Cinc anys del 155: així hi van plantar cara les ADIC

Ara fa cinc anys, el país bullia amb els ulls posats al parlament, on es proclamava la independència de Catalunya. Però de reüll tothom estava pendent de què passava al senat espanyol, preparat per activar l’article 155 de la constitució espanyola i culminar la intervenció de l’autonomia de Catalunya. Aquesta intervenció havia començat de facto unes quantes setmanes abans. El 20-S va ser llegit per molts com un cop d’estat que va segrestar l’administració catalana. Va ser aleshores quan es va activar una tutela que es va allargar fins a la constitució del govern del president Quim Torra, set mesos més tard.

Les detencions i els escorcolls de diferents departaments de la Generalitat el 20 de setembre de 2017 van posar en alerta molts treballadors públics. Va ser en aquell moment quan va néixer la primera Assemblea en Defensa de les Institucions Catalanes. A partir d’aleshores, es van conèixer per les seves sigles, ADIC. La primera que es va crear va ser l’ADIC TES, del Departament de Territori i Sostenibilitat, i els dies següents van aparèixer la resta com bolets: ADIC Interior, ADIC Educació, ADIC Salut…

El nivell d’apoderament les primeres setmanes d’intervenció i de 155 va ser molt visible. Cada assemblea coordinava actes i accions per a denunciar la situació viscuda. Les reunions eren multitudinàries, en alguns casos, i la voluntat de plantar cara a la intervenció era el motor dels treballadors públics. “Volíem visibilitzar que vivíem en un estat d’excepció”, recorda l’Àfrica, aleshores treballadora de Territori i Sostenibilitat, que destaca una companyonia mai vista fins aleshores entre tots els treballadors públics.

Però en un context polític de màxima tensió, amb presos polítics, exiliats i un estat que no abaixava la guàrdia després d’haver estat sorprès el Primer d’Octubre, també van viure la repressió: “Vam ser seguits, fotografiats, increpats, insultats i espiats per alguns lletrats de l’assessoria jurídica del departament. Alguns d’aquests lletrats són els qui van donar cobertura jurídica a les acusacions delirants contra manifestants independentistes els mesos i anys següents”, explica en Maurici, treballador del Departament d’Interior.

Però l’ofensiva mediàtica és la que més intimidava els treballadors. Molts mitjans estatals van assenyalar les conselleries que exhibien simbologia en suport dels presos polítics. És el cas d’El Mundo, que va publicar com a notícia principal en portada un article on assenyalava els edificis oficials “que desafiaven el 155”. “Fins i tot ens va arribar el rumor que se’ns volia incloure en la causa del 13 que investigava els preparatius del referèndum”, recorda un treballador del Departament de Treball, Afers Socials i Família que prefereix de romandre en l’anonimat. Recorda que aquesta brama va paralitzar molts treballadors fins aleshores actius. En aquest departament hi va haver dos detinguts el 20-S.

Conviure amb la por

En molts departaments tenien companys investigats arran dels fets del 20-S, la primera ràtzia va afectar una quarantena de càrrecs: “Això ens incomodava, als treballadors, i ens impedia de fer accions amb força en defensa de la institució. Els nostres caps ens deien que vigiléssim perquè podríem fer mal als nostres companys. Generaven una por col·lectiva”, recorda una altra font que vol mantenir-se anònima.

Els treballadors consultats –alguns dels quals continuen al mateix departament i d’altres han estat destinats a un departament diferent– recorden aquells dies amb una sensació d’estrès i indignació molt singular. No tan sols per la paràlisi a què es va sotmetre el seu departament, sinó per una intervenció que alguns descriuen com a fantasmal. En molts casos, els responsables polítics que van substituir els consellers no es van desplaçar físicament fins a Barcelona: “Per a nosaltres eren fantasmes, perquè per a nosaltres no tenien cara ni veu”, explica Lluís Carrasco, treballador del Departament de Justícia. En alguns casos, no els van arribar a veure mai, perquè les ADIC no els organitzessin una protesta, un fet que molts treballadors valoren com una petita victòria.

Qui sí que es va instal·lar a Barcelona va ser Juan Antonio Puigserver, nomenat per Juan Ignacio Zoido al capdavant de la Conselleria d’Interior. Aquesta cartera, juntament amb la d’Exteriors, era la més sensible i la que més va voler sotmetre el govern espanyol. En Maurici, que va treballar a les seves ordres, explica que no li havien de traduir res perquè era mallorquí, i que sempre va mantenir una actitud cordial amb tothom. Sí que van tenir una topada quan Puigserver els va expressar la seva incomoditat per la simbologia que hi havia penjada a la conselleria en suport dels presos polítics. “Vam fer saber al senyor Puigserver que no el reconeixíem com a autoritat legítima, que no teníem cap intenció d’obeir cap instrucció que no fos donada per càrrecs legítims de la Generalitat i que, naturalment, continuaríem les nostres protestes davant el departament, amb els escarnis a les visites d’autoritats estatals i amb les encartellades dins les nostres dependències”, recorda.

Però Puigserver, amb la por com a aliada, va emetre una ordre en què amenaçava amb “prendre mesures” si no es treien els cartells de l’interior del departament. Els treballadors rasos no van obeir, però els de la direcció general que havien conservat la feina, sí. No els van treure ells, ho van ordenar al servei de neteja.

La intervenció va consistir en una paralització. La maquinària de l’administració de la Generalitat va continuar funcionant, però a un ritme més lent i per pura inèrcia. La Generalitat sempre ha hagut de donar comptes a l’estat amb què es gasta els diners, i encara avui ho fa. Però en aquell moment, aquesta exigència es va accentuar. Ho explicava Josep Maria Argimon en una entrevista a VilaWeb el desembre del 2017, quan era sots-director del Servei Català de la Salut. Va dir: “Si volem comprar qualsevol aparell per al servei, com ara un aparell de fer ressonàncies magnètiques o un ecògraf, hem de fer una declaració responsable dient que aquests diners es destinen a això i no a alguna cosa il·legal que vagi en contra d’una sentència judicial. Per cada cosa que comprem. I la gent ja es pot imaginar la quantitat de coses que hem de comprar per als nostres centres sanitaris, per als nostres hospitals… Milers d’euros cada dia. És una feinada brutal.”

Només el Departament de Salut va haver de tramitar més de 25.000 declaracions responsables i el Departament de Cultura unes 3.500 més. Posteriorment, la Generalitat quantificà tota aquesta burocràcia en un cost estimat de 499.687 euros.

Però amb la intervenció també es va congelar qualsevol activitat executiva. Es van aturar tramitacions de legislacions, noves inversions i convenis, es va renunciar a engegar nous projectes i es va tallar qualsevol iniciativa. En alguns casos, hi va haver retards en determinades contractacions que van tenir un impacte directe en la prestació de serveis públics. Per exemple, durant els mesos que va durar la intervenció, es va demorar la licitació de diferents expedients de material d’emergències per al Cos de Bombers de la Generalitat. Parlem de material necessari per a extingir incendis, com ara màscares de protecció respiratòria, cascs i mànegues.

La purga d’exteriors

Segons un informe elaborat pel govern de Quim Torra per calcular els efectes del 155, la intervenció espanyola va implicar l’acomiadament de 234 treballadors públics. El govern espanyol es va assegurar de tallar qualsevol difusió a l’exterior d’allò que passava, per això el Departament d’Acció Exterior va ser desarticulat. Es va dissoldre el Diplocat i es van tancar totes les delegacions a l’exterior, cosa que va representar un cost d’1,3 milions per a les arques del govern.

La indefensió va ser total, perquè els serveis jurídics de la Generalitat també van quedar en mans del govern espanyol i no van presentar recursos d’inconstitucionalitat. “Quan van haver tancat les delegacions des de Madrid, ja no van venir a fer cap reunió presencial”, explica una font d’Exteriors. En aquest departament sí que es va viure un exemple de resistència. Les subvencions a les comunitats catalanes a l’exterior es van congelar, però alts funcionaris del departament, fent ús d’arguments tècnics i jurídics, van recórrer fins a aconseguir desencallar-les.

Però les excepcions van ser poques. Els treballadors estaven lligats de peus i mans i no van poder minimitzar els efectes d’una intervenció que va ser total. El 155 va durar fins a les 12.41 del 2 de juny de 2018, un cop es va haver constituït el govern de Quim Torra. La normalitat va tornar progressivament als departaments i la por va anar desapareixent, però sembla que encara en queda algun rastre. De fet, és simptomàtic que molts dels treballadors prefereixin de mantenir l’anonimat. La causa del jutjat 13 encara és activa i és una amenaça permanent.