Cinc anys sense Miquel Pairolí

No vaig conèixer personalment Miquel Pairolí. A la biblioteca de casa hi tinc vuit o nou llibres seus, però ja avanço que no és tota la seva bibliografia: em falten títols. Dic això perquè ningú es pensi que ara vull passar pel que no sóc, un especialista en l’obra d’aquest home que ens va deixar ara fa just cinc anys i, irremissiblement, massa d’hora. Cinquanta-cinc anys, Déu meu, no és edat per morir-se, on vas a parar.

No sóc expert en Pairolí, no ens vàrem tractar mai… i tanmateix evoco els seus escrits i la seva veu em sona molt propera. Sento que és un dels meus, vaja.

Pel que sé d’alguns amics gironins que sí que el varen tractar, Miquel Pairolí era un home retret i seriós, d’hàbits solitaris i no gaire amant de la martingala que –almenys en altres èpoques; ara m’atreviria a dir que ni això– solia acompanyar l’ofici de lletraferit. M’agrada que fos així. I ho entenc, perquè una obra com la seva, en la que hi trobem assaig literari, narrativa de ficció, periodisme, biografia, dietaris i fins i tot una incursió en el món de la literatura dramàtica, fóra molt difícil de desenvolupar sense una equilibrada combinació d’exigència, seriositat i rigor. Parlo gairebé d’una mística.

Una sòlida base literària i humanística
Els seus estudis inicials sobre Pla o Giuseppe Tomasi de Lampedusa i sobretot, el conjunt d’articles  —ell els denomina ‘notes i converses de literatura’—  que va aplegar ara fa deu anys en el llibre ‘Exploracions’ (CCG Edicions, 2006), on demostrava que el seu àmbit d’anàlisi no es cenyia només a la literatura d’aquí sinó que abastava ‘de Plató a Steiner’, tal com pregona el nom de la segona part del llibre en la qual ens parla de gent tan fiable com Turmeda, Gasch, Gide, Petroni, Stevenson o Sciascia. Els seus estudis, dic, m’han aclarit un munt de coses i m’han orientat no només com lector sinó també com persona que en alguna ocasió ha hagut d’emetre opinions sobre tal o qual autor. En Pairolí, home dotat d’una sòlida base literària i humanística, no m’ha fallat mai.

Algun dels seus llibres, penso en ‘El manuscrit de Virgili’, m’ha sorprès tot just començar, m’ha engrescat al llarg de la trama… i m’ha fet enrabiar quan he arribat a l’epíleg. En tot cas, i a discreció del que pugui pensar en lectures posteriors (que em comprometo a mi mateix de fer ben aviat) de l’esmentat llibre, és evident que Pairolí és un autor que no et deixa indiferent. Que t’atrapa i et fa seu perquè sap que en saps i et tracta, lector, com un igual. És per això que t’estimes el que escriu, ho vius i en el mateix viatge li ho agraeixes.

Un passeig per la Girona vella
A finals de desembre de 2010, quan ningú podia imaginar que ens deixaria pocs mesos després i jo encara estava sota l’impacte del seu esplèndid dietari ‘Octubre’ (Acontravent, 2010), vaig visitar Girona amb una doble intenció: contemplar el quadre de Martí Alsina ‘El gran dia de Girona’ que aquells dies s’exposava a l’Auditori Josep Irla de la Casa de la Generalitat i seguir l’itinerari que, amb el títol ‘Girona, carrers i ombres’, ens descriu a partir de la pàgina 109 d’’Octubre’.

Un itinerari que comença arran de riu –a la font del Peix erigida en homenatge a Verdaguer a tocar de la plaça de Catalunya (un indret no gaire ben resolt urbanísticament, per cert)—  que continua pel carrer dels Vern, un racó amb regust vagament napolità, i que s’acaba a la plaça dels Lledoners, a tocar del Museu d’Art de Girona. Són tot just deu pàgines de lectura i uns vint minuts de caminar pausadament per la Girona vella plens de referències històriques i de personatges inoblidables com el senyor Pelai Negre i Pastell o el canonge Arcelos, del qual la tieta de Pairolí va ser la majordoma.

Precisament em consta que molt pocs dies després del seu traspàs, un grup d’amics i admiradors va fer aquest mateix itinerari amb el llibre a la mà, tal com ho vaig fer jo. Un ritual que, pel que sé, s’ha repetit cada any a principis de juliol. No em negareu, doncs, que és el millor homenatge que es pot retre a un escriptor: que uns lectors segueixin devotament i fil per randa el seu text.

El passat abril la Fundació Valvi i Curbet Edicions varen publicar ‘La vida a la menuda.Dietaris 1990-2010’, que aplegava els tres dietaris que va publicar Pairolí: ‘Paisatge amb flames’ (1990), ‘L’enigma’ (1999) i el ja esmentat ‘Octubre’ (2010). Tres llibres aplegats en un sol volum que ens ofereixen una magnífica perspectiva de com era, com vivia, què sentia i com pensava aquest home singular al qual la seva serenitat davant la sentència de la malaltia li va permetre de planificar el comiat tal com ell va voler i que, de resultes d’això, va escriure un dels articles més corprenedors i perfectes que crec haver llegit mai: ‘No ha estat un somni, no’. L’article amb el que s’acomiadava dels seus lectors, publicat trenta-set dies abans del seu traspàs, i amb el qual es clou ‘La vida a la menuda’.

(Per cert, si a algú li serveix de referència aprofito per dir que, tal com vaig deixar escrit en alguna banda per aquelles dates, ‘La vida a la menuda’ va ser, al meu parer, el llibre català més important del passat Sant Jordi.)

‘Sense Pairolí, l’alzina persevera’
A l’empara d’aquest lema la Fundació Valvi, el diari El Punt Avui i l’editorial Gavarres han preparat un seguit d’actes de reconeixement a Miquel Pairolí que comencen justament avui, dijous, amb un acte literari i musical al Teatre Municipal de Girona en el transcurs del qual una vintena d’amics i companys seus llegiran diversos textos d’articles i dietaris. El programa continuarà el 15 de juliol amb un acte literari a Quart, el municipi on va néixer, viure i morir; seguirà el 19 d’octubre amb una tertúlia-debat a l’entorn dels dietaris de Josep Pla i Miquel Pairolí; i es tancarà, si no sorgeix cap nova iniciativa per entremig, amb una passejada literària entre Quart i Palol el matí del diumenge 6 de novembre.

No puc acabar, però, aquestes notes sense fer esment a la imminent publicació d’un llibre molt important. Em refereixo a ‘L’escaire rodó’, editat per Hermes Comunicacions, que recull una selecció de 252 articles de la secció diària que Pairolí va publicar, primerament a El Punt i després també a l’ Avui, entre el 2 de gener de 2000 i el 29 de maig de 2011. Un conjunt de més de 3.300 articles dels quals ara tindrem una tria essencial encapçalada amb un pròleg del periodista Manuel Cuyàs.

‘L’escaire rodó’ el podran comprar aquest cap de setmana amb el diari El Punt Avui. Jo, francament, no me’l deixaria perdre. Facin-me cas.