24.11.2015 - 05:01
Avís de l’autor: aquest article conté un nombre gens menyspreable de spoilers
El fenomen serial
El segle XXI ha arribat amb un fenomen narratiu i visual sense precedents que suma milions d’espectadors arreu del món: les sèries de televisió. Tot i que de sèries, a la televisió, n’hi ha hagut sempre, The Wire (2002-2008) i The Sopranos (1999-2007) van donar el tret de sortida al que el consens entre crítics ha anomenat «tercera edat d’or de la televisió». Les sèries d’aquest nou segle són, en general, més complexes que les sèries anteriors, més ambicioses, tant des del punt de vista narratiu com estètic, i han assolit nivells de difusió extraordinaris. L’univers narratiu d’una sèrie ja no es limita als capítols emesos per televisió, sinó que es teixeix a partir de webs, vídeos de YouTube, comptes de Twitter i altres canals de comunicació (oficials o no). A més, en el món connectat i globalitzat actual, les sèries compten amb exèrcits de fans que les analitzen gairebé a temps real, generant així una quantitat d’informació ingent que els guionistes més perspicaços saben com utilitzar. Hi ha fans que fins i tot arriben a produir material narratiu que, es vulgui o no, expandeix l’univers de la sèrie. El fenomen serial, per tant, ha transformat tant la concepció de relat audiovisual com els models de visionat i d’interpretació. Per tot això, ja hi ha experts que apunten que si el segle XIX va ser el segle de la novel·la i el segle XX el del cinema, les sèries de televisió són la forma narrativa pròpia del segle XXI.
Usos narratius de la ciència
La influència de la ciència en altres manifestacions culturals i, en particular, en la narrativa literària i audiovisual, és innegable. Molts narradors han utilitzat continguts científics per augmentar la versemblança dels relats i d’altres han bastit el nus de moltes històries a partir d’un coneixement científic amb el rol d’un tresor en forma de remei miraculós o de font d’energia inesgotable. Els autors del que es coneix com a ciència-ficció han estirat des de sempre els límits de la ciència per especular amb un futur en què els avenços científics i tecnològics distorsionen l’ordre moral i social. Però hi ha autors que, anant una mica més enllà, han utilitzat la ciència no com un element més de la història, sinó com una part rellevant de l’estructura narrativa i estètica de l’obra, com una mena de fluid que impregna el canemàs profund de la narració i li confereix nous matisos i dimensions. En són exemples les novel·les Brummstein i Machine del danès Peter Adolphsen, el Proyecto Nocilla de l’escriptor corunyès Agustín Fernández Mallo, o fins i tot alguns passatges de la Sonata a Kreutzer de Tolstoi. En totes aquestes obres es podria dir que s’utilitza la ciència com a tècnica narrativa.
Tot i que en la ficció televisiva actual la ciència s’utilitza de moltes maneres, en alguns casos, a diferència del que succeïa en sèries anteriors, es pot parlar d’un ús de la ciència com a veritable tècnica narrativa. Vegem a continuació alguns exemples d’aquests usos.
Fins on la tecnologia ens porti
Que la ciència-ficció no necessita naus espacials, espases làser ni viatges en el temps per trasbalsar l’espectador queda ben clar a Black Mirror, una sèrie que explora els aspectes més foscos de la tecnologia, aquells que no només no resolen problemes sinó que en creen de nous.
En el tercer capítol, per exemple, es planteja una tecnologia que equival a una memòria il·limitada. Tothom que ho vol disposa d’una microcàmera de vídeo integrada a l’ull que ho enregistra absolutament tot. A més, és molt fàcil rebobinar, accedir a les imatges i projectar-les en una pantalla o a la paret. Aquesta situació té moltes conseqüències d’ordre pràctic: per començar, l’acte de mentir es complica perquè en qualsevol moment algú pot reclamar imatges que sostinguin la presumpta mentida. Per tant, això implica un compromís autèntic amb tot el que es fa i es diu. Hi estem preparats? En som conscients o, més aviat, ja ens va bé que algunes coses quedin enterrades per sempre més en un passat irrecuperable?
En aquest marc, a més, la memòria i els records exercirien un paper molt diferent. Els experts ja diuen que la memòria ha canviat des que existeix Google, però com seria la nostra vida i el nostre cervell si poguéssim reviure records amb tot luxe de detalls? Tal com escriu Enrique Vila-Matas al principi de la inoblidable Lejos de Veracruz, «La nostàlgia d’un lloc solament enriqueix mentre es conserva com a nostàlgia, però la seua recuperació significa la mort». Tindria sentit, doncs, reviure els moments de felicitat? I si no ho semblessin tant, ara, de feliços?
L’amor en temps de la quàntica
Segons la teoria del multivers, pot existir un nombre il·limitat d’universos paral·lels en què es poden donar totes les combinacions de fets que ens puguem imaginar. Tot i que sembli esbojarrat, hi ha científics que sostenen que assumir l’existència d’universos paral·lels explica molt millor el comportament de la matèria a escales microscòpiques. Aquesta hipòtesi, d’una potencialitat narrativa extraordinària, és un dels esquelets de Fringe, una sèrie que comença com ho feia The X-Files, amb una unitat especial de la policia que es dedica a resoldre casos misteriosos. Fringe arrenca amb una estructura de cas presentat i resolt a cada capítol, però de mica en mica emergeix una trama de fons que es basa en l’existència d’un univers paral·lel que interactua amb l’univers on viuen els protagonistes. Això, a més de generar certa tensió dramàtica, planteja inevitablement el tema de la identitat. La comparació del mateix personatge en un i altre univers ens arrossega a preguntar-nos què ens fa realment qui som i com som.
Fringe és, també, una sèrie travessada per una història d’amor que té un punt d’èpic, gràcies justament a l’existència dels universos paral·lels. Si ens poséssim a la pell d’un crític abrandat, podríem dir que la teoria dels universos paral·lels ha donat lloc a una de les grans històries d’amor del segle XXI.
Humor científic al sofà
L’humor científic és la clau de l’èxit de la sèrie The Big Bang Theory, una comèdia de situació que retrata el dia a dia d’un grup de joves científics, els seus progressos professionals, amors i desamors, i la seva afició als còmics, Star Wars i Star Trek. La majoria de personatges són estereotips exagerats, sobretot en Sheldon, un ultraracionalista brillant que interpreta el món literalment i que està incapacitat per a la ironia. Les evolucions d’aquests personatges i la seva relació amb la resta del món creen situacions que freguen l’absurd, de les quals en surt un humor intel·ligent que sovint es basa en conceptes científics força complexos, com ara la teoria de cordes o el posat de superioritat d’alguns físics teòrics respecte la resta de científics.
Un altre aspecte interessant del tractament de la ciència a la sèrie és la incorporació immediata de l’actualitat científica, com la que es va fer el 2012 amb la detecció del famós bosó de Higgs, o el 2014 amb l’anunci de la suposada detecció d’ones gravitatòries primordials. Aquesta incorporació actua com a lligam entre els personatges i el món quotidià de l’espectador, fet que n’augmenta la proximitat.
Per la seva pàtina d’humor, pels personatges i les vicissituds que viuen, The Big Bang Theory ha estat comparada amb Friends, però tot i que els personatges evolucionen en el pla personal, aquest procés de canvi no és suficient, com sí que ho era a Friends, per mantenir l’interès de la sèrie. The Big Bang Theory sobreviu essencialment gràcies a l’humor, als gags que se succeeixen un rere l’altre. Mentre els guionistes segueixin esmolant l’enginy, riurem amb les excentricitats d’en Sheldon i companyia unes quantes temporades més.
Llig l’article sencer a la web de Mètode.
Toni Pou és escriptor i divulgador científic. Autor del llibre On el dia dorm amb els ulls oberts (Empúries, 2011 i Anagrama, 2013), ha estat guardonat amb el Premi Godó de Periodisme d’Investigació i Reporterisme i el Premi Prisma al millor llibre de divulgació científica a Espanya. Ha col·laborat en mitjans de comunicació com Ara, El Temps i Avui. És també comissari de l’exposició itinerant «L’Àrtic es trenca», produïda per l’Obra Social La Caixa.
