Cinc anys és abans-d’ahir

Ara farà cinc anys, cinc anys!, que el prestigiós premi Booker el va guanyar per primer cop una dona negra. Ara farà cinc anys, CINC ANYS!, que el prestigiós premi Booker el va guanyar una persona negra. Cinc anys és abans-d’ahir. Va ser Bernardine Evaristo, però, però, peroooò el va guanyar ex-aequo amb Margaret Atwood, i deu ser un honor i una sort compartir premi amb una primera figura com Atwood, però ni tan sols va guanyar el premi tota sola, tinguem-ho present, això: és una primera vegada que no acaba de ser completa.

Nena, dona, altres, la novel·la premiada amb el Booker, ens arriba ara en català, traduïda per Núria Busquet i publicada per la Segona Perifèria. Per primer cop, cinc anys després, Evaristo en català. Aquestes dates, aquestes xifres, contenen molta informació, per a qui la vulgui veure. Hem tingut sort, perquè en castellà ja va sortir fa temps, i tot i això hi ha hagut la valentia, l’aposta de publicar-la en català. Per què? 

Hi ha tota la càrrega de ser negra, de ser dona i d’haver arribat a l’inabastable Booker. El jurat del premi va dir que “és una lectura imprescindible sobre la feminitat i l’Anglaterra contemporània, una novel·la impressionant i ferotge sobre les vides de les dones negres britàniques, les seves lluites, dolors, alegries, anhels i amors. L’estil d’Evaristo és apassionat, afilat, ple d’energia i humor. No hi ha ni un sol moment ensopit en aquest llibre”. Evaristo, autora anglonigeriana, fa molts anys que escriu, no solament narrativa, també poesia, teatre i assaig, fa classes a la universitat, i la seva obra se centra en la diàspora africana. La dona i l’Àfrica serien dos dels tres puntals de la seva obra i del seu activisme. I ara vindria afirmar que per això sol ja l’hauríem de llegir, però no ho direm, perquè per això sol no cal llegir-la, falta el tercer puntal: la literatura. Per això hem de llegir la novel·la d’Evaristo, perquè aconsegueix que els tres puntals tinguin la mateixa força, la mateixa presència, la mateixa importància, i no oblida que darrere d’una novel·la hi ha d’haver una lectora, no (només) una activista.

Evaristo defensa o més ben dit treballa per a aquests tres puntals sempre que escriu o fa classe o xerrades o aparicions públiques: ser dona, ser negra i ser escriptora, tot al mateix nivell, i això “no afecta la meva creativitat en cap moment, però sí que afecta com és vista la meva feina per part del món. Perquè si treballes i escrius com a dona britànica de raça negra, la societat ho veu com una cosa que ve dels marges, que és marginal. Alguns autors, pocs, es converteixen en mainstream, però a la resta se’ns veu com a marginals. I jo sento que la meva creativitat està ben bé en el punt més àlgid, però que això abans del Booker no es reflectia en com es veia la meva carrera des de fora”. Per a Evaristo la literatura té responsabilitat a l’hora d’explicar i configurar el món: “És un factor contributiu de com processem i com reflectim el món, com l’imaginem, com l’enregistrem en la nostra ment, és una part molt important.”

I amb aquests tres puntals escriu Nena, dona, altres, i l’heu de llegir perquè és literatura. Des del primer moment es nota que Evaristo ve del teatre, cada capítol és la presentació d’una de les dotze dones negres que assisteixen a la festa final de després d’una estrena teatral. Dic que és una presentació i més aviat hauria de dir que és una mena de retrat complet a partir de com han viscut la feminitat i la negritud en la seva vida i en la seva feina, per dir-ho a grans trets. Hi ha una autora teatral, una professora, una economista…, dones dels 19 als 93 anys, dones en diferents moments de la seva vida, que han viscut la seva doble condició en èpoques diferents i amb objectius i graus d’implicació diferents.

Això del teatre no és cap rucada, Evaristo va fundar, juntament amb Patricia Hilaire i Paulette Randall, la primera companyia teatral de dones negres d’Anglaterra, Theatre of Black Women, el 1982. Duu el teatre a les venes: “Vaig començar a treballar en teatre com a actriu i com a escriptora. Vaig fundar aquella companyia precisament perquè volia donar veu a les dones negres. Llavors hi havia molt poca feina per a nosaltres i vam decidir omplir aquest buit. Va ser molt important per a mi. Ens vam convertir en les actrius, les productores i les escriptores de l’empresa. Ho fèiem tot des de la nostra perspectiva i ens donàvem suport les unes a les altres. A més, podíem crear comunitat. Això es va convertir en els fonaments de la meva escriptura més endavant, perquè d’alguna manera em vaig fer gran, vaig créixer, en un grup on se’m valorava i se’m validava. Vaig deixar el teatre fa uns trenta anys, però encara de tant en tant hi torno i em continua semblant fascinant. I com que vaig començar escrivint teatre, hi ha alguna cosa de teatral a les meves novel·les”.

Tant que he escrit i encara no he parlat de la novel·la, de com està escrita, i ara hi aniré, però abans li vull acabar de treure totes les capes que fan que no la llegim només com una novel·la, perquè per damunt de tot Nena, dona, altres és una novel·la, una novel·la de personatges, amb una forma ambiciosa, amb una dotzena de veus ben diferents i alhora del tot versemblants, dotze maneres de ser dona i negra, dotze maneres de dur aquest orgull i aquesta càrrega, depèn de com es miri, dotze que no ho abasten tot, i que tenen clarobscurs, contradiccions, dubtes i canvis en funció dels llocs o els moments on toca ser qui ets o qui voldries ser o qui voldries que els altres veiessin que ets. Dotze personatges completíssims que es trobaran al final del llibre i que ens mostren totes les seves cares perquè tots en tenim més d’una, en funció del context, de la implicació, del dia, de l’edat i de mil altres coses que en molts casos no tenen res a veure amb la raça i el gènere però que hi convergeixen i hi afegeixen matisos.

Matisos. Crec que la d’Evaristo és una novel·la de matisos, de mostrar-te una realitat que ella coneix bé amb totes les variants que ha trobat per fer-te veure que no hi ha una sola manera de ser dona, ni de ser negra, ni de ser escriptora, i que totes les dones, totes les negres i totes les escriptores tenen coses en comú, sí, però aquestes coses comunes no ens han d’encegar, no han de ser una bandera perenne a l’hora d’escriure, perquè per damunt de tot això ha de prevaler la diversitat de cada persona, si el que volem escriure és literatura. I Evaristo vol escriure i escriu literatura.

“Sóc una escriptora, per damunt de tot”, diu Evaristo al seu llibre Manifesto: on never giving up; “La meva manera de processar-ho tot és la paraula escrita: jo mateixa, la vida, la societat, la història, la política. No és només un ofici o una passió, sinó que vertebra com existeixo jo en el món, i estic enganxada a l’aventura de narrar com el meu mitjà més poderós de comunicació”.

L’aventura de narrar, això sí que ens hauria d’agermanar unívocament. Hi ha dotze dones dins de Nena, dona, altres, però jo em fixo en la Shirley, potser la més “grisa” de totes, la que després serà la senyora King: “una noia de barri a qui li han anat bé les coses, i que torna per transmetre el que sap”, “ella és la que ho ha aconseguit”. La Shirley torna al seu institut per ser professora, vol que els seus alumnes tinguin l’oportunitat que ella va tenir: “Al seu primer informe anual la Shirley va sentir la pressió, perquè ara hauria de ser una gran professora i una gran ambaixadora per a totes les persones negres del món”, i aquesta pressió no la priva de seguir treballant pels seus alumnes: “als nostres nois i noies, posa èmfasi en el pronom (la possibilitat de compartir la possessió), els han dit que són fracassos, que són curts, abans que hagin tingut temps de demostrar el contrari”. Haver-ho de demostrar. Però la Shirley “intenta no sucumbir a la paranoia provocada pel pensament que cada reacció negativa està relacionada amb el seu color de pell”, i té pare, mare, marit, filles, amigues, companyes de feina, alumnes brillants que necessiten una oportunitat com ella, alumnes que li fan la vida impossible…, i en trenta pàgines ens fem una idea aproximadíssima de com ha sigut la seva vida i com és el seu dia a dia, a partir de frases que diu o que li diuen, perquè és novel·la parlada, escrita en vers libèrrim, amb els diàlegs camuflats entre la narració, que a la vida tot es barreja i s’interromp.

Fins al 2019 hem hagut d’esperar perquè una autora negra guanyés el Booker, només fa cinc anys que s’ha premiat una novel·la escrita des de la negritud, com si això fes quatre dies que existeix. Per sort, ara la tenim en català, i si parlem de negritud deixeu-me que tanqui aquesta llarga peça recomanant un recull de contes escrit també des de la negritud però de fa gairebé un segle: Els blancs de Langston Hughes, per primer cop en català gràcies a Godall Edicions, en traducció de Pau Gros. Llegiu-los junts, alhora, o l’un darrere l’altre, és literatura i és compromís, perquè si la literatura és bona el compromís és un ingredient més i no l’excusa per fer llegir mediocritats que no se sostenen dretes per molt compromeses que estiguin amb les causes més honestes i necessàries que vulgueu.