30.01.2020 - 21:50
|
Actualització: 31.01.2020 - 07:26
La convocatòria d’eleccions ha desenfocat la realitat del país. En un sistema com el nostre, l’oportunitat de canviar de govern o de formar noves majories paralitza la vida política durant mesos. Particularment a l’estat espanyol, on tant la llei electoral com la de partits atorguen un poder enorme, desproporcionat, a les cúpules. No és veritat que la gent entre en els partits només per a fer-hi negoci, com una manera de guanyar-se la vida i prou, però no hi ha cap dubte que la gent que vol viure de la política es refugia en els partits. I mentre les regles no canvien això ho haurem d’aguantar. En els partits i en els aparells de poder que circulen entorn dels partits, com remarca de manera excel·lent l’admirat Xavier Díez en aquest article que projecta llum sobre el perquè de l’obsessió d’aprovar un pressupost sense govern i l’anomenada llei Aragonès.
Aguantarem, doncs, com puguem el període electoral. I crec que per a fer-ho caldran, especialment dins l’independentisme, unes bones dosis d’estoïcisme i una mica d’escepticisme també. Sobretot pensant que, tal com estan les coses, és més que possible que després de les eleccions la coalició de govern de Junts per Catalunya i Esquerra torne a ser l’única possible. Però sobretot pensant en el procés cap a la independència, que continua essent el corrent profund de la política catalana, per més que la propaganda vulga fer-ho oblidar. És partint d’aquesta constatació que propose de repassar, abans la campanya no se’ns menge del tot, cinc elements clau que en tot moment, fins i tot enmig de la pitjor tempesta, hauríem de tenir presents. I que tornaran a ser damunt la taula l’endemà de les votades.
1. L’independentisme és la força essencial de la societat catalana i ho continuarà essent.
2. Espanya ha entrat en un procés evident de descomposició i no té projecte per a Catalunya.
3. No hi ha cap acord sobre com fer la independència, però sí que hi ha l’acord que cal fer-la.
4. L’afer català ha deixat definitivament de ser un afer intern espanyol i ja és un afer europeu.
5. Precisament per tot això, el factor psicològic, la capacitat de resistència i autoafirmació, la resiliència, és més important que mai.
L’independentisme és la força essencial de la societat catalana
Ho és i ho serà molt temps, mentre la situació no es resolga d’una manera acceptable. La revolució democràtica catalana ja ha anat més enllà del punt en què es puga desmuntar amb la política normal i corrent. Especialment després del Primer d’Octubre i de les sentències del Tribunal Suprem espanyol. És cert que els partits independentistes, en part per la repressió que han de suportar i que no es pot menystenir, no han sabut oferir una via clara a la població per a cloure la crisi. Però si hi ha ningú que es pensa que el moviment es desinflarà tot sol va molt equivocat. El país s’ha girat com un mitjó i coses que fa anys impressionaven i feien efecte avui no en fan gens. No sé què passarà, però intuesc que, per poc que això que veig i palpe pel carrer es puga traduir en les eleccions, molta gent se sorprendrà –sempre que hi haja la possibilitat de votar coses clares, que encara no sabem si això passarà. A Madrid ja n’hi ha que es freguen les mans per això que consideren la domesticació d’una part de l’independentisme per l’encantador Pedro Sánchez. Se’ls glaçarà el somriure.
Espanya ha entrat en un procés de descomposició i no té projecte per a Catalunya
La raó principal d’això que deia abans és precisament l’absència de projecte espanyol per a Catalunya. D’ençà de la sentència del Constitucional sobre l’estatut ja han passat deu anys i governs de tots els colors i combinacions possibles per la Moncloa. I cap, cap ni un, no ha fet cap proposta per a Catalunya. Cap proposta que no siga pegar a la població, tancar el parlament o empresonar els dirigents polítics. I si una cosa impressiona de debò és comprovar que no en poden fer cap, que no en faran cap i que inevitablement van cap a un model d’estat com més va més tancat, més refractari a tot allò que no siga una manera obtusa i tancada, autoritària, d’entendre què és ser espanyol. Un model que, tot sol, no podrà atraure mai la població catalana ja desafecta i que cada volta complica més l’existència d’Espanya com a estat. La renúncia de Sánchez a la taula de negociació, rectificada a mitges després, és una confirmació rotunda d’això que dic.
No hi ha cap acord sobre com fer la independència però sí que hi ha l’acord que cal fer-la
A alguns aquesta formulació els semblarà poca cosa, o una excusa confortable. No ho és. I no cal sinó mirar què passa en indrets com ara al País Basc, sense haver d’anar gens lluny, per a adonar-se com és d’important que uns i altres i altres, encara que no estiguen d’acord sobre la manera de fer la independència i puguen perdre el nord de vista d’una manera ben sorprenent, en canvi entenen que el conflicte social i polític que vivim tan sols es resoldrà esdevenint un estat independent. No és sensat de perdre de vista les coses positives que tenim.
L’afer català ha deixat definitivament de ser un afer intern espanyol i ja és un afer europeu
I per mi aquesta és la clau de tot. Les victòries monumentals de l’exili, que cal recordar que ho guanya tot amb un rigor i una seriositat que haurien de ser la guia del país, han obert un espai de combat contra l’autoritarisme espanyol que és essencial. Perquè Espanya no pactarà mai res ni acceptarà cap diàleg seriós i, per tant, l’autoritat europea haurà d’acabar intervenint-hi, no pas per defensar el dret d’autodeterminació de Catalunya, sinó per respectar els drets civils de tots els europeus. Sobre això, és fonamental de veure clar que el Tribunal de Justícia no és un tribunal que de fora estant impose res, sinó la cúpula efectiva del poder judicial espanyol. I que, a partir d’aquesta constatació, cal pressionar –i es pot fer– perquè els drets democràtics de la societat catalana siguen garantits –i sobre això deixeu-me afegir que la batalla al cor d’Europa ja va sola i que fins i tot si les eleccions anassen malament aquesta batalla serà el principal maldecap d’Espanya els mesos vinents. Si hi ha ningú que es pense que el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí són eurodiputats i prou és que no ha entès res. O que no vol entendre res.
Precisament per tot això, el factor psicològic, la capacitat de resistència i autoafirmació, la resiliència, és més important que mai
Ells no poden guanyar, però nosaltres podem perdre. És tan senzill i clar com això. I d’ací ve que l’estat ara ja no vulga sinó fracturar la unitat independentista aprofitant tot allò que tinga a l’abast. La incompetència i la por paralitzant de la classe política. La misèria intel·lectual d’alguns dirigents. Les contradiccions de l’acció de govern. I molt especialment el fanatisme partidista. Tot plegat amb la intenció que impacte sobre la ciutadania mobilitzada fent-li imaginar que no pot ser, que no es pot guanyar i que val més que es retire a practicar la filatèlia o a estudiar vexil·lologia. Compten, a més, amb el suport d’un tipus d’independentista especialment útil per a aquest propòsit, que és aquell que per afirmar-se com el més independentista de tots ha d’escampar brutícia al seu voltant i acusar tothom de traïdor, de venut, de covard o de qualsevol barbaritat semblant mentre afirma que tot va malament i que com a poble som uns autèntics desgraciats a punt de l’extinció. És veritat, això no es pot negar, que aquests darrers anys hem après moltíssim a manejar la paciència, la perspectiva i la persistència. Però deixeu-me avisar que no n’hi ha mai prou i que el preu que podem pagar de perdre els nervis com a societat és altíssim. Keep calm, doncs.
