25.02.2019 - 21:50
Hi va haver un moment, entre l’1-O i el 3-O del 2017, que l’estat espanyol portava plom a les ales, i unes eleccions anticipades, després del discurs del rei, haurien significat una majoria independentista aclaparadora: això es diu pels mentideros de Madrid. Les condemnes pel procés seran més baixes i, al cap de poc, els presos, al carrer, que a l’estat no l’interessa de donar corda a Vox: això es diu pels mentideros de Madrid. Si no hi ha possibilitats de fer govern estable després del 28-A, hi podria haver un govern de concentració nacional PSOE-PP-Cs: això es diu pels mentideros de Madrid. I si PP-Cs-Vox poguessin fer govern, l’endemà se’n parlaria més aviat poc, del 155: això es diu pels mentideros de Madrid. Si la gent s’adonés dels núvols de tempesta que planen sobre l’economia espanyola, entraria en pànic: això es diu pels mentideros de Madrid. Si la Unió Europea acabés desintegrant-se, cosa gens improbable, Espanya –i, amb ella, Catalunya– cauria del costat de l’estratègia nord-americana per al Nord de l’Àfrica: això es diu pels mentideros de Madrid. Amb la seva insistència antiislamista i hispanoamericana, Vox, a diferència del lepenisme i altres moviments ultradretans europeus, no és res més que la projecció nord-americana sobre la política europea: això es diu pels mentideros de Madrid. ERC ha d’ocupar el lloc estratègic de l’antiga Convergència en la recomposició de l’estat: això es diu pels mentideros de Madrid. Sota aquesta cascada d’hipòtesis, càlcul de probabilitats i invenció de futuribles, batega una qüestió petita però grossa en relació amb el moviment independentista:
a) no es llepa massa les ferides?
b) no depèn massa, en conseqüència, del ‘nou cicle polític’, o sigui, de l’enèsima invitació a repintar les escaioles de la façana de l’estat?
c) no és massa mesquí, finalment, amb la seva capacitat real de destarotar el pla d’estabilització espanyol?
De llepar-se massa les ferides, en podríem dir victimisme. I n’és la conseqüència, o la manifestació més evident, que l’horitzó de país s’ha reduït a lamentar més l’empresonament i l’exili d’uns quants dirigents polítics i socials que no pas la pèrdua d’una ocasió històrica per a crear un poder d’estat propi. De la despullada i crua objectivitat d’un moviment de masses, capaç de posar en risc les vides de la seva gent, a l’estovada subjectivitat televident enfront de les actituds dels acusats. Del rigor i l’honestedat d’una posada en escena com la de l’1-O a la pantomima vergonyant d’un tribunal d’excepció, preocupat solament per salvar el cul d’una instrucció del procés mereixedora d’un judici sumaríssim davant els tribunals europeus.
De considerar que entrem en un ‘nou cicle polític’, en podríem dir entrar al toril de la raó d’estat cua entre cames. Perquè el cicle polític actual no és pas nou, sinó que dura, com a mínim, des del moment que l’independentisme es va posar un full de ruta, amb tot el tupè del món, per organitzar un referèndum d’autodeterminació. I no s’ha acabat, que se sàpiga, el cicle polític esmentat fins que els seus representants no admetin, públicament, que han deixat de treballar per la independència. Vaja, que no el podrem donar per tancat, aquest cicle polític, marcat per la capacitat de l’independentisme per a crear un terreny propi, fins que no s’ajudi a refer l’edifici de l’estat i es mantingui la condició de país sotmès. I aquell dia podrem dir que haurà començat un neoautonomisme de molles i rosegons. Admeto que n’hi hagi que creguin que, amb el govern actual, ja hem començat el camí de la neosubmissió, però em nego a admetre que, si el moviment torna a dipositar la confiança en els seus representants (en municipals, espanyoles o autonòmiques), la gent no covi l’esperança que s’han de preparar les condicions per tornar-hi des de tots els espais de mobilització possibles.
De ser massa mesquí amb la capacitat pròpia, en podríem dir síndrome del gos apallissat. I de raons, ara com ara, no ens en falten. Però caldria distingir entre el moviment i els seus representants institucionals, perquè la manifestació del dia 16, la mobilització del dia 21 i la protesta contra la presència del rei del dia 24 demostren que el moviment té molta capacitat i molta generositat, amb ell mateix i amb els seus membres, a l’hora de continuar la lluita en els distints espais. Inversament, no caldria ser mesquins amb el poder institucional, que, des de l’exili i des de l’interior, va donant les batalles que pot, sempre a la defensiva, si no fos que la inversemblant complicitat per part dels Mossos en la repressió del propi moviment demostra que la síndrome del gos apallissat ha fet forat en els nivells superiors de l’administració autonòmica. Ja no diguem amb certs gestos de representants catalans al congrés espanyol, que sonen a renúncia a la capacitat de tornar a crear un nou terreny de lluita pel poder propi, quan adopten la llengua i els símbols republicans espanyols mentre els nostres desapareixen entre bastidors. Als que pensàvem que les articulacions territorials per a tombar el règim del 78 s’havien de construir des de posicions guanyades en combats singulars –com els de l’1-O i el 3-O a Catalunya–, se’ns ha quedat la cara de pasta de moniato davant la dissolució del perfil propi en l’enèsima macedònia peninsular de ‘blocs’.
Amb totes aquestes, i per acabar, són suggestius els moviments per a trobar la centralitat catalana dins el poti-poti espanyol, sobretot dins un partit que es fa de la vella escola pujolista del peix al cove –’diàleg’ amb l’estat— alhora que incorpora estratègies i cerca aliances obertes, al seu dia, per l’esquerra independentista, bo i aprofitant que aquesta esquerra independentista deixa la pell a tot el territori intentant aixecar des de baix un moviment que mantingui els postulats que van obrir pas al període històric que alguns voldrien transformar en un ‘nou cicle polític’ de… reorganització de l’estat per a poder guanyar, seguidament, l’hegemonia al Principat.
P.S. Ahir, dilluns, un moralista reflexionava sobre la situació catalana aprofitant una faula d’Isop sobre les granotes que discuteixen la conveniència o no de ficar-se en un bassal: són granotes catalanes, és clar, granotes dubitatives –i, si ho voleu, dubtoses–, què hi farem. Podríem dir al moralista que, de granotes, se n’han pogut comptar més de dos milions i escaig, al país, les quals, naturalment, es poden haver equivocat de bassal, com qualsevol humà, àdhuc: sempre és millor llepar aigües mortes que no morir-se de set, això ja ho teníem clar abans d’amorrar-nos al bassal ressec on som ficats si us plau per força. Pel mateix preu, podríem recomanar al moralista aquella altra –que no és pas d’Isop– sobre el corb i el colom damunt un puig no pas verd, sinó nevat. El corb, en aquest cas, seria, a humil parer nostre, l’estat, que, amb les ales negríssimes, es rebolcaria en la neu –una neu mediàtica, que no se’ns entengui malament– pretenent de fer-se blanc –una neu que esdevé aigua tèrbola amb el frec del frenètic ocell: ‘I negra la neu faràs, sense emblanquinar-te tu.’ De res.
