22.11.2016 - 05:01
LA FÍSICA EN EL RÈGIM DE HITLER
Les conseqüències de la falta de compromís polític i de reflexió ètica es van fer dolorosament clares a Alemanya poc abans i durant el règim nazi (1933-1945) (Ball, 2014; Macrakis, 1993; Walker, 1995). L’opinió més comuna és que la majoria dels científics alemanys serrava les dents i continuava investigant tan bé com podia en circumstàncies compromeses. Alguns han suggerit fins i tot que els físics alemanys es van resistir activament a col·laborar amb el govern fent l’orni o falsejant els seus càlculs per a assegurar-se que Hitler no aconseguira armes de destrucció massiva (Powers, 2000).
Aquesta història és en gran part un mite. En certa mesura sembla que s’ha perpetuat perquè encaixa amb el que a molts científics els agradaria creure sobre la seua professió. Però si el mite també continua vigent és a causa d’un intent conscient de salvar la reputació dels físics alemanys (Rammer, 2012) aplicant allò que l’historiador Dieter Hoffmann ha anomenat «fórmula d’exoneració» (Hoffmann, 2005).
El debat sobre com hauríem de jutjar la resposta de la comunitat de físics alemanys al govern nazi continua actiu. El va revifar el 1998 l’obra de teatre Copenhaguen, de Michael Frayn, que examinava les discussions entre Werner Heisenberg, ambaixador cultural de l’estat alemany, i el seu antic mentor Niels Bohr en la Dinamarca ocupada pels nazis el 1943. La controvèrsia també es va inflamar el 2006 arran de la publicació d’un llibre en què s’acusava el físic holandès i guanyador del premi Nobel Peter Debye de col·laborar amb el règim nazi (Rispens, 2006). Aquesta acusació va provocar la retirada temporal d’un premi científic i del nom de Debye d’un institut d’una universitat holandesa (Eickhoff, 2008).
De debò es van oposar aquests científics a la política totalitària i antisemita dels nacionalsocialistes alemanys? O bé es van acomodar al règim? Es trobava la ciència segrestada i debilitada pels nacionalsocialistes? Aquestes qüestions no es resoldran intentant dividir els físics alemanys entre «bons» i «dolents». Era impossible continuar en l’Alemanya nazi sense transigir en certa manera i la immensa majoria dels científics va trobar-se en una zona grisa entre la complicitat i la resistència. En compte d’intentar condemnar-los o exonerar-los individualment des de la comoditat de la distància històrica, és més útil considerar com va actuar la comunitat científica en el seu conjunt davant d’unes circumstàncies tan extremes.
Precisament perquè van ser extremes, hem de parar atenció a extraure conclusions respecte a la forma com la ciència respon al seu context polític. No obstant això, estem obligats a buscar aquesta mena de generalitzacions si volem aprendre del passat. En molts sentits, l’enormitat de la situació no va fer més que posar el focus d’atenció en tendències que ja existien en la comunitat científica –algunes de compartides amb la societat alemanya en el seu conjunt, d’altres de possiblement exclusives de la ciència–. I encara que el món ha canviat en les últimes vuit dècades, hi ha raons per a creure que l’exemple dels físics de l’Alemanya nazi conté missatges sobre la conducta i responsabilitats dels científics que continuen sent rellevants en l’actualitat.
FÍSICA ÀRIA I EXPULSIONS
L’antisemitisme havia infectat Alemanya molt abans de l’època nazi. En física va guanyar rellevància amb Philipp Lenard, que va obtenir el premi Nobel el 1905 pels seus estudis sobre els raigs catòdics. En connexió amb aquest treball, Lenard va investigar l’efecte fotoelèctric –l’expulsió d’electrons de metalls irradiats amb llum ultraviolada– i quan Einstein va explicar el 1905 diversos aspectes de l’efecte en relació amb la hipòtesi quàntica de Max Planck, Lenard va sentir que li havien robat els seus descobriments. El seu ressentiment va créixer quan aquell treball li va donar a Einstein el premi Nobel de Física el 1921. Lenard no tenia els coneixements matemàtics necessaris per a enfrontar-se a la relativitat i la teoria quàntica, de les quals Einstein va ser pioner, per la qual cosa va decidir que eren incorrectes i que la fama i acceptació general que havien assolit eren el resultat d’una conspiració jueva (Beyerchen, 1977).
Lenard no era l’únic científic influent que va atacar Einstein en termes antisemites. El guanyador del premi Nobel de Física de 1919, Johannes Stark, va ser un altre experimentalista confós i indignat per la complexitat matemàtica que havia envaït recentment el camp de la física. Igual com Lenard, era un nacionalista radical i les seues opinions dretanes es van exacerbar després de la Primera Guerra Mundial, així doncs, ambdós van trobar una causa comuna. Al maig de 1924 van escriure un article titulat «L’esperit i la ciència de Hitler», que es posava al costat del líder nazi (Mosse, 1966). Lenard i Stark defensaven una «física ària» (Deutsche physik) amb la qual volien reemplaçar la decadent «física jueva» d’Einstein i els seus seguidors.
Adolf Hitler va ser nomenat canceller del Reich a finals de gener de 1933. Ràpidament, Alemanya es va convertir en una dictadura i Hitler va suprimir llibertats civils i va imposar la censura de la premsa. Al març els nazis van aprovar la Llei Habilitant, que donava poder a Hitler per legislar sense el consentiment del Reichstag i fins i tot per a passar per sobre de la constitució. Li va seguir a l’abril la Llei de Servei Civil, que expulsava els jueus i els opositors polítics càrrecs i llocs d’influència.
En l’Alemanya de la dècada de 1930 es discutia el que es coneixia com la «qüestió jueva» en termes de drets humans bàsics, no com una matèria que havia d’importar els acadèmics. Es podia condemnar el maltractament que rebien els jueus –i molts ho feien– sense sentir-se en l’obligació d’actuar o discutir-ho públicament com a professional.
Per tant no va haver-hi dimissions importants entre els físics que no es van veure directament afectats per les noves lleis. Es preguntaven què s’aconseguia dimitint i concloïen que només serviria per a debilitar encara més la física alemanya. Les poques vegades en què alguns científics alemanys es van atrevir a expressar la seua preocupació pel que fa a les expulsions de jueus, sempre ho van fer en relació al dany que causaven a la ciència alemanya, sense qüestionar la moralitat de les lleis. Molts pensaven que els aspectes més radicals del govern nazi s’acabarien suavitzant, o que Hitler aviat perdria el poder. Guardar silenci i trampejar la situació semblava la millor estratègia. Max Planck, president de la Societat Kàiser Wilhelm que administrava institucions clau de la ciència alemanya, feia vacances a Sicília quan es va conèixer la notícia sobre la Llei de Servei Civil, i no va trobar necessari tornar i afrontar les conseqüències. No va ser per indiferència, es tractava més aviat d’una greu subestimació de la naturalesa del programa nacionalsocialista.
Llegiu l’article sencer a la web de Mètode.
Philip Ball. Escriptor i comunicador científic (Londres, Regne Unit). Ha treballat com a editor en Nature. Entre els molts llibres sobre la ciència i les seues interaccions amb la cultura general destaca Serving the Reich: The struggle for the soul of physics under Hitler (2014).
