Cinc claus a recapitular abans de demà

Espanya no ha negociat ni negociarà. Ells encara pensen en termes del “ordeno y mando”. Han arribat fins ací per demèrit propi. Fa deu anys, quasi cap polític català era independentista. I ha sigut la gent, qui s’ha posat al davant. Demà, tota aquesta gent, el Poble Català, se sentirà orgullós dels seus representants quan enceten l’etapa final cap a la independència. Una etapa curta però que segur que serà molt intensa. La histèria al camp contrari ja és palesa. Quasi tant com la seua desorientació i sorpresa en veure que la realitat no s’assembla als seus somnis de grandesa ni als seus contes de la lletera. Criden amenaces impossibles de complir i tothom ens n’adonem. Ells van començar trencant les regles del joc i ells han acabat per tindre la partida perduda. Aquesta etapa, fins al final de setembre (jornada de reflexió) és només de vint-i-cinc dies. 600 hores.

Si se’n recordem eixa praxis d’estat ha estat la tònica general del substrat ideològic d’Ortega y Gasset. Que és el fonament del supremacisme colonial. Convertir les “regions” en súbdits que es barallassen entre ells i el vèrtex de la cúpula (ls dirigents d’estat) posaren seny, trellat i senderi des d’una posició legal que els mateixos havien creant. L’equilibri el van mantindre des de les carlinades amb la nació basca fins a l’actualitat.

Amb la nació catalana, si apurem, vegem que l’estatut valencià primigeni de BENICÀSSIM, ja el reconverteixen en l’estatut de Madrid amb l’inestimable col·laboració dels sucursalistes com Emilio Attard, Abril Martorell, Joan Lerma i Joan Pastor, relegant a gent que tenia més vàlua democràtica com Francesc de P. Burguera i Escrivà, Josep-Lluís Albinyana, Manuel Girona, Emèrit Bono, Alfons Cucó, Vicent R. Monrabal, etc.

RECORDEM que aquell estatut va estar avalat pel 91 % dels primers ajuntaments de la transició. I fou manipulat i desfigurat fins fer-lo irreconeixeble, ja que duia la via de l ‘art 151 (la amteixa d¡que la del Principat i Euskadi) i reconduït pel 143.
Això ja va ser un colp d’estat, doncs Andalusia la van dur pel 151, malgrat que a la província d’Almeria havia dit no però van tornar a vulnerar la seua pròpia llei, embotint-la a la força. A uns que sí havíem fet els requeriments democràtics se’ns negà, als altres que no, l’espenten a la força a entrar. Eixa és la fala de legimitat proimigènia que té la Cosntitució d’españa: que FAN ELS QUE ELS ROTA i incompleixen sistemàticament els propi acords. Com les societats no són estàtiques sinó que cada volta reclamen més llibertats, sempre se’ls queden curtes perl caràcter reclosit que imprimeixen a tot el que fan.

Com dius, ells trenquen el pacte amb el pujolisme, que vist en la distància, només fou la magistral jugada de muntar tots els alcaldes franquistes en el tren de CiU.

El Valencians veníem des d’una posició democràtica radical que escombrava el franquisme des de baix, a diferència del pujolisme i, per tant, mancàvem d’una dreta i d’un liberalisme amb sufucient gruix per a re-negociar res amb l’estat.

Sí, ells s’han tret del barret la 3ª clau que trenca el consens mai explicat que també feia el PSC seguint l’herència de CiU, induït pel Carod-Rovira..que, en donar-los poder a la Generalitat fa que el consens intern socio-espanyol esgarre el vestit per les costures. Inventen una 3 ª clau, però nosaltres n’inventem la 4ª clau tornant la partida a l’origen de 1978 i anem a fer allò que vam deixar per fer, ara sí, sense colp d’estat de Juan-Carlos/ Armada/ Milans del Bosch, LOAPA, etc…perquè ja la seua constitució no ens apanya ni des que la van parir.

Com els seus Principios Fundamentales del Movimiento, que els van assumir i adaptar per a poder sobreviure durant 40 anys però mai foren nostres.

En volem 3 constitucions ( una per cada estat català) pròpies i eixides des d’avall sense demiurgs orteguians d’estat foraster.

Anàlisis clar i contundent, els fets son els fets i les actituds també, no cal recordar que el president Mas va anar a parlar amb en Rajoy de pacte fiscal i mes tard una altre vegada, per a millorar el finançament amb unes vint i pico de qüestions ben concretes. La resposta sempre ha estat la mateixa, no hi ha res que parlar.
Si Catalunya no és res mes que quatre províncies espanyoles i els seus ciutadans son espanyols, d’on surt tot aquest enrenou?
Si som espanyols, perquè tenim tants i tants problemes amb Espanya? Algú ho entén? Perquè estant ofegades econòmicament, Les Illes, el País Valencià i Catalunya; no som Espanya!?
Serà que ells ens veuen com espanyols però resulta que no ho som, que la nostra historia com a poble, la nostre cultura i la nostra llengua configuren i donen vida a un poble totalment diferent e independent que no te res a veure amb Espanya.
Ja no es tracte de rebre quatre euros com a compensació per ha permetre que segueixin asseguts a la poltrona, no!, és tracte de reconduir en l’esfera internacional allò que Catalunya ha estat sempre, un poble únic i meravellós.
En memòria de tots els compatriotes catalans i d’arreu, que van donar la vida tot defensant-la, avui iniciem el darrer tram del camí cap a la independència.

Fa molt de temps que els qui estimem Catalunya de debò sabem on som perquè els esdeveniments polítics dels últims sets anys ens han portat a un camí que es diu llibertat i que el vuitanta per cent de la gent vol que aquesta desig es materialitzi comptant-nos en un referèndum i quan la majoria d’un poble té tant clara la seva voluntat, cap govern ni cap llei ni cap tribunal ho pot impedir.

Així sabem d’on venim o sabem on anem. Si l’estat espanyol fos democràtic i no ens amenacés amb cops d’estat, veuria que preguntar a les urnes és la millor garantia democràtica que un poble té per fer valer la seva voluntat. Seria de desitjar que els demòcrates espanyols ho veiessin així però no es pot pretendre fer un referèndum a tot Espanya perquè qui volem marxar som nosaltres i no els andalusos, posem per cas. Tos els referèndums d’autodeterminació del món s’han fet votants els ciutadans que volen marxar i no tots els altres que eren llavors del mateix estat. Tenim el cas del Quebec, el d’Escòcia, i encara en un altre cas, el del brexit, on la resta d’europeus no van poder votar, lògicament. Doncs aquí, tampoc.

Dimecres s’aprovarà una llei que de manera clara serà un acte de sobirania catalana i on es posaran les normes per poder fer el referèndum i si el TC el suspèn, quan ho faci, perquè el govern i el parlament català no en farà cas i seguirà endavant. Si això va així, segur que hi haurà represàlies espanyoles i llavors haurà de ser la ciutadania que pacíficament ocuparà els lloc clau per tal d’impedir que les puguin fer. I no cal patir de moment perquè la inhabilitacions del govern o la suspensió de l’autonomia, o les detencions no les podran fer perquè ja no hi ha temps.

Estiguem al cas de les convocatòries del partits i de l’ANC i Òmnium, que segur que hi seran abans de la gran manifestació de l’11-S.

L’aprovació de la llei del referèndum és al menys tan important com el referèndum mateix. Això ho demostra la constatació de que sense aquesta llei el referèndum seria impossible del tot.
Jo trobo especialment fascinant el paper del llenguatge en tot aquest procés. Hem estat debatent, i ens hem encallat en diversos moments, degut a l’aparició de nous conceptes, de noves possibilitats, mentre seguíem usant paraules ‘antigues’ que no es corresponien amb la nova situació. Estic pensant en el debat sobre si primer havia de ser la declaració d’independència o bé el referèndum. Ni una cosa ni l’altra. Primer tindrem una ‘declaració-d’independència-mínima-imprescindible’ per poder fer el referèndum sota legalitat pròpia. Segon el referèndum pròpiament dit. Tercer, si surt que ‘sí’, declaració quasi-tradicional d’independència, la llei de transitorietat. Dic ‘quasi’ ja que la llei de transitorietat ja havia estat aprovada d’alguna manera abans del referèndum. És a dir, aprovada ‘sub condicione’.

Un dia més recordar l’extracció abusiva dels recursos catalans per part de l’estat espanyol. Aquesta continua sent una bona raó per votar sí en el referèndum. Es diu el 1893, en la ponència de Ferran Alsina , Criteri econòmic general catalanista : ” […] posar aquí de relleu la diferència enorme resultant entre la magnitud dels sacrificis imposats a la Regió catalana pels governs centrals. Per comprendre tota la importància d’aquest 21,18%, o sia més de la quinta part que paga Catalunya del total percebut per l’Estat, recordar que Catalunya en habitants sols representa el 10,50%.” (F.Ferrer i Gironès, 2005. pg. 156)
Avancem fins a 1926. Explica Francesc Macià, a Le Petit Journal, de París : “Catalunya separada d’Espanya no només serà més feliç en el sentit espiritual, sinó en l’econòmic. Catalunya paga anualment a l’Estat espanyol, més de 700 milions de pessetes. L’Estat li retorna uns 100 milions solament. És a dir que extreu de Catalunya un benefici de 600 milions de pessetes anuals. Si es té en compte que Bèlgica […] tenia un pressupost de 600 milions de pessetes, hom comprendrà que bé que es podria viure a Catalunya.” (Albert Pont, 2012. pg. 227)
Venim de lluny, hem caminat molt, i ens apropem a l’arribada.

Aqui teniu la meva traducció d’aquest gran editorial d’en Vicent.

Five Things to Remember Before Tomorrow’s Vote

Vicent Partal
5 September 2017

«Now is the moment to take the next step, conscious both of the civic strength built up over the last decade, and the fact that the international community will react as it always has”

Tomorrow the Parliament of Catalonia will, barring unforeseen circumstances, begin the process of its legal separation from the Spanish state by passing the law sanctioning the referendum for independence on October 1st. Given the transcendent nature of this moment, we thought it would be a good time to summarize how we arrived at this point and to explain the special nature of the decision that will be taken tomorrow.

1. Spain broke its own rules when the Constitutional Court nullified the 2006 statute of Autonomy. The origins of all that that we have experienced over the last several years can be found in the Spanish Constitutional Court’s decision to strike down key elements of the 2006 Catalan statute of autonomy. Today it is widely recognized that this amounted to a de facto coup against the constitution that broke the judicial balance established at the end of the Francoist era. The relation of power between Spanish centralism and the Catalan Autnomist Government was based on the so-called “two keys”. Should a Catalan desire to alter its regime of autonomy arise, Madrid held the “first key” of being able to demand that the new law pass through Madrid’s legal filters where it would be subject to alteration. Catalonia’s “second key” was the right, should changes be made in Madrid, to reject the altered statute through a referendum. The process was clear, transparent and balanced. One key furnished guarantees to Spain, the other to Catalonia. Each side had a voice in the process. However, the forced entry into the process of a “third key” that had never existed and that was invented by the Popular Party destroyed this constitutional balance and broke the existing conditions of coexistence. The responsibility for bringing us to where we are today lies squarely with the Spanish state which, through its unilateral actions, abolished the pact forged in the transition to democracy.

2. Spain has refused to engage in dialogue with Catalonia about independence or, for that matter, anything else.
Catalonia does not have the right to impose secession upon Spain. Nor does Spain have the right to impose unity upon Catalonia. Should a conflict such as the one that is now being played out in the Principality of Catalonia arise, the only solution is negotiation, as the Supreme Court of Canada made clear in its opinion on the now widely celebrated referendum on the question of independence for Quebec.

Such a negotiation could have taken many forms and could have centered on many different aspects of the impasse. After the first September 11th (Catalan National Day) protests in 2012, the Catalan government proposed that the two sides engage in a renewed dialogue about fiscal matters and cultural rights. This proposal was not only rejected, but treated with open disdain. Catalan political forces have appealed on nearly twenty occasions for a negotiated solution to the celebration a referendum designed to clarify the true political will of the Catalan people. As is the case today, the party that has always refused to negotiate in the recent past has been Madrid. The Spanish state has consistently disdained the core democratic principle that disagreements should be resolved through good faith negotiations that respect the democratic expression of all political projects. This consistent pattern of disdain delegitimates the arguments of the Spanish government.

3. The people of Catalonia gave the Parliament of Catalonia a clear democratic mandate for a Proclamation of Independence.

In elections held on the 27th of September 2015, the citizens of Catalonia awarded the proponents of a program to pursue a proclamation of independence an absolute majority of the seats in the Catalan Parliament. The fact that this result fell just short of 50% of the popular vote has led the members of the winning coalition to the conclusion that they should seek validate their program through that most democratic of methods: a referendum. It has always been hoped that this referendum would be sanctioned through negotiations with the Spanish state. However, this has been impossible to do. It is precisely this refusal on the part of the Spanish Government to negotiate anything that justifies, and imbues with legal force, the unilateral vote that the Catalan Parliament will hold tomorrow. There is currently no other way that the representatives in Parliament can give voice to the political desires the people of Catalonia.

4. International law provides a legal basis for both self-determination and unilateral secession

The right to self-determination of all peoples is an essential element of international legal doctrine. It is an absolute right that trumps national legislation, as is spelled out in the two 1966 UN conventions on human rights which the Spanish constitution recognizes as the supreme law of the land. The Parliament of Catalonia is thus able to legitimately invoke this general principle as the basis for the referendum. In addition, there is the decision of the International Court of Justice regarding Kosovo that definitively resolved two important matters. The first is that there is no provision in international law that invalidates the unilateral proclamation of independence of a territory. The second is that the principle of the inviolability of borders only applies to conflicts between states and thus cannot in any way be used to impede the secession of a part of a state.

5. Recent international practice has given explicit support to processes of national self-determination thus creating a norm characterized by the acceptance of new states within the international community.

A few figures are worth bearing in mind. Since 1991, 53 sub-state entities, like Catalonia, have held referendums on self-determination. Of this total, 27 referendums were carried out in agreement with the states of which the entity seeking self-determination was then part. The other 26 were convened unilaterally. The Spanish state has recognized 26 of the 27 new states constituted in the world since 1991, the majority of which were proclaimed unilaterally. In fact, 7 states that today are part of the European Union were, in 1991, parts of other states and thus in situations quite similar to that of Catalonia today. These 7 European Union member states that were not independent in 1991 (Croatia, Slovakia, Slovenia, Estonia, Latvia, Lithuania and the Czech Republic) were all created through unilateral mobilizations, and in 5 of those cases, through the specific modality of a unilateral referendum. All of them are recognized by Spain and are part of the European Union.

While the European Union has no provision spelling out what is to be done in the case of the secession of a part of a member state, there is a consistent practice when it comes to recognizing the results of referendums on self-determination. For example the EU took important decisions in response to the referendums of the Saar (1955), Greenland (1982) and Brexit (2016), and did not block the referendum in Scotland (2014). All of these referendums were held within the territory of the Union. And as we have seen, it accepted as member 7 states born of unilateral processes while also giving support to the practice of self-determination in cases such as that of Kosovo. This, in clear contradiction to Spain’s current posture in regard to Catalonia.

Summing up: If we have come to this point it is basically because of the legitimacy that the Catalan people bestowed on the Parliament of Catalonia in the September 27th, 2015 elections, and also, the legitimacy that the international community has bestowed upon the right of self-determination. But we have also arrived at this point as the result of the persistent delegitmation of the Spanish position, which flies in the face of international rules and practices as well as the provisions of its own constitution.

Now is the moment to take the next step, conscious both of the civic strength built up over the last decade, and the fact that the international community will react as it always has: by resolving a political problem that cannot be wished away through the deployment of legalistic maneuvering.