21.07.2020 - 05:15
Si heu treballat en una oficina amb dones i homes, segurament heu observat que no solen coincidir en el punt ideal del termòstat. Quan la discussió es tanca recorrent a la temperatura estàndard recomanada, el resultat solen ser homes de màniga curta i dones amb jaqueta en estiu a dins de l’oficina. La raó la podem trobar en allò que Caroline Criado Pérez anomena el «mite de la universalitat masculina» en el seu llibre Invisible women, guardonat el 2019 per la Royal Society amb el premi al millor llibre de ciència de l’any, i recentment traduït al castellà com La mujer invisible per Seix Barral. Tal com explica aquesta periodista britànica, la fórmula per a determinar la temperatura estàndard es va desenvolupar en la dècada dels setanta basant-se en la taxa metabòlica en repòs d’un home d’uns quaranta anys i setanta quilos. Una fórmula que no va tenir en compte les característiques del metabolisme femení.
«Als homes se’ls dona per descomptat i a les dones no se les menciona. Perquè quan ens referim a allò humà, en un sentit general, ens referim a l’home», explica l’autora. La mujer invisible ens presenta un món dissenyat a partir d’una «bretxa de dades de gènere» on l’home s’entén com l’estàndard i la dona com una desviació. En un context en què cada vegada més les dades massives ens permeten crear algorismes que automatitzen i milloren les decisions humanes, el llibre alerta que cal tenir també en compte que la bretxa de dades de gènere existent pot donar com a resultat un funcionament esbiaixat de les intel·ligències artificials. Com recorda l’autora en diverses ocasions, no es tracta d’un biaix malintencionat o deliberat, sinó que és conseqüència de segles de decisions preses des de l’esfera masculina. Les dones, simplement, eren invisibles. Ens cal, doncs, incloure la perspectiva de gènere en les decisions polítiques, científiques i públiques. Perquè, com ens recorda l’autora, molt sovint un dels objectius a l’hora de crear un algorisme és eliminar els prejudicis humans, però oblidem que, si simplement recopilem les dades sense tenir en compte aquests mateixos prejudicis, l’algorisme continuarà perpetuant els mateixos biaixos i injustícies.
Biaixos que en alguns casos tenen com a conseqüència que les dones inverteixen més temps en els seus desplaçaments o que tinguen dificultats per a accedir a ascensos o llocs de treball, però en d’altres posen en risc directament la seua vida: des del disseny dels cinturons de seguretat o de les armilles antibales fins als nivells considerats segurs en l’exposició a determinats tòxics en contextos industrials. Alguns dels punts analitzats en el llibre prenen especial rellevància en l’actualitat, com el fet que, després de situacions de catàstrofe como ara una pandèmia, les dades de gènere acostumen a deixar-se de banda, quan són precisament les dones les principals afectades per les conseqüències d’aquestes crisis.
Si el llibre de Criado Pérez s’esforça a destacar que les característiques de les dones no s’han tingut en compte a l’hora de dissenyar el món en què vivim, un altre llibre traduït al castellà enguany, El género y nuestros cerebros, de la neurocientífica Gina Rippon, analitza com la ciència en ocasions ha subratllat les diferències existents en alguns aspectes que realment no ho són. Pot semblar paradoxal, però tant el llibre de Criado Pérez com el de Gina Rippon ofereixen dues cares del mateix problema. De fet, coincideixen en diversos punts, com ara com l’associació de la intel·ligència al sexe masculí ensenya les xiquetes des de ben menudes a acceptar que hi ha disciplines que no estan fetes per a elles. Rippon, catedràtica emèrita de Neuroimatge Cognitiva de la Universitat d’Aston (Regne Unit), revisa els vells arguments sobre les diferències entre homes i dones, revisita el debat sobre la construcció social dels diferents estereotips de gènere i reflexiona sobre l’entramat existent entre cultura i cervell.
La neurocientífica es pregunta si potser hem dedicat tant d’esforç a respondre una pregunta sobre les diferències entre dos grups, homes i dones, que al capdavall no són realment dos grups. Hem de canviar l’enfocament a l’hora d’estudiar el nostre cervell? I partint d’aquestes qüestions, recull, entre altres aspectes, que les investigacions més recents comencen a posar en dubte els atributs proposats per la psicologia per diferenciar el comportament d’homes i dones, per a arribar a la conclusió que som més similars que diferents. El llibre tampoc no defuig qüestions que poden ser controvertides actualment: si no existeix el cervell masculí i femení, aleshores d’on prové la nostra identitat de gènere.
Llig l’article complet en la web de Mètode.
