Cinc anys de l’1-O: memòria, present, futur

La memòria és essencial per a construir la història, individual i col·lectiva. Entendre d’on venim ens ajuda a pensar-nos com a persones i comunitats, ens vincula a generacions passades, a una cultura, tradicions i llengua amb les quals ens identifiquem, dóna sentit a la pregunta de qui som i ens permet de pensar i construir el futur. En el cas de les persones que pertanyem a grups històricament marginalitzats, dominats o discriminats, la memòria també es vincula a un llegat d’intents de supressió o invisibilització (cultural, nacional, de gènere) per part dels poders amb vocació hegemònica que han pretès imposar-se, o s’han imposat, sobre la base d’ideologies supremacistes sovint legitimades per arguments paternalistes. Aquestes polítiques de dominació (nacionals, de gènere, lingüístiques, racials), produeixen el que Nancy Fraser anomena “jerarquies d’estatus”, que provoquen la manca de reconeixement i de llibertat igualitària de les persones que s’identifiquen o formen part de grups històricament oprimits. Ras i curt, vivim en un món on factors no elegits –com ara néixer home, de raça blanca, heterosexual, sense cap discapacitat, parlant d’una llengua prestigiada per la seva imposició coercitiva com a llengua oficial– atorga un estatus de superioritat i una posició d’avantatge respecte d’uns altres grups identitaris no basada en cap mèrit, sinó en la pura (bona o mala) sort.

Les jerarquies d’estatus, relacionades amb la invisibilització, repressió i dèficits de reconeixement, constitueixen una injustícia no reduïble a les jerarquies econòmiques, relacionades amb problemes redistributius de la riquesa que els drets socials i econòmics tracten de revertir. De fet, es tradueixen en uns altres danys, com ara poca autoestima i autoconfiança individual i col·lectiva, o en desigualtats estructurals que afecten el desenvolupament d’àmbits fonamentals de la vida. Per exemple, els parlants de llengües minoritàries sovint veuen la seva expressió reduïda en l’espai públic, i les seves cultures són devaluades. Les nacions sense estat i els pobles indígenes pateixen dèficits sistèmics de representativitat a nivell estatal i internacional, producte d’un accés desigual al poder que limita el seu desenvolupament com a cultures distintives i la participació democràtica en configurar les normes que els vinculen.

Aquestes jerarquies acostumen a manifestar-se en limitacions a l’exercici ple de drets humans, fruit de la deterioració de l’estatus i de la incapacitat de progrés (econòmic, cultural, etc.) que solen derivar en la reproducció de vulnerabilitats estructurals i la perpetuació de la dominació i hegemonia d’uns grups sobre uns altres. Aquesta descripció és vàlida tant en la lluita del poble català per a exercir el dret de l’autodeterminació, com per al moviment indígena contra l’opressió postcolonial d’estats successors d’imperis genocides, com per a les dones iranianes que es mobilitzen pel dret de decidir si volen portar el hijab o no. En el context de règims poc democràtics i de cultures autoritàries, les jerarquies d’estatus solen motivar o condicionar actituds d’autosubordinació i assimilació acrítica als valors, cultura o llengua considerats superiors, i projectats com a tals pels grups dominants. D’aquesta manera, s’intenten d’evitar els efectes discriminatoris de la pertinença a grups inferioritzats (minories sexuals, religioses i lingüístiques, per exemple).

L’essència inclusiva del republicanisme cívic i democràtic és precisament l’eliminació d’aquesta situació de dominació sistèmica reproduïda al llarg de la història i que impedeix la realització de l’ideal universal dels drets humans. En aquest sentit, els moviments que han protagonitzat les batalles pels drets civils, polítics, culturals des de la meitat del segle XX han teixit un fil invisible que uneix grups amb identitats diverses en les seves lluites (inacabades) contra diferents formes de dominació. Tots ells han esdevingut part d’una mateixa pugna universal per la llibertat que assumeix el que el filòsof canadenc Charles Taylor denomina una “política del reconeixement igualitari”. El llenguatge universal dels drets humans es declina en moltes llengües vernacles en contextos diferents, però ha esdevingut un component essencial d’aquesta política en societats democràtiques.

A Catalunya, la nostra lluita particular per l’autodeterminació i l’alliberament nacional ve de lluny i té sentit en aquest imaginari universal dels drets humans. El Primer d’Octubre de 2017 ocupa i ocuparà en el futur un lloc excepcional en aquesta història, no només de memòria sinó de construcció d’un pilar fundacional per a un futur de ple reconeixement en llibertat. Ara fa cinc anys, aquell referèndum no solament ens va permetre de constituir-nos i reconèixer-nos com un sol poble –divers, plural, inclusiu– sinó que va constituir un acte de dignitat, resistència pacifica i expressió col·lectiva enfront de l’exercici arbitrari del poder estatal. El fracàs, cal recordar-ho, no va ser nostre, sinó d’un estat que, davant la mirada esbalaïda del món, va subestimar el poder col·lectiu d’un poble unit per un anhel de llibertat i va reaccionar amb una violència inconcebible en un estat democràtic.

Desgraciadament, aquesta reacció antidemocràtica (que durant tota una dècada abans del 2017 va impedir no ja consensuar un referèndum, sinó promoure un procés intern de reforma constitucional que permetés d’acomodar el clam d’autogovern del poble català) ha continuat al llarg d’aquests cinc anys. Ho ha fet en forma de repressió sostinguda per una violència institucionalitzada mitjançant l’aplicació extensiva del codi penal per a impedir l’exercici de drets humans com el de manifestació. També de l’ús de tàctiques de lawfare en diferents nivells, de vulneracions de drets polítics amb la voluntat de descapitalitzar el moviment independentista i liquidar els seus millors lideratges, com ha conclòs recentment el Comitè dels Drets Humans de l’ONU, o de restriccions a l’exercici de la llibertat d’expressió. Cinc anys després, a Catalunya vivim una situació d’emergència democràtica com a producte d’aquesta repressió i vulneració dels drets humans. La persistència de l’exili, els milers de represaliats, la concessió d’indults que en cap cas reconeixen o reparen les vulneracions de drets, l’ús del programa Pegasus per espiar polítics, activistes i advocats vinculats al moviment independentista i justificat explícitament com a eina de control, són un senyal que l’estat no ha donat mai per tancat el conflicte amb Catalunya. També ho és la negativa a dur a terme una veritable negociació entre iguals per gestionar el conflicte. La negativa persistent a reconèixer la subjectivitat històrica i la voluntat del nostre poble es reflecteix en una taula de diàleg poc inclusiva, sense agenda ni resultats coneguts, on s’interactua amb un govern autonòmic (de fet, amb un partit que és una part d’un govern de coalició) i s’exclouen uns altres actors (partits i entitats) que representen el moviment independentista que va organitzar el referèndum. Aquestes exclusions deslegitimen la negociació i debiliten el mateix govern autonòmic, que molts veuen com a instrument al servei d’interessos de partit i no de país. De fet, l’objectiu de la taula és poc clar, atès que el mateix govern espanyol ha manifestat clarament que ni l’amnistia ni l’autodeterminació seran objecte de diàleg. En condicions de poder asimètric, el diàleg pot esdevenir, de fet, una arma de l’estat per a fomentar l’aparença de gestió i pacificació del conflicte, i reduir els seus costos reputacionals. El respecte pels drets humans, individuals i col·lectius, no hauria de ser objecte de transacció, sinó un pressupòsit de qualsevol diàleg. Sense condicions que garanteixin una conversa centrada en el propòsit col·lectiu (que es manté criminalitzat) i la màxima inclusivitat en la definició de plantejaments i objectius, el risc de manipulació genera efectes contraproduents i augmenta la frustració, la desconfiança i la desafecció col·lectives.

El problema de fons és que Espanya no ha assumit mai que la democràcia i els drets humans, en aquest cas el dret de l’autodeterminació dels pobles, han de prevaldre per sobre del principi d’integritat territorial. Les fronteres, de fet, són producte de guerres i dominació, i no s’han dibuixat a partir de criteris de legitimitat o justícia. En l’actual situació d’emergència, l’objectiu immediat hauria de ser combatre aquestes vulneracions de drets humans de manera sistemàtica i organitzada, per visibilitzar la repressió, acreditar-la i posar les bases per a transformar la situació d’injustícia i culminar el procés iniciat l’octubre de 2017. Les altres estratègies i mitjans per a assolir aquest objectiu s’han d’avaluar i gestionar col·lectivament (no només perquè l’èxit i el fracàs ens afectarà a tots, sinó perquè els nostres actius són limitats). La negociació d’indults parcials i particulars, per exemple, no reconeix les vulneracions de drets, i, per tant, no ha servit d’eina amb efectes de reparació o transformació. Més aviat ha generat un greuge comparatiu, que no hauria existit mai amb una amnistia i desjudicialització real del procés d’independència. Les decisions del grup de treball sobre les detencions arbitràries de l’ONU, l’informe del Consell d’Europa i les condemnes generalitzades a l’anomenada sentència del procés podrien haver augmentat la força per posar l’èmfasi en una decisió general i no particular. Sembla que ens conformem simplement que l’agressor deixi d’agredir-nos, o que renunciï a agredir els nostres amb tanta contundència. Però, com acostuma a passar a les dones que pateixen violència domèstica, l’efecte d’humiliació persistent de l’autocensura i llibertat restringida són tan devastadors com els cops. Protegir la dignitat de vegades exigeix evitar “pactes enverinats”, en la terminologia d’Avishai Margalit, que ens obliguen a renunciar als valors i normes crucials que defineixen el nucli del que som i del que aspirem ser.

Evidentment, la confrontació amb un estat poderós que es nega a practicar polítiques de civilització del conflicte no és fàcil. Cal dir la veritat i no generar expectatives autofrustrants. Alhora, mai cap revolta s’ha fet des del realisme, sinó des de la superació i transformació de la realitat, que, al cap i a la fi, mai és objectiva sinó construïda i definida pels qui gaudeixen de posicions de poder. Res millor per recordar-ho que rellegir la conferència brillant d’Audrey Lorde l’any 1979 a la Universitat de Nova York titulada “The Master’s Tools Will Never Dismantle The Master’s House”.

La confrontació, per a ser efectiva, ha de ser intel·ligent i coordinada, lliurar-se en àmbits diferents, locals i globals, per posar en evidencia la política de la por i la repressió de l’estat, intolerables en un marc democràtic i en el context de la UE. Ha d’incloure una estratègia antirepressiva sòlida, fomentar espais de debat d’estratègies compartides, refer complicitats entre partits i societat civil, oferir suport a les víctimes per combatre la por, l’autocensura i la desmobilització. També cal continuar les accions de litigació estratègica que demostraran que Espanya vulnera drets humans de manera objectiva i denunciar els incompliments de les decisions judicials internacionals. Hem de donar suport activament a la batalla que lliuren cada dia el MHP legítim Carles Puigdemont i els seus ex-consellers i uns altres representants del poble català a l’exili. Cal dignificar i defensar la nostra llengua en tots els àmbits, perquè si desapareix, deixarem d’existir com a poble. Cal explicar Catalunya al món més i millor, cal preparar-se i mobilitzar-se a nivell local des dels Consells Locals, des d’Òmnium Cultural, des de l’Assemblea, a les universitats, individualment.

De vegades, són actes senzills, de reacció individual i aparentment insignificants en un context d’injustícia sistèmica, que acaben tenint un impacte transcendental en les lluites col·lectives perquè aconsegueixen cohesionar moviments i transformar realitats. Un exemple històric és l’acte simple de desobediència civil que va fer Rosa Parks l’1 de desembre de 1955 en un autobús públic en asseure’s en un seient reservat per als ciutadans blancs. Quan el conductor va demanar-li a ella i a tres ciutadans negres que s’aixequessin del seient perquè havia pujat una persona blanca, els altres tres van aixecar-se, però ella va mantenir la seva posició davant el conductor, que va trucar a la policia i la van arrestar. Rosa Parks explica que quan va preguntar al policia per què discriminaven els negres i per què l’arrestaven quan era clarament injust, ell va respondre: “No ho sé, és la llei.”

Els juristes, advocats i professors de dret sabem que els ordenaments jurídics sovint serveixen per a legitimar normes injustes que contribueixen a sostenir jerarquies d’estatus que els defensors dels drets humans intenten de subvertir. En resposta de l’empresonament de Rosa Parks, Martin Luther King, un pastor baptista relativament desconegut en aquell moment, va involucrar-se en el boicot als autobusos públics de Montgomery que va portar a la població afroamericana a organitzar-se per transportar-se pels seus propis mitjans i no agafar els busos. Les protestes contra la segregació als autobusos va durar 382 dies, molts dels quals van acabar rebent pocs o cap passatger, van començar a donar dèficit, per la qual cosa es va fer necessari que l’autoritat del transport públic acabés la pràctica de segregació racial als autobusos. Aquest èxit, com l’1-O a casa nostra, va marcar un abans i un després del despertar de la consciència i d’apoderament col·lectius, que va acabar eliminant el règim de segregació racial després d’un procés de litigació al Tribunal Suprem que va donar lloc a la famosa decisió Brown v. Board of Education l’any 1954. Els jutges van decidir per unanimitat que la segregació racial era contrària a la constitució. Aquella decisió judicial tampoc no va ser immediatament efectiva, per cert, i va haver de ser reivindicada durant dècades. Per tant, la confrontació decisiva de Rosa Parks no va significar la fi de la lluita contra la discriminació racial sistèmica, que avui representa més bé que ningú el moviment Black Lives Matter.

Això que el president Puigdemont anomena “mantenir la posició” no és, per tant, gens fàcil. Exigeix persistència, organització, determinació, resistència del tipus que va fer possible el referèndum. La confrontació intel·ligent pot obrir la porta a una negociació real amb l’estat, o a un nou embat unilateral. Però, en tot cas, l’1-O ens continua marcant alhora un origen, un mètode i un destí. No és només memòria, sinó que fonamenta l’esperança en un futur de llibertat. Fins i tot si som una família disfuncional, estem condemnats a reunir-nos i a entendre’ns si volem guanyar definitivament aquest futur. No hi ha recepta millor per al desencís del present.