Ciències impures

Fa uns quants dies que entrevistava l’artista Jo Milne (Edimburg, Escòcia, 1966). Milne fa recerca en l’àmbit de les ciències biomèdiques. Fa recerca artística. Sí, recerca. I artística. L’artista s’ha barrejat entre investigadors del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i també a l’Institut del Mar com a observadora. Vol saber en quin llenguatge parlen aquesta gent. Com es relacionen entre ells, quines xarxes científiques creen quan van als congressos. Quines imatges o quins gràfics extreuen dels seus microscopis o dels citòmetres de flux. I quin vocabulari fan servir en els articles acadèmics. Així, de fora estant, la ciència és una capsa fosca, vedada als mortals. A la majoria ens arriba la crida, de la ciència, a còpia de problemes quotidians. Una malaltia inesperada. Un delta que desapareix o una pluja que no arriba. Una esquerda a l’edifici on vivim. O el col·lapse que treu el cap per fer-nos desaparèixer a tots. Els que ens diem de lletres recordem la ciència quan la vida ens hi obliga, és així. Després també hi ha la gent que per creure en alguna cosa necessita aquell tampó que s’usava abans de “comprovat científicament”. Potser per l’amenaça de les religions, la ciència, a Occident ha estat un certificat de veracitat. Entre aquest sector, hi trobaríem, en la seva capseta particular, també els periodistes, un gremi fascinat per no trair el fet observable i reproduïble. Els periodistes són els científics de la realitat. La capten, l’analitzen, en fan la dissecció. La compartimentem. La traduïm –em fico en el mateix sac, d’acord– en un codi fet de paraules i enunciats que són titulars. Però i qui explica les pulsions o les poètiques que ens porten a escriure sempre sobre les mateixes coses, a donar-hi sempre mil voltes i repeticions?

Hi ha disciplines –o transdisciplines– que s’arrisquen a fer de pont entre aquests dos mons que ens van dir a l’escola que estaven dividits. Els dos mons separats que implicaven un itinerari vital d’esquena a un altre. A mi les transdisciplines, que connecten les anomenades ciències amb les anomenades humanitats, m’entusiasmen. I no tan sols perquè em fan pensar o siguin útils per a resoldre problemes del dia a dia, sinó també perquè les trobo boniques per si, com si fossin belles només pel fet d’existir. Com la poesia, que t’arriba més que un tractat de psicologia humana però que no pots replicar-ne el sentit perquè se t’escapoleix. De gent que es dedica a hibridar n’hi ha molta, i jo ho admiro. Les matemàtiques, com la filosofia i l’astronomia, per entendre allò inabastable, que en diem infinit. La medicina psicosomàtica, que connecta l’emoció inexpressada amb el dolor físic, localitzat en una cama o en un estómac. La física quàntica que parla dels multiversos, i les existències possibles, o les que vivim al mateix moment, qui sap. La música electrònica o els audiovisuals que es componen i creen a partir de l’art generatiu fet amb codi binari. Les geohumanitats que no parlen del territori només com a superfície terrestre sinó que apel·len a les xarxes o a les comunitats que juntes formen els paisatges. L’epigenètica que diu que els traumes familiars de la guerra són en el nostre ADN i passen de generació en generació per molt que inconscientment ho hàgim oblidat. O fins i tot l’art genètic que detecta que les semblances físiques en persones que no tenen vincles sanguinis responen efectivament a semblances genètiques. De fet, aquest últim estudi l’esmenta el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona com un clar exemple de col·laboració entre la ciència i l’art. Va ser un artista qui va llançar el primer cable. Arran del treball artístic del canadenc François Brunelle, que va fotografiar persones desconegudes pràcticament idèntiques i en va fer un muntatge. Va ser aquest treball que va alertar els científics que, efectivament, quan ho van comprovar van veure que aquestes persones desconegudes tenien semblances notables en la seva cadena d’ADN. En vista d’aquest cas tan sorprenent, no podem sinó dir que res no explica millor un concepte complex que una fórmula creativa, i a l’inrevés.

Hi ha un altre fenomen recent que indica que no és tan gran l’oposició d’un món amb l’altre. El llenguatge científic l’hem manllevat cada vegada més per a les nostres cabòries. Per exemple, la idea de laboratori. Ara els laboratoris no són només d’anàlisis clíniques. Ara són d’idees, feministes, d’escriptura. O la cosa orgànica, que ja no és tan sols allò de l’estructura interna d’animals o plantes, sinó que també són orgàniques les decisions, les empreses, les evolucions, les institucions. I què me’n dieu de les fórmules? N’hi ha per a tot. Una equació que vol mesurar la felicitat o l’esperança de vida d’una parella d’acord amb algunes variables. O una fórmula de primer i segon plat més postres en un menú diari. O les síndromes, que ja no responen a les alteracions genètiques, sinó a trastorns contemporanis que no se sap gaire bé si són un recurs literari o una broma. Penso en la síndrome FOMO, aquella ansietat pel fet de no tenir l’últim model de mòbil que acaba de sortir al mercat, no estar al dia d’alguna tendència virtual o no haver seguit alguna campanya viral.

Tornant a la idea bella de la hibridació, la Milne fa servir línies, cercles, esferes o punts per explicar el que ella anomena sistemes complexos o estructures caòtiques. A parer seu, hi ha dues maneres de construir món: el de la ciència (o el periodisme, afegeixo jo), que busca la certitud, i la de l’art, que busca l’estranyesa. Per això, un dels seus últims treballs porta per títol No faig prediccions, sinó excuses. L’artista catalano-escocesa fa una reflexió sobre les construccions visuals amb què es representen els models científics –en concret, la coneguda teoria quàntica de les cordes. I jo veig un garbuix que podrien ser cabells, espaguetis, fils, carreteres o constel·lacions. Res no explica millor un concepte complex que una fórmula creativa, i després de conèixer Jo Milne potser ja no miro la ciència amb estranyesa, sinó com una altra de les útils –o inútils– creacions humanes.