Els pronòstics preocupants per al 2025: més violència, menys justícia

Més violència; menys justícia. Aquesta és una de les grans tendències que assenyala l’informe “El món l’any 2025”, en què els experts del Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB) desgranen les deu claus que marcaran la pauta de la política internacional aquest any entrant. Editat i coordinat per Carme Colomina, el document –en què han participat més d’una trentena d’experts en l’àmbit de les relacions internacionals– presenta un 2025 que arrenca amb moltes més incògnites i poques certeses.

Una volta superat l’huracà electoral de l’any passat, en què més de la meitat de la població mundial va ser cridada a les urnes, les bases de l’ordre polític dels anys vinents comencen a assentar-se: als Estats Units, amb Trump tornant triomfalment a la Casa Blanca; a Europa, amb una nova etapa institucional marcada per la fragmentació política i la debilitat del motor franco-alemany, exemplificades en la crisi del govern de Scholz i l’èxit de la moció de confiança contra Barnier, ara ex-primer ministre. Al Llevant, la guerra continua cuejant, amb la incògnita del rumb que seguirà la Síria post-Assad i les implicacions que això tindrà per a l’estabilitat regional, mentre Israel i l’Iran prenen posicions. L’any que comença esbossa un món incert, en què els grans consensos maldaran per resistir l’embat de la disfunció i el desordre estratègic que, després d’un 2024 decididament convuls, comença a perfilar-se com un dels grans senyals d’identitat de la nostra era.

El món es rearma

L’augment de la violència al món, i especialment la cronificació o expansió de conflictes com el del Llevant o la guerra a Ucraïna, han empès més països a rearmar-se per fer front a un món més incert. Segons el SIPRI, el 2025 serà l’any amb més despesa militar en molt de temps. Bona part de les mirades estaran posades en l’OTAN, on es preveu que la demanda d’augmentar la despesa en defensa dels estats membres fins a un 3,5% del PIB guanyi encara més tracció ara que Trump –que va amenaçar en campanya de no honorar el compromís de defensa mútua a aquells països que no augmentin la inversió en defensa– tornarà a la Casa Blanca aquest gener. També caldrà veure quin rumb agafa l’aliança en cas que Trump opti per una posició més aïllacionista, i posi en qüestió la fiabilitat dels Estats Units com a garant de la seguretat europea.

Un altre front a tenir en compte serà la rivalitat entre Washington i Pequín, que ja s’ha anat escalfant durant la presidència de Biden i té totes les butlletes de pujar un esglaó més amb Trump, que ja ha promès de donar noves ales a l’ofensiva nord-americana contra els interessos econòmics xinesos.

En aquest context de confrontació entre grans potències, també caldrà veure com evolucionen els esforços de moltes potències mitjanes del món cap al “multialineament”, tot cercant oportunistament els favors d’una superpotència o d’una altra per fer-se camí en un planeta canviant i més imprevisible. “El món es debat entre la gesticulació dels nous lideratges, els escenaris canviants que estan redibuixant conflictes enquistats, i una rivalitat sino-estatunidenca que pot derivar en una guerra comercial i tecnològica a curt termini”, sentencien els autors de l’informe.

Treves, però no pau

L’elecció de Trump com a nou president dels Estats Units sembla empènyer definitivament Ucraïna –que segurament es troba en la posició més precària d’ençà del començament de la invasió russa ara fa dos anys, atesa la perspectiva de la fi de l’ajuda militar nord-americana– cap a la taula de negociacions, una perspectiva a la qual Kíiv s’havia negat fins fa ben poc. L’ofensiva diplomàtica guanyarà força enguany, però les incògnites romandran: “Caldrà veure quin és el pla, qui seurà a la taula, i quina disposició real d’arribar a un acord tindran les parts”, escriuen els autors de l’informe. Què –i què no– es mostrarà disposada a tolerar Ucraïna per posar fi al conflicte, i en canvi de quines garanties de seguretat? Accedirà Rússia a participar en un diàleg encapçalat pels Estats Units? I, en cas que s’hi negui, reconsiderarà Trump la seva política envers Ucraïna, per exemple, mantenint el suport a Kíiv i alterant el càlcul estratègic que semblaria convidar Zelenski a acceptar un hipotètic pacte?

Al Llevant, la diplomàcia també sembla destinada a fer-se camí, encara que sigui a empentes i rodolons. Israel i l’Hesbol·là ja han pactat una primera treva al Líban, tot i que l’acord difícilment podrà construir les bases d’una pau duradora. Trump ja ha anunciat la seva voluntat d’impulsar un-alto-el foc a Gaza, dos anys i gairebé 50.000 morts després. Mentrestant, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, centra la seva atenció en el seu arxienemic regional, l’Iran, i més encara ara que un dels pocs aliats de Teheran a la regió –la Síria d’Assad– ha caigut de manera dramàtica. Amb un 2025 que augura un gran procés de recomposició política al Llevant, caldrà veure fins on pot arribar l’estratègia del cessament d’hostilitats, que l’any passat ja va fer aigües a la regió.

“Ens trobem davant uns escenaris completament oberts, on qualsevol proposta de negociació que es plantegi tindrà més de moviment estratègic que de pas previ per a abordar les causes fonamentals dels conflictes”, escriuen els autors de l’informe. Una cosa sí que sembla clara: “El 2025 es parlarà d’alto-el-foc, però no de pau”.

El proteccionisme, ascendent

La fragmentació econòmica no és una tendència exactament nova al món: l’any passat, els governs de tot el món van imposar prop de 3.000 mesures de restricció del comerç, segons dades de l’FMI, més del triple que no pas el 2019. Però el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca promet de donar un impuls completament nou a aquest canvi secular que fa anys que es gesta. El president electe dels Estats Units ha promès d’elevar fins a un 60% els aranzels per als productes xinesos, fins a un 25% per al Canadà i Mèxic, els dos veïns nord-americans amb què Washington comparteix frontera terrestre, i entre un 10% i un 20% per a la resta d’aliats. Afegida a la promesa de deportar milions d’immigrants, que constitueixen una part significativa de la força laboral nord-americana, caldrà veure si les amenaces de Trump sobre una nova guerra comercial poden fins i tot fer repuntar –si més no als Estats Units– l’espiral inflacionària que tan profundament ha marcat aquests darrers dos anys, ara que tot just començava a semblar sota control.

Amb aquest panorama d’incertesa, amb el fantasma del proteccionisme planant sobre les capitals mundials, molts estats es veuran obligats a consolidar posicions a còpia d’estrènyer vincles amb una gran pluralitat de socis, sovint més enllà de les aliances diplomàtiques tradicionals. Precisament, el relleu a la Casa Blanca alimenta la possibilitat d’aquesta mena d’aliances ad hoc, alimentades més per la transaccionalitat que no pas per cap proximitat pre-existent en termes econòmics o geopolítics. N’és un exemple la Unió Europea, que és certament possible que l’any vinent es vegi obligada a traçar el difícil equilibri entre calmar la fera trumpista –per exemple, a còpia de comprar més gas natural liquat i armament nord-americà– i, alhora, omplir el buit diplomàtic que deixarà la retirada de Washington dels acords internacionals que tant irriten Trump. No és descartable que Pequín i Brussel·les estrenyin la cooperació en matèria climàtica, sobretot si el nou govern nord-americà compleix l’amenaça de retirar Washington dels compromisos globals de lluita contra el canvi climàtic. Alhora, seria previsible que la pressió nord-americana i el nou perfil de la Comissió Europea es tradueixin en un enduriment de la posició de la UE envers la Xina en l’àmbit econòmic, tot i que el dissens observat en la votació de l’any passat per a augmentar els aranzels europeus al vehicle elèctric xinès fa pensar que aquest camí no serà tan planer com es podria preveure: Alemanya, que depèn enormement del mercat xinès per a les exportacions dels seus propis vehicles, hi va votar en contra, mentre que països com Espanya, probablement influenciada per l’amenaça de Pequín d’augmentar els aranzels sobre la importació de productes porcins espanyols al mercat xinès, es van abstenir.

L’ordre institucional mundial, en desmantellament

L’erosió dels compromisos en matèria de seguretat internacional i, en especial, l’augment de la impunitat han estat dues de les grans constants que han marcat el rumb de la política internacional el 2024. Per a l’any entrant, l’informe preveu que la crisi de la cooperació multilateral “pot arribar al seu punt més àlgid si el personalisme pren la davantera i malmet, encara més, els espais consensuats de resolució de conflictes”.

El món, explica l’informe, ha esdevingut més violent aquests darrers anys: d’ençà del 2020, la conflictivitat al planeta s’ha duplicat; el 2024, aquest augment va ser ni més ni menys que d’un 22%. A aquesta espiral de violència política l’acompanya un afebliment de la justícia internacional, tal com demostra la negativa de diferents estats europeus –incloent-hi França i Itàlia– a acatar enguany les ordres d’arrest dictades per Tribunal Penal Internacional contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i el seu ex-ministre de defensa –una resposta que contrasta amb el suport entusiasta d’aquests mateixos estats a altres ordres de detenció dictades pel tribunal, com ara, contra Putin. Precisament, Israel va aprovar a l’octubre un seguit de lleis que prohibeixen a l’Agència de les Nacions Unides per als Refugiats de Palestina (UNRWA) d’operar al país.

Enguany, segons el CIDOB, aquest desmantellament progressiu de l’ordre internacional es veurà més clarament en la mobilització geopolítica del Sud Global, que continuarà guanyant presència en l’esfera de la política internacional mentre prova de construir un ordre alternatiu, tot i que encara sense grans consensos. El Brasil presidirà dos fòrums internacionals estratègics, el BRICS+ i la COP30, i el G-20 es desplaçarà a l’Àfrica per primera vegada a la història i es farà a Sud-àfrica, precisament, el mateix any en què s’inclourà la Unió Africana al grup.

Una “tercera era nuclear”?

Amb les aliances de seguretat tradicionals com més va més afeblides i les relacions entre superpotències –particularment els Estats Units i la Xina– més enrarides, la carrera armamentística nuclear ha tornat a agafar impuls. Segons l’Stockholm International Peace Institute (SIPRI), la quantitat i la xifra d’armes nuclears al món han augmentat aquests darrers anys, i la dissuasió nuclear s’ha erigit novament en una estratègia clau per als nou estats amb armes nuclears. L’any passat, Rússia va relaxar els requisits per a l’ús d’armament nuclear; als Estats Units, un grup de figures ultraconservadores estretament vinculat al nou govern de Trump va proposar de reprendre les proves nuclears al desert de Nevada, cosa que violaria el Tractat de Prohibició Completa dels Assaigs Nuclears.

Per a l’any entrant, l’atenció en clau nuclear continuarà posada en l’Iran, atès que la reactivació de les sancions podria empènyer a retirar-se del Tractat de No-proliferació Nuclear, fet que augmentaria de retruc el risc d’escalada al Llevant. A Europa, els dos estats nuclears del continent –França i el Regne Unit– han reprès el debat nacional sobre la modernització dels respectius arsenals nuclears, i l’acceptació de l’energia nuclear com a alternativa als combustibles fòssils ha guanyat terreny els darrers mesos a la UE. És previst que la producció d’energia nuclear marqui un nou rècord aquest 2025, a mesura que guanyi terreny com a opció per a diversificar la producció energètica sense trencar els compromisos de reducció d’emissions.

La tecnologia, un altre front de batalla

La competició tecnològica entre els Estats Units i la Xina, que ja s’havia erigit un dels grans punts de confrontació de la política internacional aquests darrers anys, no farà sinó agreujar-se encara més aquest 2025. Fa poques setmanes, precisament, entrà en vigor la darrera ronda de control d’exportacions cap a la Xina, amb la col·laboració d’aliats nord-americans com ara Corea del Sud, que reduí encara més les possibilitats de Pequín d’adquirir l’equipament i programari que calen per a fabricar els seus propis semiconductors. En resposta, la Xina prohibí l’exportació als Estats Units de components com ara gal·li, germani o bé antinomi, claus en la producció de semiconductors.

Aquesta guerra tecnològica transcendeix les fronteres xineses o nord-americanes, tot seguint –i, alhora, reconfigurant– els contorns dels grans blocs diplomàtics: el Canadà, per exemple, s’ha afegit als països que han imposat aranzels a la importació de vehicles elèctrics xinesos, tot i no tenir cap fabricant domèstic al qual protegir. També va més enllà dels corredors del poder estatal: dies després de la victòria electoral de Donald Trump, especialment atesa la influència que Musk ha tingut en la seva campanya, diferents companyies tecnològiques de referència van signar una col·laboració per a proveir les forces de defensa dels Estats Units amb els models més avançats d’intel·ligència artificial (IA). Caldrà veure on queda, amb Trump com a president, el compromís que Biden i Xi van signar l’abril de l’any passat per a fer un ús “prudent i responsable” de la IA en el sector militar, atès el clima creixent de confrontació amb Pequín i la simbiosi –com més va més entusiasta– entre Silicon Valley i el Pentàgon.

Canvi climàtic: una crisi sense lideratges

El 2024 serà, segons totes les previsions preliminars, l’any més càlid d’ençà que se’n tenen registres, amb temperatures mitjanes superiors en més d’1,5 graus als nivells pre-industrials. Tan sols fins el mes de juny, els fenòmens climàtics extrems van causar pèrdues econòmiques de més de 41.000 milions de dòlars i van afectar centenars milions de persones. Tot i aquests símptomes, com més va més difícils de menystenir, la lluita climàtica mundial continua descapçada. A la COP29, duta a terme a Bakú aquest novembre, els països rics es van comprometre a finançar les feines d’adaptació i mitigació del canvi climàtic en els països més pobres amb 300.000 milions de dòlars anuals fins el 2035. Però la xifra és lluny dels 6.800 milions de dòlars que caldran a aquests països, segons els experts, per a resistir l’embat del canvi climàtic únicament fins el 2030.

Però mentre la UE i, sobretot, els Estats Units –que és possible que es tornin a retirar de l’Acord de París durant la presidència de Trump– retrocedeixen en compromisos climàtics, la Xina i el Sud Global encapçalen l’ús d’energies renovables, amb un creixement d’un 60% en instal·lacions solars i eòliques el 2024. La Xina es perfila com a actor clau en aquest àmbit, amb l’avançament de l’objectiu de pic d’emissions al 2025 i la reducció la seva dependència d’hidrocarburs importats. Aquesta transició té implicacions climàtiques, però també geopolítiques: la generació renovable no tan sols redueix la dependència de Pequín en les importacions energètiques, sinó que també ajuda a consolidar-ne la influència global en un moment en què la competició per l’hegemonia al Sud Global és més oberta que no pas en cap altre punt de les darreres dècades.

El triomf de “l’egopolítica”: l’individualisme com a motor d’acció

Aquests darrers quatre anys, el resultat d’una de cada cinc eleccions ha estat qüestionat per algun dels candidats o partits perdedors. El 2024, el negacionisme electoral va deixar definitivament els marges de la política per ocupar un rol central en més cicles electorals, amb la victòria electoral –més tard suspesa per la justícia del país– de l’antisistema Calin Georgescu a Romania o l’elecció com a europarlamentaris de dos candidats antisistema més coneguts com a influenciadors a les xarxes: Alvise Pérez a l’estat espanyol i Fidias Panayiotou a Xipre. La necessitat de garantir la legitimitat dels resultats electorals va ser, fins i tot, un dels motius que Yoon Suk-yeol, ara ex-president de Corea del Sud, va esgrimir per justificar l’intent fallit de cop d’estat al pas d’aquest desembre.

Però cap nom no identifica tan bé aquesta tendència com la irrupció d’Elon Musk, un milmilionari obertament alineat amb l’extrema dreta global, en la campanya electoral de Trump –un altre conegut negacionista electoral que, l’any passat, va declarar no haver vist res d’estrany en la seva victòria a les eleccions presidencials del novembre als Estats Units. És el triomf definitiu d’un fenomen que alguns han convingut d’anomenar “egopolítica”, en què el mite del triomfador narcisista sembla que va guanyant la partida al carisma amb què tradicionalment s’ha identificat els grans dirigents polítics. “El mite del triomfador narcisista ha sortit reforçat a les urnes”, explica l’informe. I afegeix: “L’antipolítica es consolida davant uns partits tradicionals cada vegada més allunyats dels seus votants històrics.” Res fa pensar que les veus antisistema deixin de guanyar força enguany en els grans consensos democràtics, com més va més qüestionats a tot el món: com més febles les institucions i més gran el potencial mobilitzador de la ira i la por, més tracció guanyarà l’individualisme de què polítics com Trump han fet tanta bandera.

Gènere: fi dels consensos

Després d’un 2024 en què les forces polítiques conservadores han guanyat terreny a tot el món, el CIDOB preveu enguany una polarització creixent entorn dels grans consensos de gènere que, fins fa poc, semblaven encaminats cap a l’hegemonia. Als Estats Units, la victòria electoral de Donald Trump marca un pas enrere per a la igualtat de gènere, particularment, en l’àmbit dels drets sexuals i reproductius, i el gir a la dreta d’Europa –tant a escala comunitària, amb un Parlament Europeu més conservador, com a escala nacional, amb més governs estatals encapçalats per l’extrema dreta o forces ultraconservadores– fa difícil de confiar en la possibilitat d’aconseguir nous avenços cap a la paritat.

L’any de les grans deportacions?

Les deportacions marcaran l’agenda política enguany, tant discursivament com a la pràctica. Part de l’atenció se centrarà, inevitablement, en Trump, que en campanya electoral va prometre de fer la campanya de deportacions més gran de la història dels Estats Units. Però les deportacions fa temps que han deixat de ser un instrument purament dels països rics: el govern de l’Iran planeja deportacions en massa d’immigrants afganesos; Turquia ha reforçat recentment el seu sistema de deportació; Tunísia fa temps que ha assumit el càrrec de gendarme fronterer de la UE, tot ocupant-se de les “expulsions col·lectives” dels immigrants que proven d’arribar per mar a la Unió; Egipte, per la seva banda, s’ha mostrat implacable a l’hora de detenir i retornar en massa la xifra creixent d’immigrants sudanesos que arriben a la frontera sud, fugint de la guerra civil que assola el país.

El 2025 serà també l’any en què els estats membres de la UE hauran de presentar els seus plans nacionals per al nou Pacte de Migració i Asil europeu, que algunes capitals ja han demanat de substituir per un nou model que els permeti de traslladar immigrants a centres d’internament en països extracomunitaris considerats segurs, sovint segons criteris no gaire estrictes. És un reflex d’una tendència més àmplia: tal com escriuen els autors de l’informe, “la por i la criminalització del migrant dominen en un sistema internacional obsessionat per la protecció de les fronteres i menys interessat a garantir una migració segura i regular”.