07.06.2022 - 05:15
05La desertificació és un dels grans reptes ambientals a què s’enfronta la humanitat en el segle XXI i el primer que va suscitar l’atenció internacional sobre la necessitat d’articular una resposta global. Malgrat aquest reconeixement primerenc, la desertificació és encara un concepte controvertit, l’arrelament i el coneixement del qual per part de l’opinió pública és molt inferior al que es té d’altres reptes globals com són el canvi climàtic i la pèrdua de la biodiversitat. La majoria dels actors concernits per la desertificació –científics, tècnics, polítics i sobretot les poblacions afectades– comparteix una sensació de fracàs davant la ineficàcia de les institucions i iniciatives desenvolupades en la lluita contra la desertificació, i la lentitud i escassetat dels èxits aconseguits (Toulmin, 2001). Les raons invocades van des de les que qüestionen el concepte de desertificació o la idoneïtat de l’arquitectura institucional establida fins a les que assenyalen la falta d’interès i voluntat política.
En aquest article es fa un repàs dels arguments esgrimits per a considerar la desertificació com un repte ambiental global i s’analitza la resposta institucional dins del sistema de les Nacions Unides, especialment la que representa la Convenció de Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació (CNULD). També es revisen i discuteixen alguns dels elements que han emmarcat el debat sobre el concepte de desertificació en la interfície entre ciència i política.
La irrupció de la desertificació en l’agenda ambiental global
Es considera que va ser l’enginyer forestal francès André Aubréville qui va encunyar el terme de desertificació en 1949 per a referir-se a un cas extrem de sabanització: la conversió de boscos tropicals i semitropicals d’Àfrica en sabanes (Verstraete, 1986). La desertificació va suscitar prompte l’interès de la comunitat i dels organismes internacionals. Ja en els anys cinquanta del segle passat, la UNESCO va llançar un programa d’investigació sobre zones àrides que en gran manera va establir els paradigmes encara vigents a l’hora d’afrontar la desertificació. La crisi de la sequera del Sahel en els anys seixanta i setanta, amb greus pèrdues humanes i materials, va suposar un crit d’atenció sobre les condicions de vida dels habitants d’aquella zona i la seua dependència de les condicions climàtiques, així com dels efectes que aquestes tenen sobre els ecosistemes i la seguretat alimentària.
En resposta a aquesta crisi es va convocar la Conferència de Nacions Unides sobre Desertificació (UNCOD) celebrada a Nairobi en 1977. La Conferència va adoptar el Pla d’Acció per a Combatre la Desertificació coordinat pel PNUMA, de caràcter no vinculant. El pla instava els governs a establir una autoritat nacional de lluita contra la desertificació, avaluar quins eren els majors problemes relacionats amb aquest fenomen, prioritzar-los i preparar un programa nacional amb propostes per a aconseguir ajuda internacional. No obstant això, la implementació del Pla va ser fallida. Una avaluació sis anys més tard va mostrar que només dos dels més de cent països afectats l’havien completat (Carr i Mpande, 1996). Les causes d’aquest fracàs es van atribuir a l’escassa prioritat que li donaren els governs i agències finançadores, la no integració de la política de lluita contra la desertificació en el marc de les polítiques de desenvolupament, la falta de coordinació dins del sistema de Nacions Unides, la falta de fons per part de governs i donants, a més de la falta d’atenció als aspectes socials, és a dir, a la cerca de les solucions tècniques sense considerar les dimensions sociopolítiques de la desertificació. El fiasco d’aquest pla va originar un fort descontentament entre la població afectada i, en particular, als països africans.
«La crisi de la sequera del Sahel va suposar una crida d’atenció sobre les condicions de vida dels habitants d’aquesta zona i la seua dependència de les condicions climàtiques»
Anys després, aquest descontentament es va incrementar en la Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament, coneguda com la Cimera de la Terra, celebrada a Rio de Janeiro en 1992. Durant aquesta cimera, els representants dels països africans van sentir que els problemes que els afectaven eren menysvalorats davant d’altres problemes ambientals la causa dels quals havia de buscar-se en les societats més desenvolupades: el canvi climàtic produït per una economia del desenvolupament basada en els combustibles fòssils, i la pèrdua de biodiversitat a conseqüència dels canvis de l’ús del sòl derivats de la transformació de societats rurals a societats industrials i urbanitzades. Finalment, en la Cimera de la Terra es va aconseguir que l’Agenda 21 incloguera una recomanació a l’Assemblea General de l’ONU perquè s’iniciaren converses per a elaborar una Convenció sobre la Desertificació. Aquesta resolució va ser contestada per molts dels països desenvolupats adduint que la desertificació no era un fenomen global, és a dir, que les causes se circumscrivien als països afectats, i la solució no era, per tant, d’incumbència d’un tractat multilateral de caràcter internacional (Corell, 1999).
Els resultats de les negociacions impulsades per la resolució de l’Agenda 21 van donar origen a l’adopció al juny de 1994 de la Convenció de Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació (CNULD) als països afectats per sequera greu o desertificació, en particular a l’Àfrica, que va entrar en vigor al desembre de 1996.
Singularitat de la Convenció de Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació
La Convenció de Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació presenta una sèrie de característiques que la diferencien d’altres tractats ambientals multilaterals. És el primer tractat de la Cimera de Rio negociat a instàncies de països en desenvolupament davant dels països desenvolupats i industrialitzats, el que es tradueix en un marcat enfocament nord-sud tant en la seua concepció com en la seua execució. Els països africans van considerar la Convenció com un instrument per a augmentar la recepció de fons, així com un reforçament d’un model centralitzat de gestió i control de les zones rurals amb intervencions de caràcter autoritari per part dels governs (Vogel i Smith, 2002).
La negociació del tractat va prioritzar la dimensió socioeconòmica de la desertificació i va bandejar el debat científic sobre la definició, causes i extensió del fenomen (Corell, 1999). La CNULD es pot considerar com el primer tractat sobre desenvolupament sostenible, ja que al mateix temps que aborda un problema ambiental té en compte les necessitats socials i econòmiques de la població afectada. El tractat reconeix la necessitat de transferència tecnològica des dels països desenvolupats als països afectats alhora que reconeix el valor dels coneixements locals i la participació de baix a dalt (bottom-up) en la planificació, disseny i avaluació de les mesures per a controlar la desertificació.
Una segona singularitat de la Convenció és el seu àmbit d’aplicació. La CNULD és un tractat de caràcter global l’aplicació del qual està restringida a una determinada zona climàtica. Segons l’article 1 de la Convenció, la desertificació és la «degradació de terres en les zones àrides, semiàrides i subhumides seques» (UNCCD, 1994). És a dir, aquelles àrees on la relació entre el valor mitjà anual de precipitació i d’evapotranspiració potencial, o índex d’aridesa, es troba entre 0,05 i 0,65. Queden, per tant, fora del seu àmbit d’aplicació tant les zones humides com les hiperàrides. La restricció de la CNULD a una determinada regió climàtica ha qüestionat la validesa i eficàcia d’aquest instrument per a afrontar els problemes de degradació de terres a escala global (Stringer, 2008). Fins i tot ha estat un argument utilitzat per aquells que qüestionen el caràcter global del fenomen.
A diferència de les altres convencions de Rio en què tots els països signants se senten concernits i afectats pels impactes del canvi climàtic i de la pèrdua de biodiversitat, els països signataris de la Convenció de Desertificació es poden declarar com afectats i no afectats a voluntat pròpia. La qualificació com a països afectats comporta l’assumpció d’obligacions que en essència es tradueixen en la preparació d’un programa d’acció nacional de lluita contra la desertificació (PA). El tractat especifica que només els països en desenvolupament que es declaren afectats són elegibles per a rebre ajuda econòmica per a la lluita contra la desertificació. Aquest fet ha estat una de les crítiques recurrents a la CNULD, ja que pot incentivar els països a declarar-se afectats per la desertificació independentment que hi haja una base científica que ho justifique.
El paper que s’espera dels països no afectats, per la seua banda, és el de proveir els països afectats de la capacitació i assistència tècnica i dels mitjans financers necessaris per a l’execució dels programes d’acció o PA (UNCCD, 1994, articles 4, 5 i 6). En aquest sentit, la mobilització dels recursos financers és una part primordial de la Convenció. El text recull de manera molt vaga el compromís dels països no afectats de proveir els fons necessaris per a la lluita contra la desertificació, mentre que emfatitza la necessitat d’una millor coordinació i eficàcia en l’ús dels recursos existents. Aquesta dicotomia entre els països afectats i no afectats es trasllada a les discussions i debats en el marc de la Conferència de les Parts (COP), amb una dinàmica marcada per la petició de més mitjans per a l’execució dels programes nacionals d’acció de lluita contra la desertificació alhora que per l’altra part s’exigeix un major control i monitoratge dels resultats obtinguts.
Víctor M. Castillo Sánchez és professor d’investigació del Grup d’Investigació de Conservació de Sòls i Aigües del Centre d’Edafologia i Biologia Aplicada del Segura (ENCEBES-CSIC) a Múrcia.
