. Ara, creu que el desafiament real és com finançar aquesta lluita i evitar que això no polaritzi i divideixi encara més els estats membres de l’est respecte dels de l’oest d’Europa. ‘Perquè els països de l’est, que van arribar tard a la modernització i depenen molt de les energies fòssils, tindran un problema.’ Diu que segons quines decisions prengui la CE pel que fa a les emissions de CO2, les seves economies se’n ressentiran.

L’endemà del Brexit

En tot cas, la qüestió més immediata que hauran d’afrontar les institucions europees, especialment la CE i el Consell, és com gestionar la relació amb el Regne Unit després del Brexit, si n’hi acaba havent. ‘Per gestionar el Brexit, la Comissió ho té relativament fàcil: tenen un mandat del Consell i l’executaran. Fins ara les negociacions han estat molt fàcils perquè s’ha mantingut la unanimitat’, explica Sánchez. Però cal no oblidar que encara hi ha incertesa sobre el resultat de les eleccions britàniques del 12 de desembre i els efectes que podrien tenir sobre el procés, especialment sobre la data de sortida, actualment prevista el 31 de gener de l’any vinent.

L’investigador destaca que el problema és que alguns estats membres encara no han decidit com volen tractar el Regne Unit un cop fora de la UE si finalment hi ha Brexit: com un rival o bé com un aliat. Tampoc no ho sap Londres, diu. Andreu Olesti, catedràtic de dret internacional a la Universitat de Barcelona, coincideix que definir la nova relació amb Londres serà un dels principals maldecaps de Von der Leyen i Michel (aquest darrer, encarregat d’aconseguir una posició de consens entre els vint-i-set). Però afegeix que també caldrà gestionar els efectes del Brexit sobre el funcionament intern de la UE, en especial pel que fa al finançament i a la projecció exterior.

‘El servei d’acció exterior del Regne Unit, el Foreign Office, que era el més potent per a dissenyar estratègies o proposar solucions, ja no hi serà’, avisa. És possible que el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, doni personalitat pròpia a les relacions exteriors, però el catedràtic dubta que els resultats pràctics depenguin gaire del seu tarannà. Perquè el multilateralisme, diu, va en retrocés, relegat cada vegada més pel bilateralisme entre grans potències.

Una acció exterior poc àgil

D’aquesta manera, la UE afronta desafiaments importants en l’àmbit exterior amb una dinàmica de funcionament basada en el consens entre tots els estats membres. Una fórmula que pot haver quedat obsoleta: ‘En la mesura que els organismes multilaterals sembla que van de caiguda, indirectament es perjudica la posició exterior de la UE’, diu Olesti. Tampoc no obvia que el dels vint-i-vuit és un posicionament comú que sovint pot ser tant de mínims que no és percebut com a solució.

És difícil d’albirar una política exterior àgil i eficient per a mirar d’incidir en la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, per exemple. O per a respondre als primers embats proteccionistes que Donald Trump ja ha llançat contra Europa. Sembla que l’únic consens mínimament ampli és el desig que el president nord-americà no guanyi la reelecció l’any vinent.

També és una incertesa com es resoldrà la qüestió de les relacions amb Rússia o el paper de l’OTAN. Sense oblidar que caldrà continuar parlant amb Turquia i amb les dictadures àrabs sobre la qüestió migratòria i els diferents conflictes bèl·lics al Llevant. La diferència de valors i prioritats de cada govern europeu no conviden pas a ser optimistes si es pensa en termes de drets humans.

Més integració sense revisar els tractats

Precisament, la inacció exterior és una de les qüestions sobre les quals hi ha debat de fa anys pel que fa al funcionament de la UE. Però és realista pensar en una reforma estructural dels principis que regeixen la Unió, és a dir, dels seus tractats?

Algunes veus indicaven que, sense el paper equilibrador del Regne Unit, el president de França, Emmanuel Macron, podria insistir a reforçar l’eix París-Berlín. Bo i aprofitant la sintonia amb la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el suport de l’estat espanyol i d’Itàlia, que podrien veure l’oportunitat de guanyar pes en el nucli dirigent del club. Aquella idea de l’Europa a dues velocitats, amb uns estats amb un nivell d’integració més alt que uns altres.

‘És molt fàcil de dir i molt difícil de fer. Els alemanys faran eleccions d’aquí a dos anys i Merkel no continuarà. I els seu socis de govern, l’SPD ha escollit en primàries uns dirigents contraris a la gran coalició. La voluntat hi és, però ningú no s’atreveix prou a enfortir cap eix si a casa li pot fer mal’, diu Sánchez. Afegeix que qui ho té més fàcil és l’estat espanyol: quan convingui, París; i quan convingui, Berlín.

Però si es parla de més integració, el debat estrella és el de culminar la unió bancària a l’eurozona, que hauria de permetre un fons comú per a hipotètics rescats financers. Seria el primer pas per a pensar en un segon, molt més quimèric: el de la unió fiscal, detestada pels països nòrdics, amb Alemanya al capdavant. Allò de no voler pagar pels ‘excessos’ dels països del sud.

L’investigador del CIDOB sols veu factible un impuls a la integració econòmica amb un mandat a les urnes dels italians en aquest sentit quan elegeixin nou govern. Sigui com sigui, preveu que Lagarde seguirà les actuals polítiques monetàries expansives del BCE –compra de deute públic i tipus d’interès baixos– mentre no hi hagi una altra crisi. I havent de conviure amb la pressió dels països del nord, àvids d’aturar els tipus negatius i d’imposar disciplina pressupostària al sud malgastador.

En tot cas, tant ell com Olesti tenen clar que el mandat no acabarà amb cap nou tractat de la UE, perquè cap dirigent polític no vol arriscar-se a reobrir-los. El record del fracàs del projecte de constitució europea pesa massa.

La defensa dels valors

Fa anys que les institucions europees intenten reforçar el discurs que la UE és alguna cosa més que un club d’estats que es van posar d’acord per compartir els respectius mercats; més que un projecte de les elits capitalistes europees. Bo i subratllant els valors democràtics de la Unió i el seu paper de salvaguarda dels drets i llibertats fonamentals. També els avenços en la defensa dels drets socials, dels drets dels consumidors i en l’àmbit de la sostenibilitat ecològica.

Tanmateix, la crisi dels refugiats –la manca de voluntat política per a implicar-se en l’acollida dels qui arriben al territori Schengen fugint de la guerra i en els salvaments a la Mediterrània– ha desvestit d’arguments els qui defensen la faceta moral i ètica de la UE. Més encara, la manca de resposta efectiva contra l’auge de l’extrema dreta, contra les reformes a Polònia per a desmantellar la independència judicial i contra els atacs d’Hongria als migrants i la llibertat de premsa ha minat la confiança dels ciutadans en el poder real de les institucions comunitàries a l’hora de fer rectificar els estats que no respecten els principis europeus.

Un dels principals fòrums on s’ha evidenciat aquest xoc entre allò que es proclama i allò que es fa ha estat el Parlament Europeu, que paradoxalment és vist per molts com la prova de la manca de legitimitat de la UE: l’única institució escollida pels ciutadans és la que té menys poder per a imposar canvis als estats.

Sánchez creu que el debat és un cercle viciós sense solució, perquè per a aplicar l’article 7 del tractat de Lisboa, que permetria de sancionar Hongria per haver vulnerat principis bàsics de la UE i deixar-la sense vot al Consell Europeu, cal la unanimitat de tots els estats.

Considera que el factor clau serà en quina mesura s’hi vol implicar Merkel i quina quantitat de capital polític vol gastar en la negociació del pressupost de la UE per als cinc anys vinents. Recorda que Alemanya assumirà la presidència del Consell entre juny i desembre del 2020. ‘Vejam si s’hi atreveixen i aconsegueixen de condicionar la recepció de fons al compliment de l’article 7. És cert que Merkel ja no s’hi juga la reelecció. Podria ser el seu llegat.’

Precisament, Olesti creu que la consolidació de l’estat de dret en alguns països serà un altre dels desafiaments interns, lligat a la qüestió migratòria. Es demana si hi haurà marge per a presentar amb profunditat aquests debats al Parlament Europeu, tenint en compte la composició de la cambra: més fragmentada, però amb unes majories que fan difícil de canviar la trajectòria del poder executiu de la UE. El catedràtic tampoc és ‘especialment optimista’ en el fet que hi hagi voluntat política dels estats membres per a canviar la Unió i fer-la més democràtica.

I Catalunya?

Fa anys, i especialment des del Primer d’Octubre, que l’independentisme català lliura part de la batalla a Europa. Aquests darrers cinc anys, les institucions europees han tancat files amb l’estat espanyol –que no ha dubtat de moure fils a les cancelleries europees i fer el seu joc, brut si calia– i han dit una vegada i una altra que aquest era ‘un afer intern’. Una línia que, de moment, no ha canviat pas la nova Comissió Von der Leyen. ‘És un afer intern d’Espanya que s’ha de gestionar en línia amb el seu ordre constitucional’, responia un portaveu de la CE fa tres dies.

La resposta arribava arran de la carta que quaranta diputats van enviar-li per a demanar a la presidenta que intervingués en el conflicte entre Catalunya i Espanya. Precisament, és al Parlament Europeu on més s’ha evidenciat que l’afer català pot esdevenir un afer de primer ordre en el debat europeu, arran de l’elecció de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Toni Comín com a eurodiputats. Ja va haver-hi polèmica pel fet que no se’ls deixés accedir al parlament, malgrat haver estat escollits: no constaven a la llista definitiva enviada per l’estat espanyol perquè no havien jurat la constitució a Madrid.

El 19 de desembre, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha de pronunciar-se sobre la immunitat de Junqueras. Una decisió que, de retruc, afectarà la situació de Puigdemont i Comín, que també van recórrer al TJUE contra la seva exclusió. De fet, a l’espera de la sentència, tots dos ja han demanat a Sassoli que els deixi accedir al Parlament Europeu. El president ja ha dit que si Luxemburg es pronuncia a favor dels dirigents independentistes, es revisarà el posicionament de la cambra.

Si Puigdemont i Comín acaben tenint veu als hemicicles de Brussel·les i Estrasburg, és d’esperar que el conflicte català guanyi més presència al debat europeu. Per bé que la situació dels presos polítics i dels exiliats ja ha estat denunciada per diversos eurodiputats, entre els quals la republicana Diana Riba.

Tanmateix, ambdós experts pronostiquen que un canvi de posició de la CE serà complicat, tenint en compte que les forces que més aixequen la veu al Parlament Europeu en defensa de l’independentisme no tenen presència en cap dels governs europeus.