04.05.2019 - 21:50
L’ex-presidenta regional de Madrid Cristina Cifuentes preveia el gener de l’any passat que el 2018 seria l’any que el PIB de la comunitat de Madrid passaria davant del de Catalunya ‘per primera vegada en la història’, un avanç que atribuïa a les polítiques del PP d’estímul de l’economia i baixa fiscalitat i també al suport a la convivència i a la solidaritat entre els espanyols. Pocs dies abans, per Nadal del 2017, Expansión havia jugat fort parlant de tantes coses catastròfiques que es deien de Catalunya. ‘Segons estimacions de BBVA Research i Funcas, Madrid passarà a contribuir al 19,1% del PIB nacional per primera vegada en la història, mentre que Catalunya baixarà fins al 18,9%. Per primera vegada en la història, doncs, Madrid arrabassarà a Catalunya el lideratge del PIB i contribuirà més que cap altra comunitat a l’economia nacional.’ I, més ençà, el mes de març passat, el degà-president del Col·legi d’Economistes de Madrid, Pascual Fernández, deia: ‘Madrid ha passat a ser la primera economia a escala nacional. Però aquest fet es deu més al dinamisme de l’economia madrilenya que no als problemes polítics de Catalunya.’
Bé, sembla evident que tot es preparava per a la gran cerimònia, però… la ‘Contabilidad regional de España’ que es va publicar dilluns els ha aixafat la guitarra. Ves per on. Catalunya continua essent la primera economia de l’estat, amb un 19,1% i una mica menys de marge sobre Madrid, això sí. Potser per això la nota de premsa que va enviar l’INE no feia cap esment d’aquesta dada i tan sols parlava de creixements, en què Madrid ha estat superior –ep!, gràcies sobretot a un creixement del 10% a la construcció– i del PIB per capita, en què Catalunya és per sota de bascs, navarresos i madrilenys. Què hauria destacat la nota si hi hagués hagut el sorpasso que esperaven? No ho sabrem pas mai…
Una cosa que sí que cal saber és que hi ha més maneres de calcular el PIB amb resultats una mica diferents. I, mireu si n’és, de curiós: el volum que calcula l’Idescat per a Catalunya supera d’un 4,8% el de la ‘Contabilidad regional’. Escombrem cap a casa, potser? Em diuen que no, que és molt més afinat el mètode d’aquí, fonamentat en el marc input-output, que no pas el de l’Institut d’Estatística espanyol, de repartir la xifra total per comunitats autònomes. Però és que resulta que al País Basc també els surt un 3,5% més i, en canvi, el que calcula l’Institut d’Estatística de Madrid és inferior al de l’INE. L’INE n’infla uns i en rebaixa uns altres? Jo no ho diré pas… També cal recordar que Madrid ja va passar davant en el PIB el 2012, en plena crisi, si bé per molt poc volum i només un any. Concretament aquell exercici, el càlcul de l’Idescat era d’un 4,1% superior al de l’INE i el de l’institut estatístic de Madrid un 3,7% inferior al de l’INE. Tampoc no en puc fer comentaris, perquè n’ignoro els fonaments. Però les xifres són aquestes.
Deixo clar d’entrada que per al nostre benestar no em sembla un exercici prioritari la comparació econòmica de Catalunya amb Madrid, com si fos una cursa, però sí que pot ser interessant de veure les principals diferències entre l’una economia i l’altra. D’entrada, hi ha un fet cabdal. A Catalunya el pes industrial és molt alt, de més del 19% del PIB, mentre que a Madrid és 10 punts inferior. Només això ja ens diu que a Catalunya hi ha més alts i baixos, perquè la indústria és molt més cíclica que no els serveis i, sobretot, si n’inclouen molts d’alt nivell. Ah! I la producció catalana representa el 23,5% del total estatal (i la de la indústria manufacturera, un 25,8%). En canvi, a Madrid, hi tenen un pes molt més important les activitats professionals, financeres, les comunicacions… i l’administració. Per entendre’ns, en el primer epígraf hi entren els despatxos d’advocats, consultores, enginyeries; el lloguer de vehicles de motor, agències de viatges, agències de seguretat… I a les comunicacions, els grups de mitjans informatius, telecomunicacions, serveis de TIC…
Aquesta diferència bàsica fa que el salari mitjà a Catalunya el 2018 fos dos-cents euros mensuals inferior al de Madrid, segons Adecco, i també darrere el País Basc i Navarra. I aquí hi ha dos aspectes interessants. Per una banda, que el pes dels salaris dins el PIB de Madrid és 4 punts més alt que el de Catalunya. Hi ha feines més ben pagades i més segures, entre cometes. I això es va notar molt en la crisi. Observeu-ho: entre el 2008 i el 2013 l’ocupació a Catalunya va baixar d’un 16,5% i la massa salarial gairebé d’un 14%. A Madrid, en canvi, el nombre d’ocupats va baixar d’un 12,3% i la massa salarial només d’un 7,5%. Això vol dir que es va expulsar menys gent del mercat i s’hi van quedar molts més salaris alts. Per tant, podríem dir que allà les diferències salarials són més grans. Però això ja és una altra qüestió. Durant la recuperació (2013-2017, últimes dades) l’ocupació ha crescut d’un 10% a tots dos territoris i la massa salarial ha augmentat lògicament una mica més a Catalunya: 15,2% davant el 13%.
Hi ha un segon fet important. L’estructura laboral de Madrid, molt diferent de la catalana, com hem vist, fa que la massa salarial que havia tocat fons el 2013 ja recuperi durant l’any 2016 el nivell del 2008, un fet que no passa a Catalunya, perquè, tot i havent tocat fons el mateix any, no s’anivella fins el 2018. El mercat laboral de Madrid compta amb un cercle important d’empreses que volen ser a la vora del poder per fer lobby. No descobreixo res, sempre ha estat així, però és un fet cabdal a l’hora d’analitzar les xifres i que no sempre es té present. Dit d’una altra manera, les oscil·lacions del mercat laboral no són tan estridents, perquè en molts casos no depenen tant ni de les comandes dels clients ni del moment del cicle econòmic. Quant al nombre de treballadors, el 2018 Madrid té a tocar la recuperació de la xifra d’abans de la crisi, mentre a Catalunya encara falta més del 5%.
Explicat això, us he de dir que tot plegat em sembla una discussió absurda per si Catalunya aporta el 19,1% del PIB estatal i Madrid el 19,0%. Catalunya ha de millorar cada dia en allò que té –que és molt–, buscar l’excel·lència en tot allò que fa i, sobretot, no aturar-se, ni oblidar la indústria. Les dècimes les deixo per a ells. De fet, crec que això de ser els primers de l’estat és més cosa de Madrid que no pas de Catalunya. Ells estan més capficats per aquestes històries. Sobretot, perquè ara com ara se’ls fa difícil d’entendre que amb tot això que ha passat i passa a casa nostra encara no encapçalin la classificació de l’activitat econòmica estatal. Doncs potser un altre any… o no.
